MOSAISTES:

Fabricants de mosaic hidràulic:
Butsems
Escofet
OrsolaSolà
Bulet

Fabricants de mosaic cristàlic:
Germans Oliva

El mosaic es un dels elements decoratius més antics que es coneixen i es molt utilitzat en l’arquitectura  Modernista.

Història:

Generalitats:
Antiguitat: Els primers antecedents coneguts de mosaic es situen a Turquia a la regió d'Anatòlia als voltants del segle VII a.C. i son paviments de còdols.
Al segle IV a.C. a Pel·la - Macedònia, Grècia - s’hi fan paviments acolorits i amb ombres per donar volum a les figures. Posteriorment, al segle II a.C. a la ciutat de Pèrgam ja trobem mosaics fets amb pedres tallades que corresponen a una concepció semblant a l'actual.
Altres excavacions en àrees de la Mesopotàmia (Ur i Uruk) i a Grècia i Roma han permès de conèixer altres mosaics d’aquestos temps tan remots, inclòs es coneix el nom d’artistes mosaïcistes de l’antiguitat com Hefestió autor dels mosaics del Palau del rei Èumenes que ja va utilitzar fragments de vidre combinats amb pedra natural i Sosos de la ciutat de Pèrgam de qui es conserva una còpia romana d’un dels seus treballs.
A partir del segle I a.C. la tècnica dels mosaics s’implanta amb força, però sempre son utilitzats com paviment. Marc Vitruvi i Plini el Vell ja ens descriuen amb detall les tècniques.
A mida que es va implantant el cristianisme, els mosaics passen també a embellir les parets, omplin les voltes i les cúpules de les esglésies. Però, no només les esglésies s’adornen amb mosaics, sinó que també el mosaic es torna a traslladar a l’orient mitjà, a on nombroses mesquites - la Meca, Medina i Damasc - presenten unes meravelloses decoracions de mosaic.
Renaixement: A Europa, novament a Itàlia i al segle XV, a la Florència dels Mèdici reneix amb força el mosaic. En tenim un impressionant exemple en l'Anunciació de Ghirlandaio. Més tard la decoració de la Basílica de Sant Pere a Roma va permetre també un important renaixement d’aquesta tècnica.

El mosaic a Catalunya: El mosaic té també una antiquíssima tradició a Catalunya. Els primers mosaics que es conserven a Empúries, en son una bona demostració. Durant els segles I i II es segueix la moda romana amb paviments geomètrics en blanc i negre dels que en trobem exemples en poblacions com Barcelona, Caldes de Montbui i Badalona.
Encara dintre del període de dominació romana, anem trobant nombrosos exemples de mosaics que es conserven en diverses poblacions del país com Sabadell - imatge de Posseïdó -. Cap el segle III els mosaics passen a ser policroms, pertanyen a aquest període els mosaics amb motius de curses al circ de Barcelona i Bell-lloc i els motius funeraris de Centcelles.
Durant tota la història de Catalunya anem trobant en cada període exemples d’aquest art. Paviments a les esglésies paleocristianes de Terrassa. Mosaics sepulcrals a Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Terrassa i Tarragona.
Més tard, ja al segle XII ens trobem amb elements decoratius a l’art romànic amb els notables exemples de Sant Miquel de Cuixà o Santa Maria de Ripoll.
La tradició mosaïcista es va mantenir i a finals del segle XIX el modernisme en va ser un element impulsor de primera categoria. No en va, el decorativisme tant característic d’aquest període, va ser una ajuda important pel desenvolupament de totes les arts decoratives i en particular el mosaic.
Es conegut que freqüentment es defineix més un edifici com a Modernista per la seva decoració que per les seves característiques estructurals. Això va donar una extraordinària rellevància i riquesa al mosaic que va ser un element decoratiu molt usat.
Els elements decoratius com els paviments, els vitralls, guixos, pedra esculpida, la serralleria, els revestiments ceràmics i el mosaic, són determinants per atribuir-li aquest caràcter modernista a un edifici.

El paper dels artistes:
Els dibuixants i decoradors tenen, doncs, un paper molt important, al costat dels arquitectes, en el dibuix ornamental. Aquest paper ha estat molt poc valorat històricament, però cada vegada es més investigat i es coneix millor (gracies a la tasca d’un nombrós grup d’estudiosos que estan profunditzant en el coneixement d’aquesta especialitat), la vàlua i el paper molt important que van desenvolupar aquests artistes. Parlem de figures com les Lluís Brú, Mario Maragliano i Eliseu Querol.
Al mosaic de l’època modernista hi retrobem dibuixos clàssics, en la línia del mosaic romà, així com experiments de dibuixos i colors de nova creació dins dels gustos estètics propis del Modernisme que tant va aportar a la renovació artística de les decoracions exteriors (Casa Batlló, Palau de la Música, Casa Comalat, etc.), i sobretot interiors (Institut Pere Mata, Hospital de Sant Pau, Palau Güell, innombrables cases de l’eixample de Barcelona molt conegudes per els delicats mosaics de terra, etc.) dels edificis.

Varietats:

El mosaic tradicional:
Mosaic Romà: Està realitzat a partir de materials de gran duresa, normalment marbre, el que el fa molt adequat per els paviments. Consisteix en l’aplicació de petites peces - tessel·les - d’aquest material de diversos colors, de tal manera que es facin dibuixos d’un gran valor decoratiu.
Dintre del Modernisme, a més del marbre, s’utilitza el gres que a la seva resistència uneix la possibilitat d’incorporar a les realitzacions, una gran diversitat cromàtica.
Mosaic Ceràmic: Es fa a partir de peces ceràmiques de formes regulars. S’utilitza més aviat pel revestiment de parets, sostres i columnes, ja que no es tan resistent com el marbre o gres normalment utilitzat en els paviments.
Aquest mosaic es el que més es va utilitzar durant el Modernisme
Mosaic Venecià: Es un mètode de gran bellesa, ja que està realitzat amb tessel·les de vidre opac que al seu origen es fabricaven a les fabriques de vidre dels voltants de Venècia, a Murano i altres poblacions. Al tractar-se d’un material d’alt cost i de no massa resistència, ja que es un material cuit, s’ha usat tradicionalment per mosaics petits i per recobriments verticals. En el període del Modernisme no es va utilitzar gaire a Catalunya i en canvi en el Noucentisme es va usar amb més freqüència.

El trencadís:
El tractem com un element diferenciat dels anteriors, ja que es tracta d’una tècnica d’aplicació relativament nova que no es va utilitzar fins al Modernisme i que va ser impulsat com a mètode decoratiu per Gaudí i els seus deixebles, molt especialment Jujol.
En el trencadís, normalment les tessel·les irregulars son de ceràmica o altres materials de fàcil fragmentació.  Això permet realitzar magnifiques obres d’art amb restes de rajoles trencades (d’aquí el nom de trencadís) que d’altre manera no tindrien cap utilització pràctica.
Normalment el trencadís s’utilitza per la decoració de superfícies verticals exteriors, en que gracies a la seva policromia, inclús amb peces de reflex metàl·lic, s’obtenen un efectes decoratius d’una gran varietat i riquesa. Per altra banda, en el que es denomina mètode d’aplicació directa, en que les tessel·les es posen directament de cara amunt sobre la superfície de morter tou, normalment sense disseny previ, es creen desnivells que permeten un reflex de la llum sobre els diferents fragments.
El trencadís té l’avantatja de la seva ràpida aplicació i d’oferir un disseny molt espontani.

El mosaic hidràulic:
No podem deixar de mencionar aquesta modalitat que tan intensament es va utilitzar durant el modernisme i posteriorment a Catalunya.
El mosaic hidràulic s’empra freqüentment com a paviment d’interiors. Es composa de rajoles de morter de ciment hidràulic, emmotllades i premsades, en que la capa superior que es la visible, presenta un acabat fi normalment amb dibuixos geomètrics.

Tècniques:
Mètode Indirecte: es dibuixa primer una plantilla a mida real sobre la que s’encolen les tessel·les seguint la forma del dibuix. El paper amb el dibuix tapa, doncs, el mosaic del que només se’n pot veure el revers. Aquesta operació es realitza normalment en el taller i una vegada portada a terme, s’adhereix a la seva ubicació final al morter pel cantó del revers. Quan està sec, es treu el paper amb esponja i aigua, quedant a la vista l’anvers amb una superfície llisa i anivellada.
Mètode Directe: Les tessel·les es posen cara amunt, directament sobre el morter tou, generalment sense dibuix previ. L’aparença final, queda,doncs, no tan perfecte com amb el Mètode Indirecte, però els desnivells i canvis de pla que queden a la superfície, donen a l’acabat que produeix efectistes reflexos de llum.
El trencadís: Es pot realitzar de variades maneres, tal com estudis recents d' especialistes del Museu de Can Tinturé a Esplugues de Llobregat i molt especialment per part de l’estudiosa Marta Saliné han pogut determinar:
• 1) De manera aleatòria, com deia en Gaudí "A grapats s’han de posar, si no, no acabarem mai".
• 2) Amb creació de noves formes a partir dels dibuixos de les tessel·les irregulars.
• 3) Amb dibuixos originals fragmentats.
• 4) Amb fragments ajuntats per similitud de colors i/o tonalitats.
• 5) Amb detalls extrets de les rajoles.
• 6) Amb fragments del mateix motiu, que amplien el dibuix original.

1	2*	3*	4*	5*	6*
Procedència: "Lluís Brú, fragments d’un creador", publicat per l'Ajuntament d'Esplugues de Ll.