Música instrumental:
-Catalanesques (impressions - versió orquestral) - 1891
-Catalanesques (impressions - versió per a piano) - 1891
-Ègloga (versió orquestral)
-Ègloga (quartet de corda)

Música coral:
-Nombroses obres per a cor sol (entre les quals):
     -Jovenívola (per cor mixte)
     -El Cant de la Senyera (sobre un poema de J. Maragall - 1896)
     -Cap al tard
-Sis harmonitzacions de melodies populars (entre les quals):
     -El cant dels ocells
     -La dama d'Aragó
     -Els Segadors (L’himne nacional de Catalunya)

Biografia:

Naixement formació i primeres activitats:
Nascut a El Masnou (Maresme) el 18 d’abril de 1867.
Ben aviat, la família es trasllada a Barcelona a causa de la inseguretat derivada de la tercera guerra carlina (1872-1875).
La família volia que fos comerciant, però la seva vocació musical es va imposar, ingressant a la jove edat de tretze anys (1880) al Conservatori del Liceu. En aquesta institució va tenir de mestres Miquel Font (piano), Josep Rodoreda (harmonia i composició) essent més tard deixeble de Felip Pedrell amb qui va estudiar composició i també piano amb Carles G. Vidiella.
Molt ràpidament va orientar la seva activitat cap a el cant coral i de molt jove encara - als disset anys - (any 1883), el trobem dirigint el Cor la Lira de Sant Cugat del Vallès, complementant aquest treball amb actuacions diàries al cafè Inglés del carrer Ferran, primer com a pianista i després com a membre d’un trio amb Josep Badia (violí), Lluís Pamies (harmònium) i ell mateix al piano. Un any més tard es trasllada al Cafè Pelayo a on interpreta dins d’un quartet format per Ernesto Cioffi (violí), Josep Soler (violoncel), Lluís Pamies (harmònium) i ell mateix al piano.

Els seus amics i els seus temes predilectes:
D’aquestes activitats inicials, sortiria el grup bàsic d’amistats de Millet: Alió, Vidiella, Albéniz i Vives i amb els contertulians del Cafè Pelayo, formaria més tard l'Orfeó Català.
El Cafè Pelayo, com l'actualment més recordat "Els quatre gats", era una autèntica institució barcelonina d’aquella època, amb figures que li atorgaven un paper intel·lectual, entre les que podem citar: Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Narcís Oller, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Emili Vilanova, Carles Pirozzini, Serafí Pitarra, Josep Feliu i Codina, Joaquim Rubió i Ors i altres.
A vint anys, Millet tenia dues preocupacions bàsiques, l’obtenció d’una sòlida formació musical i la pràctica i exercici dels seus coneixements.
La seva vocació era simultània a l’impuls fortament catalanista que seguia el país i que coincidia amb l’empenta cultural del Modernisme.

Fundació de l'Orfeó Català:
L’any 1891, als seus vint i quatre anys, funda conjuntament amb Amadeu Vives, l'Orfeó Català, al que va dedicar la seva vida i va elevar fins al màxim nivell com a intèrpret i com a institució, estrenant i interpretant una enorme quantitat d’obres musicals de tota mena.

Altres iniciatives de Lluís Millet:
L’any 1896 es nomenat catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
L’any següent, 1897, funda la capella de Sant Felip Neri de Barcelona de la que se l' anomena mestre.
El 1904 va crear la "Revista Musical Catalana - Butlletí de l'Orfeó Català", que es va publicar fins el 1936, amb un total de 390 números. Aquesta data ens suggereix que, com en tots els àmbits que afectaven a la cultura catalana, la guerra civil espanyola representa un trencament del que es tardarà molt en tornar-se a aixecar. Posteriorment la publicació es va reiniciar l'any 1984.
Una altra activitat que va promocionar activament el mestre Millet van ser les "Festes de la Música Catalana", que es van realitzar des de 1904, amb un total de nou festes, fins a l’any 1921. Aquestes festes van aportar unes dues mil tonades de cançons i danses populars, a la vegada que van ser premiats artistes com Felip Pedrell (1904 i 05), Antoni Nicolau (1906, 07 i 16), Claudi Martinez Imbert (1910), Joan Manent (1914), Lluís Romeu (1916) i Kurt Schindler (1921).

La seva obra com a compositor i la seva vinculació al Modernisme:
Encara que la seva obra com a compositor no es molt dilatada, està formada per una important quantitat de peces, composicions o harmonitzacions de cançons populars, - moltes d’elles corals - que s’han popularitzat extraordinàriament i avui en dia formen part del imaginari musical català.
Un altre aspecte també molt important de la seva obra, es l'impuls que va donar al cant popular religiós i la revalorització de la polifonia sagrada del segle XVI.
Millet es un exemple de nacionalisme musical, que es manifesta en obres com El Cant de la Senyera.
Se’l considera un destacat representant del Modernisme musical. El seu entusiasme per aquest estil queda ben palès en la tria de Lluís Domènech i Montaner com a arquitecte per construir el Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, edifici que va ser beneit per el Cardenal Casañas el 9 de febrer de 1908, amb un programa musical que il·lustra d’alguna manera la ideologia de Millet i que incloïa:
   El Cant de la Senyera, com a representació de la identitat.
   Els Xiquets de Valls de Clavé, com a representació dels orígens.
   La Mare de Déu de Nicolau, representant el present (1908).
   L'Al·leluia de Händel, representant la universalitat.
   Els Segadors, com a element de reafirmació nacional.

Els seus escrits i la mort:
Millet també va ser autor de diversos escrits sempre sobre temes musicals, podem citar: diversos articles a la Revista Musical Catalana, "El cant popular religiós" (1912), "De la cançó popular catalana" (1917). Bona part dels seus escrits varen ser recollits l’any 1917 en el llibre "Pel nostre ideal".
Millet mort el 7 de desembre de 1941 als 74 anys.