Generalitats:
L’obra literària d'Alexandre de Riquer és essencialment poètica. Recollim aquí el bàsic de la seva obra, sense incloure la seva àmplia correspondència amb la seva família i altres artistes de l’època.
El simbolisme entra en el panorama poètic català l’any 1893 i es conta entre els corrents que configuraran el modernisme literari. Especialment, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas van a donar un important impuls a aquesta nova estètica. Un exemple d’això és "La damisel·la santa" de Casellas amb unes característiques clarament prerafaelites.
En els últims anys del segle XIX, l’evolució política que qualla en una forta recuperació del catalanisme en el qual es dilueixen els sectors més actius del modernisme, van dur a una poesia més combativa oposada en certa manera a l'idealisme abstracte del simbolisme.
L’impacte de les teories de John Ruskin amb la seva visió vitalista de la naturalesa influeix en Alexandre de Riquer, però també en Maragall i altres escriptors d’aquest període.

Temàtica literària i jove vocació poètica:
Seguint novament Eliseu Trenc, veiem que Riquer ja escriu versos als dinou anys, desenvolupa en prosa poètica "Quan era noy"  i s’expressa en un total lirisme a "Crisantemes" en un text decididament simbolista a on trobem a més d’uns breus poemes en prosa, unes artístiques il·lustracions amb unes imatges suggeridores que el text li permet d’ampliar. Aquesta temàtica enllaça amb la de "Anyoranses", "Un poema d’amor" i culmina amb "Petons" en que la unió amorosa contrasta amb el dolor de la separació per la mort.
Riquer ens dibuixa en la seva obra literària la figura de la dona-fada que representa el principi femení etern.
El seu primer llibre de poemes "Anyoranses" es un cant a l’esposa absent i a l’amor impossible que podrà només assolir al Paradís després de la mort. En aquesta obra trobem temes ja emprats per Dant i Dante-Gabriel Rossetti dintre del prerafaelisme.
A "L'Aplech de Sonets" Riquer ens parla del temps escolat i de la Vida Amorosa perduda. Al "Poema del Bosch" canta la Natura destruïda i lamenta la pèrdua de la joventut

Exaltació de l'individualisme:
Aquestes concepcions duen a una exaltació de l'individualisme com base de la creació poètica que l’escriptor ha d’alliberar els seus sentiments superant les convencions socials imposades. Aquest corrent que es va denominar  "espontaneisme" està present en Joan Maragall i Carles Riba i en aquesta època es lliga amb el prerafaelisme, pel qual Riquer està tan influenciat, especialment per la seva valoració de les llegendes populars i l’edat mitja.
Riquer coneixia molt bé el mon del Quattrocento renaixentista - Dante i Petrarca - a través de la literatura prerafaelita, la presència de temes i motius prerafaelites és evident també en les pàgines de la revista Joventut en la qual va col·laborar activament Alexandre de Riquer cap a 1900 (any de la mort de Ruskin) continuant aquest corrent, donant temes als corrents parnassians i decadentistes en una línia en la que Riquer es veurà acompanyat per altres poetes com Jeroni Zanné (1873-1934) i més tard per altres escriptors com Miquel de Palol (1885-1965) i fins i tot Guerau de Liost.

Llenguatge:
La producció poètica d'Alexandre de Riquer, evoluciona amb alguns dels autors citats cap a un llenguatge poètic encara més culte i classicista i alhora intimista que es fa palès en els seus últims poemes.
No podem deixar d’esmentar la "batalla del sonet" que es va desenvolupar a principis el segle XX lligada, en certa manera, al grup de "La Nova Pléyade", defensant el sonet com la forma més sublim de creació poètica i en la qual inevitablement Alexandre de Riquer, es va veure implicat.