
Cançó popular de M.
Blay

El Greco de Reynés
|
A
Catalunya, la escultura era un art ben consolidat des de molt abans del
Modernisme. Efectivament començant ja al segle XIII amb figures com
Bartomeu, Aloi de Montbrai o Guillem de Sagrera, passant per Damià
Forment, arribem al segle XIX amb nombrosos artistes que desenvolupen
el seu art amb notable perfecció tècnica y freqüentment amb
genialitat. Ens referim, a tall d'exemple, a figures com Salvador Gurri
i Damià Campeny que seran la base del que més tard florirà en la
important escola "realista" amb escultors com els germans Venanci
i Agapit Vallmitjana, Fuxà o
Reynés i que pel seu costat evolucionarà cap i
conviurà amb el Modernisme.
El
Modernisme va representar un brillant
alliberament de formes. Davant de la norma anterior - l'academicisme -
el Modernisme representa llibertat, la possibilitat de desenvolupar
qualsevol forma, qualsevol color, qualsevol idea. La escultura no va ser
una excepció en aquest plantejament. L'expressió de les seves figures
ens mostra la vida en totes les seves varietats davant del fred
academicisme imperant anteriorment.
El Modernisme català va seguir el mateix criteri i va omplir les cases,
els carrers, les places, els teatres, els hospitals, les esglésies amb
aquests nous conceptes.
Aquest conceptes es van expressar, com es lògic en escultura en dues
orientacions diferents:
- Per una banda com un art decoratiu formant part dels edificis.
- Per altre banda com a expressió d'una personalitat independent,
lliure de compromisos arquitectònics.
Ambdues manifestacions tenen una magnífica presencia en el Modernisme
català, ja que normalment els diferents artistes varen desenvolupar les
dues especialitats, a més d'altres relacionades com el disseny de
medalles.
El taller dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana va ser a l'origen de
l'escola escultòrica del Modernisme català. Aquí, Josep Llimona
va fer estudis de perfeccionament dels seus coneixements artístics que havia
començat a Llotja. Llimona es un dels millors exemples de la
escultura del Modernisme català.
Eusebi Arnau es també un gran escultor que va desenvolupar la seva
activitat principalment col·laborant amb arquitectes, en especial Domènech i Montaner,
les seves obres realitzades molt sovint amb l'ajuda d'Alfons Juyol, estan
presents a Barcelona i la resta de Catalunya.
Miquel Blay també va col·laborar amb Domènech i Montaner, en especial
al Palau de la Música Catalana que mostra a
l'angle de la façana la seva brillant escultura "La
cançó popular".
Pau Gargallo nascut a Maella (Aragó) prop de Catalunya l'any 1881, va
ser deixeble d'Eusebi Arnau i va treballar en el seu taller. Va tenir
magnífiques relacions amb els artistes que freqüentaven els "Quatre gats",
com Nonell,
Picasso i altres. Els contactes d'Arnau amb Domènech i Montaner
van ser el punt de partida de la seva col·laboració per la realització
dels treballs escultòrics d'edificis com el Palau de la Música Catalana
i l'Hospital de Sant
Pau. Les escultures de Gargallo no només es van fer en pedra, sinó
també en bronze. Pau Gargallo es quelcom de diferent en la escultura
modernista catalana, ja que al final de la seva dissortadament curta
vida, ja representava figures fora dels estàndards figuratius fent de la
escultura quelcom de diferent a una estricta copia de la realitat.
Reynés no es propiament un escultor modernista, tal com
expliquem més amunt, i no es tan popular com Llimona, Arnau o Gargallo, però
algunes de les seves obres d'art son conegudes perquè estan situades en llocs molt populars com a
Sitges - Monument
a El Greco - i a l'Arc de Triomf de Barcelona.
Altres artistes com Carreres i Clarasó varen tenir també una important
participació en el desenvolupament del Modernisme a Catalunya.
|