Història:
Aquest edifici es la seu de l'Orfeó Català, aquesta prestigiosa institució catalana ha tingut des de la seva fundació, per Lluís Millet i Amadeu Vives, l’any 1891 un paper important en la defensa dels valors de la cultura catalana. Aquesta es la raó per la que la decoració de l'edifici mostri escampats per la sala d’audicions múltiples representacions de les quatre barres i altres símbols nacionals catalans, que durant el franquisme es varen mantenir tapades per cortines.
La sala de concerts va ser projectada per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner  que l'any 1904 va rebre l'encàrrec del que aleshores era el president de l'entitat, Joaquim Cabot, de fer una sala de concerts per a l'Orfeó Català. L'edifici s'havia d'aixecar en un solar que l'Orfeó havia adquirit al carrer de Sant Pere més Alt a Barcelona, a on hi havia estat el claustre del convent de Sant Francesc. La primera pedra es va posar el 9 de febrer de 1905 i la construcció que va patir de diverses contrarietats - econòmiques, estructurals, els canvis que anava introduint Domènech i Montaner al seu projecte inicial y la destrucció fortuïta dels models de l'escenari -, però el 3 de març de 1907 s'acabava la cobertura de l'edifici i es feia l'inauguració el 15 de febrer de 1908. Aquell mateix any, l'edifici va rebre el guardó al millor edifici de l'any en un Concurs promogut per l'ajuntament de Barcelona. El finançament de l'obra es va realitzar per mitja de l'emissió, per un valor d'un total de 600.000,- pessetes, de 6000 0bligacions per un valor unitari de 100 pessetes.
Domènech, va saber treure un bon resultat d'un espai irregular situat en un xamfrà. Va fer un disseny amb tres façanes, les dues del xamfrà i una altra que tocava amb una paret mitgera molt llarga, creant amb tot plegat una simetria que donava un equilibri entre tots els elements de la sala de concerts.
El Palau no només ha viscut esdeveniments relacionats amb la música i amb l'art, sinó que ha estat un important centre de l'activitat social, cultural i política de Barcelona. Així, en els primers anys de la seva vida, eren normals al Palau els concerts de L'orfeó Català amb un important contingut patriòtic. S'hi celebraven també actes polítics importants com les Assemblees de Solidaritat Catalana. El Cant de la Senyera, La Santa Espina, Els Segadors i altres peces de l'imaginari polític català, hi eren freqüentment presents. La dictadura del general Primo de Rivera, però, va ordenar la clausura del Palau durant un període de quatre mesos del 25 de juny al 13 d'octubre de 1925.
L'adveniment i els anys de la segona república espanyola, van representar en aquest sentit una millora important. Però novament la guerra espanyola de 1936-39 i la victòria de les forces franquistes, de ideologia profundament contraria al catalanisme del que l'Orfeó n'era un representat molt qualificat, varen representar un trencament en que fins i tot es va obligar a castellanitzar el seu nom, havent-se de programar freqüentment concerts i actes d'acord amb la ideologia feixista del règim triomfador de la guerra, com per exemple un concert del Cor de les Joventuts Hitlerianes que es va celebrar el 1943.
Malgrat totes les dificultats, el Palau va seguir també programant música de concert, amb actuacions de brillants compositors i artistes catalans com  Eduard Toldrà que hi feu el seu primer concert com a director de la Orquestra Municipal de Barcelona, Victòria del Àngels que hi va debutar l'any 1944 i molts d'altres. L'Orfeó Català no va poder reiniciar-hi les seves activitats fins a l'any 1946.
L'any 1960, es van produir els coneguts com a Fets del Palau, en que amb motiu del centenari del naixement de Joan Maragall, es va programar la interpretació de El Cant de la Senyera. La interpretació es va prohibir en l'últim moment el que va provocar que part del públic assistent es posés dempeus i comencés a cantar-lo, llançant-se entre el públic fulls contra el dictador general Franco. Aquests fets van provocar diverses detencions entre les que destaca la de Jordi Pujol futur president de la Generalitat de Catalunya. Finalment i a partir de 1967 es va poder interpretar legalment El Cant de la Senyera.
L'any 1971 el Palau va ser declarat Monument Nacional. Amb aquest motiu es van realitzar diverses obres de restauració i millora de l'edifici que van ser dirigides pels arquitectes Joan Bassegoda i Nonell i Jordi Vilardaga.
 

Estructura i descripció:
Dintre d’aquesta sala cal destacar la boca de l’escenari, tota ella una escultura que representa la Cavalcada de les Walkiries a una banda i el bust de Beethoven a l’altre, realitzats per Pau Gargallo i Dídac Massana. El fons de l’escenari conté diversos alt relleus amb decoració de mosaic obra d'Eusebi Arnau i Mario Maragliano. Es espectacular la vidriera zenital de Rigalt i Granell.
La façana esta construïda en maó vermell vist i es decora amb mosaics de Lluís Brú, destacant-hi un grup escultòric en homenatge a la Cançó Popular obra del prestigiós escultor Miquel Blay.
La UNESCO va declarar aquest edifici "Patrimoni de l'Humanitat" l’any 1987.