Inici   Modernisme   Passeig   Museu Virtual   Arquitectura   Escultura   Pintura   Arts Decoratives   Literatura   Música  

Antecedents:
Astorga es una ciutat de pas que es troba molt estratègicament situada en el Camino de Santiago. Ciutat episcopal des d'una remota antiguitat, la primera referència d'un palau episcopal es situa al segle X. Mes endavant, es tenen noticies d'un altre palau episcopal que la reina Na Urraca va donar al bisbe En Pelayo dintre de les muralles de la ciutat - any 1120 - en un lloc en que abans s'alçava un temple pagà. Aquest edifici va anar modificant-se tot i conservant les seves funcions, fins que va patir un important incendi el dia 23 de desembre de 1886 que el va destruir totalment.

Els primers passos per la construcció del palau:
En aquell temps era bisbe d'Astorga el català Joan Baptista Grau i Vallespinós - nascut a Reus l’any 1832 - qui, coneixedor de l’activitat creativa de Gaudí, li va encarregar la construcció d’un nou palau episcopal cosa que Gaudí va acceptar el mes de febrer de 1887 - època en que Gaudí estava treballant en el Palau Güell i en la Cripta de la Sagrada Família -. El mes de març, el Ministeri de Gracia i Justícia, que era el qui havia de pagar l’obra, va acceptar el nomenament. En Gaudí va enviar els plànols signats el mes de juny al bisbe que els va rebre amb gran entusiasme.
El 30 de setembre, la Junta Diocesana d'Astorga va acordar enviar els plànols al Ministeri i aquest els va transmetre a la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando que les havia d’aprovar. Desprès de diverses modificacions que van molestar Gaudí, es va aconseguir l'aprovació definitiva del projecte el dia 29 de febrer de 1889. L’obra es va subhastar el mes d'Abril i va ser adjudicada a l’únic concursant que era Policarpo Arias Rodriguez per la quantitat de 168.520 pessetes.

La construcció:
Els treballs van començar aviat, col·locant-se la primera pedra el dia 24 de juny de 1889, dia de Sant Joan i festa onomàstica del bisbe.
Les obres es van realitzar inicialment amb un bon ritme de construcció, i estant aquestes molt avançades, va morir el bisbe Grau el 21 de setembre de 1893. A partir d’aquí van començar les dificultats per a Gaudí. Les obres es van haver d’aturar ja que la promotora Junta Diocesana s’inclinava més aviat per realitzar economies i prescindir del significat litúrgic que no entenia massa bé. En Gaudí - de fort caràcter - no va acceptar cap canvi en els seus plantejaments i va retirar tot el personal català - artesans i especialistes - que havia fet venir de Barcelona. També devia influir en la decisió de Gaudí l'important retard en el cobrament dels seus honoraris d’arquitecte per part del Ministeri de Gracia i Justícia.

Els continuadors de Gaudí i les vicissituds de l’edifici:
A partir d’aquí es van encarregar de les obres altres arquitectes que no van fer avançar gaire els treballs. Aquests arquitectes son: Francesc Blanch i Pons - gener a juliol de 1894 - que va renunciar al cap de mig any; Manuel Hernández y Alvarez Reyero que va ser nomenat el mateix any i va ocupar el càrrec uns anys sense fer res significatiu. Posteriorment, el bisbe Julián de Diego y Alcolea que comprenia millor l’obra de Gaudí, es va traslladar a Barcelona per demanar-li que es fes novament càrrec dels treballs, cosa que l’arquitecte va rebutjar. El bisbe Miranda que va succeir de Diego y Alcolea el 1905 es va decidir per encarregar la direcció a l'arquitecte Ricardo García Guereta que va prescindir de moltes de les ideés de Gaudí per dibuixar els plànols de l’acabament definitiu - que difereix substancialment del projecte de Gaudí, molt més atrevit i imaginatiu -. Les obres estaven molt avançades l’any 1913 quan el bisbe Alcolea va consagrar la capella, però el 1914 García Guereta va renunciar a la direcció quan només quedaven per acabar detalls de l’ultima planta i elements decoratius. 
L’edifici va quedar en aquestes condicions, sense acabar del tot, fins que l’any 1936 es va convertir en central de la Falange a Astorga i alberg de militars d'Artilleria. 
Els nombrosos desperfectes originats per aquesta utilització no van ser reparats fins uns anys més tard. Finalment l’edifici es va acabar durant els anys seixantes.

Descripció:
El palau te aspecte de castell, mansió i temple amb el seu impressionant exterior tot en pedra de granit de color blanc. Construït en un estil neogòtic, presenta una sèrie d’elements amb aparent funció militar com merlets, torres i altres com miradors i terrasses.    
L’edifici està orientat de sud-est a nord-est i està actualment rodejat per un fossat i una tanca de pedra i de ferro afegida amb posterioritat.
La planta del cos de l’edifici es rectangular, flanquejat per quatre torres, una a cada un dels angles - una d’elles de diàmetre mes gran que les altres tres -.
L’edifici consta de quatre pisos: soterrani (d’estil mudèjar), planta baixa, planta principal en forma de creu grega - a on trobem la impressionant capella (que forma al exterior un triple absis amb vidrieres, arcbotants, gàrgoles, etc. i a l'interior adornada amb vitralls pintures i objectes religiosos que reforcen la magnificència del conjunt), la sala del tron, el despatx del bisbe, el menjador de gala que s’organitzen al voltant d’una peça central o vestíbul - i l’últim pis o sotabanc.
A l’exterior, el porxo amb els seus tres arcs abotzinats - que van crear seriosos problemes durant la seva construcció, ja que es van haver de reconstruir tres vegades - constitueixen un dels elements arquitectònics més espectaculars de Gaudí. En paraules de Cèsar Martinell, son juntament amb les columnes inclinades "el millor avanç de l’arquitectura en pedra des de l’època ogival fins a l’actualitat".
A l'interior, el granit, el mosaic, els pilars i les columnes es barregen d’una manera espectacular permetent, com indica Carlos Flores, una organització practica de l’espai "com un tot continu i fluït en que les diverses parts es van succeint i encadenant sense ruptures ni divisions definitives" a més d’adaptar-se amb rigor a l’esperit simbòlic del palau.
La il·luminació es un altre dels aspectes notables, especialment a la planta principal que està dotada d’una lluminositat que crea un ambient a la vegada recollit i majestuós. Lamentablement, l’últim pis (sotabanc) no es va construir segons els plànols de Gaudí, sinó amb els de García Guereta i aquests espais perden brillantor i originalitat a part de llum. Aquests canvis no van afectar únicament l'interior, sinó que també l’exterior es va acabar amb unes teulades molt més convencionals i que no van permetre situar-hi les grans figures d’àngels que havia previst Gaudí i que actualment s’exposen al jardí del palau.
Les finestres son d’estil gòtic i les de dues de les torres presenten escuts del bisbe Grau promotor de l’edifici.
La coberta te forma de creu grega a dos vessants i està rematada amb pissarra.

Imatges: