A Lleida:
  1  Aquàrium
  2  Tanca Jardins dels Camps Elisis
  3  Casa Bergós
  5  Casa Melcior
  6  Casa Xammar
  7  Cases Noves o de Balasch
  8  Edifici Pal·les
  9  Escorxador
10  Mercat del Plà (Direcció d'obra)
11  Farinera La Meta

A Tarragona:
Mas Macià Mallol Bosch
Casa Rafael Grau

A Artesa de Lleida:
Escoles

A Cervià de Les Garrigues:
Escoles

Obra funerària:
Panteó d'Enric Nuet i Minguell, al Cementiri de Lleida

 

Biografia:

Primers anys i estudis:
Nascut a Tarragona el 13 de març del 1869.
El seu pare - sobrestant d’Obres Públiques - morí jove, havent el jove Morera de posar-se a treballar per pagar-se els estudis d’arquitecte, especialment en feines topogràfiques.
Aquestes activitats el van relacionar amb en Reñé. Probablement aquesta relació es l’origen de que optés al càrrec d’arquitecte municipal.
Va iniciar els seus estudis d’arquitecte l’any 1886 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i no li fou expedit el títol fins el 9 d’agost de 1899. El seu expedient acadèmic no es massa brillant, abundant-hi les qualificacions d’aprovat amb alguna excepció com el "bueno" de l’assignatura de geometria analítica. Aquesta raó, o potser més probablement la seva, ja comentada, necessitat de treballar per pagar-se els estudis, n’explicaria la llarga durada.
Entre altres, foren professors seus Antoni Maria Gallissà i Soqué, J. Bassegoda i Amigó i F. Villar i Lozano (el primer arquitecte del temple de la Sagrada Família, abans de Gaudí). Entre els que foren els seus companys, podem citar Salvador Valeri i Pupurull, Joan Rubió i Bellver i Lluís Moncunill.
L’ambient que es respirava a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona era molt dinàmic , amb un model anti-academicista positiu i tecnològic, segons les necessitats de la burgesia de la Renaixença, industrial i proteccionista. Els professors més joves fan evolucionar l'Escola des de la pura existència administrativa a l’aventura d'"una arquitectura nacional", que donarà contingut a la peripècia modernista.

Activitat professional:
L’any 1906, un cop acabada la carrera, Morera es nomenat arquitecte municipal de Lleida. L’Oficina Tècnica Municipal està en aquest període sota la seva responsabilitat, encara que s’hi pugui registrar esporàdicament, la intervenció d’altres tècnics municipals com Porqueras, l’equip Florensa-Giralt i altres.
Aquest mateix any, Morera fixa la seva residència a Barcelona, encara que conservant el seu càrrec d’arquitecte municipal de Lleida. Aquesta situació, no durarà però més enllà del 1912, any en que Morera torna a Lleida d’una manera definitiva.
Els lligams de Morera amb entitats professionals i corporatives son més aviat passives, malgrat tot, va pertànyer a l'Associació d'Arquitectes de Catalunya fins el 1936, a la Associació d'Arquitectes d'Espanya (1930), al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya (19936-1939). Un cop acabada la guerra civil, torna l’antiga organització als ajuntaments i en Morera es fa càrrec  durant un curt període de l'Oficina Tècnica Municipal. El febrer de l’any 1941 es jubila.
Per la relació d’obres, ja veiem que la seva activitat es va desenvolupar bàsicament a la ciutat de Lleida i les seves comarques, que fora d’aquí, el seu treball va ser purament testimonial, com les dues edificacions a Tarragona, la seva ciutat natal. A Barcelona, malgrat la seva relativament llarga estada, no hem trobat referència de la seva activitat.
Encara que retirat com a funcionari, Morera continua exercint la seva professió d’arquitecte fins a la seva mort el 20 d’agost de l’any 1951 a l’edat de 82 anys.


Diferents fases en l’obra de Morera:

[2] Lleida: Tanca dels Camps Elisis (Desapareguda)

El període Modernista:  Encara que dintre de l’obra de Morera es difícil establir una cronologia en que els estils estiguin ben definits, aquest hi es abundantment representat amb dues orientacions ben diferenciades, una de caire més autòcton, en la línia dels grans mestres modernistes catalans i una altre més influenciada per l’arquitectura centreeuropea.
A la primera orientació, pertanyen: l’Aquàrium (núm. 1 de la relació), les tanques dels Jardins dels Camps Elisis de Lleida de l’any 1908 (núm. 2). En aquesta última obra, s’hi observen elements de disseny com les formes corbes, els motius vegetals i en quant als materials, l'utilització de la pedra, el maó, el trencadís que denoten una inspiració clarament gaudiniana. Especialment, s’hi troben motius que s’inspiren en fórmules locals catalanes, en obres com l'Escorxador, l'Aquàrium dels Camps Elisis, el Mercat del Pla, les Escoles d'Artesa de Lleida amb trets que ens recorden l’obra de Domènech i Montaner, Martinell i Puig i Cadafalch.

[3] Panteó d'Enric Nuet i Minguell

La segona orientació, ens mostra una influència centreeuropea que va des de l' exuberància wagneriana - Panteó d'Enric Nuet i Minguell i la tanca de l'Escorxador, fins a les característiques certament vieneses de les cases Bergós, Melcior i també les cases Aunós (Edifici Pal·les) i Balasch.
Aquesta orientació es a on es desenvolupa amb més fermesa l’estil d’en Morera en que dintre de la contenció, que dona amenitat a la disposició de les obertures, volums sobresortints i murs tot trencant la monotonia especialment en l’encapçalament de les obertures que produeixen una reducció d’esquematització gotitzant.
A les Escoles de Cerviá, els quioscs i casetes dels Camps Elisis i, especialm ent, a les vivendes i oficines de l’Escorxador de Lleida, hi trobem un plantejament secessionista similar al que va aplicar Demetri Ribes a l'Estació del Nord de València.
En una línia de clara influència europea, en part de la Sezession vienesa i en part parisina, trobem una sèrie de edificis com el Liceu Escolar, el pas interior de l’estació, el dispensari de la Gota de Llet, la Casa Solsona, en que l’estil va evolucionant cap a un cert historicisme classicista.
En fases posteriors al Modernisme, l’obra de Morera mostra una gran afinitat amb la tradició historicista i classicista francesa i també amb el Noucentisme, encara que Morera no segueixi la disciplina dels principis estètics i culturals d’aquest moviment.
Més tard, en l’obra més tardana, l’evolució de l’estil de Morera s’estanca en una carència de continguts amb que contrarestar l’allau monometal·lista de l’ambient. L’obra de Morera i molt en especial després de la guerra civil de 1936-1939 es tanca dins d’una pobresa creativa que trobem en el frontó de Lleida (projectat abans de la guerra, però acabat l’any 1943) i en altres edificis com les cases Torruella, Grau i el projecte del Col·legi de Veterinaris de Lleida, que no es va arribar a construir.
En el seu llibre Morera, arquitecte Modernista?, Frederic Vilà i Tormos resumeix l’obra de Morera amb aquestes paraules: En conjunt, però es una estimulant presència de continuïtat; Lleida té una bona espinada arquitectònica en el primer terç del segle (XX), per l’acció llarga i tenaç de Morera, en ocasions brillant, en ocasions discreta, però gairebé sempre correcte. Naturalment, això no ho explica tot, cara a tenir una visió panoràmica de l’arquitectura recent. ... Però Morera enceta l’entramat bàsic i és una fita que cal considerar.
L’obra de Morera es molt més amplia que la que presentem aquí, però per coherència amb l’objecte d’aquest treball, hem preferit centrar-nos en la més evidentment Modernista.

Obra popular i no Modernista:
Morera va projectar i/o realitzar nombroses edificacions a més de les més importants i representatives que es llisten a la columna d’obra, o es mencionen al paràgraf anterior.
Molts d’aquests treballs son edificis de factura senzilla, amb un caire més popular i la gran majoria es van edificar a Lleida, algunes no es van arribar a portar mai a terme o varen ser posteriorment enderrocades i no totes corresponen a l’estil Modernista. Ens referim, per exemple a la Casa Aynero, el Convent dels Franciscans, la Casa Serentill, la Casa Laura Montestruch, la Casa Plumbins, la Casa Ramon Montell, la Casa Ricard Vilalta, la Casa Josep Sans, el Cafè Xalet i el Templet de música als Camps Elisis, tots a la ciutat de Lleida.