Cançó popular de M. Blay

El Greco de Reynés

A Catalunya, la escultura era un art ben consolidat des de molt abans del Modernisme. Efectivament començant ja al segle XIII amb figures com Bartomeu, Aloi de Montbrai o Guillem de Sagrera, passant per Damià Forment, arribem al segle XIX amb nombrosos artistes que desenvolupen el seu art amb notable perfecció tècnica y freqüentment amb genialitat. Ens referim, a tall d'exemple, a figures com Salvador Gurri i Damià Campeny que seran la base del que més tard florirà en la important escola "realista" amb escultors com els germans Venanci i Agapit Vallmitjana, Fuxà o Reynés i que pel seu costat evolucionarà cap i conviurà amb el Modernisme. 
El Modernisme va representar un brillant alliberament de formes. Davant de la norma anterior - l'academicisme - el Modernisme representa llibertat, la possibilitat de desenvolupar qualsevol forma, qualsevol color, qualsevol idea. La escultura no va ser una excepció en aquest plantejament. L'expressió de les seves figures ens mostra la vida en totes les seves varietats davant del fred academicisme imperant anteriorment. 
El Modernisme català va seguir el mateix criteri i va omplir les cases, els carrers, les places, els teatres, els hospitals, les esglésies amb aquests nous conceptes. 
Aquest conceptes es van expressar, com es lògic en escultura en dues orientacions diferents:
- Per una banda com un art decoratiu formant part dels edificis.
- Per altre banda com a expressió d'una personalitat independent, lliure de compromisos arquitectònics. 
Ambdues manifestacions tenen una magnífica presencia en el Modernisme català, ja que normalment els diferents artistes varen desenvolupar les dues especialitats, a més d'altres relacionades com el disseny de medalles. 
El taller dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana va ser a l'origen de l'escola escultòrica del Modernisme català. Aquí, Josep Llimona va fer estudis de perfeccionament dels seus coneixements artístics que havia començat a Llotja. Llimona es un dels millors exemples de la escultura del Modernisme català.
Eusebi Arnau es també un gran escultor que va desenvolupar la seva activitat principalment col·laborant amb arquitectes, en especial Domènech i Montaner, les seves obres realitzades molt sovint amb l'ajuda d'Alfons Juyol, estan presents a Barcelona i la resta de Catalunya. 
Miquel Blay també va col·laborar amb Domènech i Montaner, en especial al Palau de la Música Catalana que mostra a l'angle de la façana la seva brillant escultura "La cançó popular". 
Pau Gargallo nascut a Maella (Aragó) prop de Catalunya l'any 1881, va ser deixeble d'Eusebi Arnau i va treballar en el seu taller. Va tenir magnífiques relacions amb els artistes que freqüentaven els "Quatre gats", com Nonell, Picasso i altres. Els  contactes d'Arnau amb Domènech i Montaner van ser el punt de partida de la seva col·laboració per la realització dels treballs escultòrics d'edificis com el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau. Les escultures de Gargallo no només es van fer en pedra, sinó també en bronze. Pau Gargallo es quelcom de diferent en la escultura modernista catalana, ja que al final de la seva dissortadament curta vida, ja representava figures fora dels estàndards figuratius fent de la escultura quelcom de diferent a una estricta copia de la realitat. 
Reynés no es propiament un escultor modernista, tal com expliquem més amunt, i no es tan popular com Llimona, Arnau o Gargallo, però algunes de les seves obres d'art son conegudes perquè estan situades en llocs molt populars com a Sitges - Monument a El Greco - i a l'Arc de Triomf de Barcelona.
Altres artistes com Carreres i Clarasó varen tenir també una important participació en el desenvolupament del Modernisme a Catalunya.