Obra:
Sarsueles:
(Alguns títols
podrien catalogar-se en l'apartat
Comèdia lírica i opereta)
La primera del barrio (La
primera del barri 1898)
El rey de la Alpujarra (El rei de la Alpujarra 1899)
La luz verde (La llum verda 1899)
La fruta del tiempo (La fruita del temps 1899)
Campanas y cornetas (Campanes i cornetes 1900)
El escalo (L'escalament 1900)
Viaje de instrucción (Viatge d'instrucció 1900)
La balada de la luz (La balada de la llum 1900)
La buenaventura (La benaurança 1901)
A estudiar a Salamanca (A estudiar a Salamanca 1901)
Doloretes (1901)
El coco (El coco 1901)
La nube (El núvol 1902)
El tirador de palomas (El tirador de coloms 1902)
Sueño de invierno (Somni d'hivern 1902)
La caprichosa (La capriciosa 1902)
Lola Montes (1902)
El ramo de azahar (El ram de tarongina 1903)
Patria nueva (Pàtria nova 1903)
Su alteza imperial (Sa altesa imperial 1903)
El parador de las golondrinas (El parador de les orenetes 1903)
La vendimia (La verema 1904)
El husar de la guardia (L'hússar de la guàrdia 1904)
Bohemios (Bohemis 1904) [En versió d'òpera 1920, arranjada primer per Conrado del
Campo, i posteriorment per Josep Ferrer. Cap versió ha perdurat]
La gatita blanca (La gateta blanca 1905)
La tribu malaya (La tribu malaia 1905)
El cochero (El cotxer 1905)
El dinero y el trabajo (Els diners i el treball 1905)
La favorita del rey (La favorita del rei 1905)
Las granadinas (Les granadines 1905)
El amigo del alma (L'amic de l'anima 1905)
La marcha real (La marxa reial 1906)
El golpe de estado (El cop d'estat 1906)
La Machaquito (1906)
El diablo verde (El diable verd 1906)
Sangre torera (Sang torera 1906)
La Chipén (1907)
Las tres cosas de Jerez (Les tres coses de Xerès 1907)
La rabalera (1907)
Pepe Botella (1908)
A la vera der queré (1909)
El robo de la perla negra (El robatori de la perla negre 1908)
Episodios nacionales (Episodis nacionals 1908)
El talisman prodigioso (El talismà prodigiós 1908)
El becerro de oro (El vedell d'or 1909)
La viuda mucho más alegre (La vídua molt més alegre 1909)
Ábreme la puerta (Obre'm la porta 1909)
La muela del rey Farfán (El queixal del rei Farfàn 1909)
El palacio de los duendes (El palau dels follets 1910)
Juegos malabares (Jocs malabars 1910)
La fresa (La maduixa 1910)
Gloria in excelsis (1910)
Los viajes de Gulliver (Els viatges de Gulliver 1911)
La casa de los enredos (La casa dels embolics 1911)
Anita la Risueña (Anita la Riallera 1911)
El pretendiente (El pretendent 1913)
El gran simpático (El gran simpàtic 1913)
Maruxa (1914) [Ègloga lírica. Llibret de Lluís Pascual Frutos]
Miss Australia (Miss Austràlia 1914)
La cena de los húsares (El sopar dels hússars 1915)
La Ley del embudo (La llei de l'embut 1916)
La guitarra del amor (La guitarra de l'amor 1916)
El señor Pandolfo (El senyor Pandolf 1916)
La mujer de Boliché (La dona de Boliché 1917)
Todo el mundo en contra mía (Tothom contra mi 1918)
El sinvergüenza en Palacio (El pocavergonya a palau 1921)
Bergamino el Lampo (Bergamí el Lampo 1922)
El ministro Giroflar (El ministre Giroflar 1922)
Doña Francisquita (1923) [Basat en l'obra de Lope de Vega La discreta
enamorada]
La Villana (La Vilana 1927)
Noche de verbena (Nit de revetlla 1929)
Talismán (Talismà 1931) [estrena pòstuma el 7 de desembre de 1932]
Òperes:
Arthús (1897)
Euda d'Uriach (1900) [Llibret d'Angel Guimerá]
Colomba (1910)
Balada de Carnaval (1919)
Comèdia lírica i opereta:
Don Lucas del cigarral (En
Lluc del cigarral 1899) [Comèdia]
La reina Mimí (1910) [Opereta]
La generala (1912) [Opereta]
La veda del amor (La veda de l'amor 1912) [Opereta]
El Duquesito (El petit duc 1920) [Opereta]
Joguina cómica i sainet:
La preciosilla (La precioseta 1899) [Joguina]
La familia de don Saturio (La família d'en Saturi 1904) [Sainet]
Así son todas (Així son totes 1910) [Sainet]
Trianerías (Trianeries 1919) [Sainet]
Las Verónicas (Les Veròniques 1919) [Joguina]
Pepe Conde (1920) [Sainet]
El parque de Sevilla (El parc de Sevilla 1921) [Farsa sainetesca]
Instrumental cant i vocal:
Sanctus, per a cor i orquestra
(1892)
La complanta d'en Guillem, per a cor i orquestra (1892)
La filadora, harmonització per a cor (1892)
Els Segadors, harmonització per a cor (1892)
Els tres tambors, harmonització per a cor (1892)
Cançó de les palles, per a cor (1893)
L'Emigrant, per a cor (1893)
“Canciones Epigramáticas” (Cançons
epigramàtiques 1915) [sobre texts de
clàssics dels segles XVI a XVIII]
La filla del mar (1915)
La Balanguera, per a cor (1926)
Tres idil·lis, per a cor (1926)
Follies i paisatges, Suite per a cor (1928)
Sardanes i altres:
Fulla d'àlbum, per a quartet de
corda (1892)
Somnis, Suite per a orquestra (1893)
Goigs i Planys, sardana per a cobla (1926)
Matinada santpolenca, sardana per a cobla (1926)
Eixelebrada, sardana per a cobla (1926)
Montserratina, sardana per a cobla (1926)
Obra literària:
Sofia (1923) [Assaig]
Jo no sabía que el món era així [Comèdia], estrenada al teatre El Dorado
de Barcelona el 18 de maig de 1929 [traduïda al castellà amb el nom de
"Rosalia" en esser estrenada a Santander l'any 1930]
|

Biografia:
Flash:
Molt possiblement hom
conegui només aquest gran compositor per les seves populars sarsueles
àmpliament difoses i autèntiques obres mestres del gènere, però capbussant
una mica en el seu quefer, hem d'emmarcar-lo, per la seva diversitat
productiva en el món musical català i els seus escrits i conferències, però
no tant la seva música, dins
el Modernisme més autèntic.
Un català tossut, fet a si mateix des
dels seus començaments, explorà amb la seva música i els seus escrits els
sentiments de les persones a cavall de finals del segle XIX - començaments
del segle XX. Intel·lectual per definició, cofundador de l'Orfeó Català junt
amb el mestre Millet,
encara que els seus itineraris musicals foren ben diferents degut al
temperament divergent de les dues personalitats.
Passà gran part del temps a Madrid, incorporant-se plenament a la seva vida musical,
sense oblidar mai la
seva arrel catalana, cosa que ell remarcava sovint en els seus escrits.
Infantesa:
Amadeu Vives i Roig va
néixer a Collbató (Barcelonès) el 18 de novembre de 1871. Era fill de Rafael
Vives i Solà i Josepa Roig i Deu. Aquest fill era l'onzè que tenien, malgrat que en aquell moment només
en quedaven tres en vida: la
Francesca, en Joan i en Camil. Li van posar Amadeu per desig exprés del seu
padrí que era fervent admirador del rei d'Espanya Amadeu de Savoia. Collbató es un
petit poble a la falda de la muntanya de Montserrat, que en l'època comptava
amb prou feines amb uns vuit-cents habitants. En aquest entorn visqué Vives
els seus primers anys.
Quan només tenia cinc anys, baixava caminant fins a
Esparreguera amb el seu germà Camil, deu anys més gran que ell, a rebre
lliçons de música de l'organista de l'església parroquial d'aquella vila Sr. Flaquer,
Els records d'aquesta època li van
fer escriure de gran: El primer que van veure els meus ulls en
obrir-se a la vida d'aquest món foren les muntanyes de Montserrat […]
aquelles nits estelades d'estiu, en les quals el meu pare anava
recitant les avemaries, tot passejant per davant la casa [...] Aquella oració a l'aire lliure, sota el cel, tallats els
accidents del paisatge per la pàl·lida llum de la lluna dels estels, em feia
una gran impressió."
En el mateix entorn, però,
va ser també on va patir l'accident que marcà tota la seva vida. Malgrat hi
ha varies versions, doncs també es diu que tenia un defecte congènit, el
motiu de la deficiència física no es prou clar. Tenia el braç i la cama
dretes més curtes que les extremitats esquerres. Uns diuen que va ser la
poliomielitis, d'altres fons diuen que va caure des d'un balcó, ell mateix
solia atribuir-ho a una infecció mal curada per la medicina de l'època; el
cert es que va patir varies caigudes que van influir en el desenvolupament
de la seva salut física i el van fer patir molt.
Cap a Barcelona:
La precària salut d'Amadeu i
la dura situació econòmica que patia la família, desembocaren en que
finalment el seu pare decidís internar-lo a Barcelona a l'Asil de Sant Joan
de Déu (aleshores al carrer de Muntaner xamfrà Rosselló), on hi treballava
d'infermer el seu germà Camil, que, amb el temps, va ser sacerdot, matemàtic
i músic destacat.
Amadeu Vives tenia set anys quan va marxar del poble de
Collbató, on no tornaria massa assíduament. Barcelona representà un canvi
profund en la sensibilitat del futur mestre. Ens diu en els seus escrits que
la gent se'n reia d'ell per la ingenuïtat que demostrava. En aquell temps hi
havia una gran diferència entre la gent de ciutat i la gent de poble, a qui
anomenaven "pagesos" en sentit quasi pejoratiu, i és presumible que aquest
sigui un dels motius amagats que es poden entreveure en els escrits de
Vives.
Va fugir dues vegades de l'Asil, però, per imposició paterna, hi va
tornar. Precisament, en aquelles dates la comunitat va canviar l'ubicació
del centre, establint-se en el aleshores poble de Les Corts, a prop de
Barcelona. Però ell estava endinsat en la
malenconia i s'enyorava molt, fins el punt que el seu pare va decidir que
abandonés Sant Joan de Déu, i anés a viure a casa d'una amiga de la família
que vivia al barri marítim de la Barceloneta, la senyora Narcisa, encara que
seria per no massa temps.
Estem a l'any 1882, i la família Vives es trasllada a viure a Barcelona per
fer costat a l'Amadeu. És aleshores quan l'Amadeu
descobreix el mestre Josep Ribera, organista de la capella de música de la
parròquia de Santa Anna, a la ciutat comtal. Tot decidit, es presentà al Sr.
Ribera i li digué clarament que volia dedicar-se a la música. Devia
trobar-hi quelcom l'organista en aquell caràcter, doncs aviat va entrar com
a cantaire a la capella de música de l'església, i també li donava lliçons
de piano, d'harmonia i de composició. Durant un temps el col·locà també en el
cor infantil del Liceu per interpretar el cor d'àngels de Mefistófele
de Boito. A més, cobrava el sou de cantaire que eren tres duros al
mes (l'equivalent gairebé a 0'10 € actuals), que encara que sembli mentida,
a l'època devien ser una bona ajuda. El resultat va ser que ja comencés a
veure Barcelona amb més bons ulls.
Activitats de joventut:
En els anys que van seguir,
Vives ja va començar a donar classes per tal de guanyar-se la vida, malgrat
allò no era la seva vocació ni molt menys, doncs l'ambient de les tertúlies
en els cafès, el trobar-se amb l'un i l'altre, parlar de tot una mica, era
el seu ideal.
Cal recordar que Vives també tenia dots d'escriptor, i a més
d'articles en diversos mitjans, va escriure una obra teatral i també
assaigs. Cap als disset anys va passar, com molts dels futurs grans
mestres, pels cafès i teatres tocant el piano per animar a la gent. En el
Cafè Petit Pelayo de la Rambla de Canaletes on treballava, va conèixer a
Lluis Millet, que també tocava en un altre cafè, amistat que tant gran fruit
donaria més endavant. Els dos junts van anar a prendre lliçons de
Felip Pedrell, on es conegueren amb
Enric Granados, i després, sempre que les
obligacions els ho permetien, es reunien també amb personatges com Joaquím
Bertrana, Rosend Arús i Arderiu i Antoni Nicolau, i allí arreglaven el món
parlant de filosofia o teologia. Era la millor hora del dia. Com a bon
bohemi, a part de ser molt descuidat en el aspecte personal, va fer moltes
coses.
Durant una temporada va ser
director de música de la capella de la parròquia de Jesús, situada a la vila
de Gracia, quan encara era un municipi independent de Barcelona. Després va
agafar uns tifus i restà convalescent en el convent de Loreto. Un cop curat,
més endavant solien reunir-se en el Centre Dominical de Sant Pere Apòstol,
al carrer Trafalgar de Barcelona, amb el poeta Josep Mas i Casanovas, el
doctor i sacerdot Gaietà Soler, el compositor Mas i Serrano i el músic i
crític Joan Llongueres. També va començar a freqüentar
l'Ateneu del carrer Canuda i la Biblioteca de la Universitat. Interessat per
qualsevol tema, conreà amistats que perduraren tota la vida: Enric Prat de
la Riba, Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Jaume Brossa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, Lluis Duran i Ventosa…
El 1897 es va inaugurar la
cerveseria modernista Els Quatre Gats al carrer Montsió, que en un
temps rècord es va convertí en una mena de "santuari" obligat de la
bohèmia
barcelonina. No és probable que cap artista de l'època no passés per aquest
local en algun moment de la seva vida. Allà, Vives romangué hores i hores de
tertúlia amb personatges com Picasso, Nonell,
Rusiñol, Casas, Clarasó,
Morera, Roviralta.
Tot això amanit amb una
època tumultuosa d'enfrontaments socials. Manifestacions, corredisses, trets i
bombes estaven a l'ordre del dia. Malgrat l'ambient extern, Vives posseïa en
el seu interior el geni de la creativitat, a part de l'impagable do de la
joventut.
La família Vives-Giner:
Un dia va anar a tocar el
piano en una societat recreativa de Sants, es veu que per fer-li favor a un
amic que li havia demanat, i allà va ser on va conèixer a la que seria la
seva esposa, Montserrat Giner. Després del festeig de rigor, es van casar el
6 d'abril de 1895 a l'església de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Unes anècdotes referides a l'esdeveniment donen idea de la
justesa econòmica d'aquells temps. El mateix dia de la boda no tenia Vives
un vestit de casament en prou bon estat, i en Lluís Millet li va haver de
deixar el seu. Un any més tard, naixeria en Josep, l'únic
fill de la parella.
El problema més gran que
tenia aleshores el compositor, era la manca d'un piano a casa seva per
poder assajar les seves composicions. Però la casualitat va fer que en el
replà del pis on s'instal·laren hi visqués una cantant francesa que en tenia un. Vives es presentà i va
demanar-li d'interpretar alguns fragments de la seva composició.
Però la llavor que portava a dins ben aviat
havia de donar fruits. Un ric hisendat de Figueres, Sebastià Trullol i
Plana, crític musical de diari "El Correo Catalán", que freqüentava els medis
artístics de Barcelona i li agradaven molt les tertúlies, havia coincidit
varies vegades amb Vives en algunes d'elles. Un dia, li entregà un llibret
perquè composés una òpera; Arthús es deia, i Vives ho acceptà. Aquell
seria el primer títol d'èxit que li aportà diners. Es va estrenar al Teatre
Novetats de Barcelona el 19 de maig de 1897. D'aquesta òpera Vives en va
dir: "[…]
es música popular catalana inspirada en el folklore del meu país".
Gràcies als ingressos que aquesta òpera va aportar, la família Vives-Giner començava a entreveure una mica de llum en
el fosc panorama en què fins aquell moment estaven immersos. Es repetí
l'èxit més endavant amb Euda d'Uriach (1900), i el seu nom començava
a sonar dins l'àmbit musical.
Els
seus inicis com a compositor de sarsuela:
Així que va poder, i
convençut que aquell moment era l'hora de la sarsuela, i que l'únic lloc
per intentar-ho era a Madrid, se n'hi va anar "amb lo posat" i amb unes 4.000
pessetes mal contades a la butxaca, amb la Montserrat i en Josep, tota la
família. Tot un exemple de decisió i de voluntat de triomfar. Era l'any
1897. Un cop arribat a Madrid, durant els primers temps va treballar, segons
escriu Eduardo Muñoz en un article de "El Imperial", de buhonero,
cambrer i mosso a les carboneries. No menyspreava cap tipus de treball per
tal de tirar endavant. Els primers temps li resultaren molt durs. Però
així que va poder, s'entrevistà amb el seu amic Carlos Fernández Shaw, que
posteriorment li lliurà un llibret del que en resultà la sarsuela "Don Lucas
del Cigarral". Ràpidament hi va posar música, estrenant-se amb força èxit
al Teatre Parish el 18 de febrer de 1899.
Van seguir-ne a continuació una sèrie, que amb major o menor èxit, feren que
el seu nom fos conegut. De seguida va atraure l'atenció del moviment
artístic de la ciutat.
Vives, pels
començaments del segle XX, va efectuar una labor de composició inusitada per
la quantitat de sarsueles composades i estrenades, totes elles amb gran èxit. Els
problemes econòmics havien minvat; tal com ell havia assegurat als amics i
coneguts més propers, mantenia a la seva família amb les seves composicions.
Evolució i maduresa:
Més enllà de la estricta
cronologia, en tota l'obra de Vives es veu clarament un constant progrés.
Les darreres partitures es noten tècnicament més treballades que les
primeres, fruit aquelles possiblement dels nervis de la joventut o dels
encàrrecs a corre-cuita. I no ens referim solament a les sarsueles, sinó
també en els seus escrits i conferències pronunciades sobre temes que ell
coneixia a fons, una dedicació a la qual es va veure abocat pels seus
admiradors. Fins i tot arribà a conrear el "lied" dins les Canciones
epigramáticas, poc conegudes, estrenades per Amàlia Isaura acompanyada
al piano per Francisco Fuster el 27 d'octubre de 1915. Aquestes cançons
estan sàviament harmonitzades i son d'una originalitat admirable.
Una anàlisi acurada de la seva obra potser encara no existeix, però és cert
que la modernitat de la seva estructura musical es nota ben aviat ja des de
les seves primeres obres.
Hi ha una sèrie d'aspectes en que d'altres
compositors, crítics i estudiosos estan completament d'acord. Aquest son el
fet d'esser considerat un músic de cap a peus, també se'l considerava un triomfador en el gènere líric,
un autor popular i amb molt d'èxit.
I el tercer aspecte es
que gaudia en bona part d'un prestigi en el món intel·lectual de
l'època, més enllà de la seva senzillesa humana, que li feia interessar-se
per tots els temes escoltant atentament l'interlocutor, que per altre banda valoraven
molt les seves raons. El cas és que va ser immensament popular.
Per contra, potser aquesta
popularitat és la culpable que alguns sectors del món intel·lectual hagin
vist sempre en la seva música una recerca només de la comercialitat i
l'oportunisme, a falta d'explorar camins nous en el complex món de
l'orquestra.
A tall de ràpid repàs,
anomenem algunes de les personalitats amb les que en el decurs de la seva
vida es va relacionar. Verdaguer, Guimerá, Nicolau, Cambó, Falla, Pla,
Benavente, Arniches, Borrás, Vendrell, Fernandez Shaw, Prat de la Riba,
Puig
i Cadafalch, Domènech i Montaner, Lola Membrives, etc. i tertulians com
Picasso, Nonell,
Rusiñol, Casas, Clarasó,
Morera, i molts d'altres, presents
en les seves estimades tertúlies de "cul de cafè" a les quals no va
renunciar mai ni tan sols quan estava en el cim de la seva carrera.
També es converteix en empresari, com esdevé al 1906, dels teatres Zarzuela, Cómico i Eslava, de
Madrid. El 1917 també crea una companyia lírica pròpia.
Vives dona mostres
d'una vitalitat enorme, malgrat les seves dificultats físiques, a
les quals mai es va referir.
L'hora
dels homenatges i els reconeixements:
Els
homenatges es succeeixen. Recordem el que li van retre a Collbató, el seu
poble natal, que no havia oblidat al seu fill il·lustre. Aquest tingué lloc
el 16 de setembre de 1914. Es descobriren dues làpides: una era la del nou nom del carrer "Amadeu
Vives" i l'altre recordant-hi el naixement del mestre.
Aquest, emocionat, segons explica Josep Mª Lladó, només va poder dir
trasbalsat "Gracies, moltes gracies", des del balcó de la
casa on havia nascut. L'emoció posà en sordina la seva veu. Va tornar a Collbató al cap
de quinze anys al demanar-li el Sr. Joan Rogent (net del prestigiós
arquitecte Elies Rogent i Amat) que volia que donés el vist-i-plau a un
orgue que havien reparat per encàrrec de la Seu de Tarragona. Aquesta seria la darrera visita al seu poble.
Els homenatges a l'home que
ha triomfat es succeïren. L'avui desaparegut Gran Teatre-Circ
Olimpia de Barcelona en va acollir un altre. En aquest escenari el mestre
estrena diverses peces, majoritàriament sardanes.
Hem comentat abans la seva
facilitat en la vessant d'escriptor i de conferenciant, amb temes com "L'encant i el
desencant de la vida bohèmia", "La expresión de la música", "La música
española y su prestigio", "Navidad", "L'entusiasme és la sal de la vida",
aquesta última a Mataró a la Seu de la Societat Artística i Literària. Els
articles apareixien al setmanari "La Veu de Catalunya", al "Heraldo de
Madrid", "La mañana", "El liberal", "La Tribuna", i així un llarg
etcètera.
El 1921 a més de casar-se el
seu únic fill, és nomenat president da la Secció de Música de l'Ateneu de
Madrid. El 1922 és professor del Conservatori de Música de Madrid, on
col·labora en la exposició sobre la Biblioteca del Llibre Català. L'any 1923
esdevingué empresari del teatre Apolo amb el seu soci Francisco
Delgado.
Viatge a
Sud Amèrica.
Implicació en política
Poc abans de l'estrena de "Doña
Francisquita", la que esdevindria la seva obra més emblemàtica, va patir
una altra caiguda amb un fort politraumatisme, que l'impedí assistir-hi la
nit del 16 d'octubre de 1923. Efectivament, des d'aquell mateix dia "Doña
Francisquita" va assolir un enorme èxit. Aquest ressò travessà
fronteres i es va organitzar una gira per Sud Amèrica l'any següent. Allà a
més dels homenatges de rigor i de la assistència a concerts amb la seva
música, va donar alguna conferència, concretament a Buenos Aires, al teatre
Victoria sobre el tema "La importancia del coro en el arte lírico".
Altres països inclosos en el viatge foren Cuba, Mèxic i Xile, on coincidí
amb l'actor Enric Borrás.
En tornar s'instal·la a
Barcelona, però no d'una manera definitiva. Paral·lelament a aquests esdeveniments, la seva manera de ser,
amant de les converses i de capbussar-se en el fons de la qüestió, la seva
extraversió en paraules i el fet de conèixer a tantes persones de totes les
ideologies, el va portar a la seva implicació en política. Però mai es va
afiliar a cap partit. Des de la més absoluta independència, amb les idees
profundament arrelades, era un lliurepensador, demòcrata i catalanista. Només va
manifestar en aquell moment simpaties pel nou partit Acció Catalana (1920),
de caire netament catalanista i liberal.
Però no va ser fins el 1930
quan tota la seva força, el carisma i la popularitat que aleshores tenia va
posar-la al servei d'aquest partit dirigit pel poeta Jaume Bofill i Mates i
l'humanista i historiador Lluis Nicolau d'Olwer, però sense militar-hi mai.
Vives duia una motivació i un somni, el de fundar el Teatre Líric Català.
Amb aquesta idea es presentà “Acció Catalana” a les eleccions de l'abril de
l'any 1931, però d'aquesta candidatura no en sortí elegit cap representant. Vives
no obstant, estava content perquè havia triomfat la República, com a
Catalunya era el
parer de la majoria.
La idea del Teatre Líric Català havia d'esperar millors
temps o potser havia mort per sempre. Malgrat tot, en la convocatòria
d'eleccions al Parlament de Catalunya l'any següent (1932), va apropar-se a
les files conservadores de la Lliga Regionalista, ben lluny políticament de
l'Acció Catalana. Va justificar-se al·legant la conjuntura sociopolítica del
moment, ja que la República havia triomfat, i no s'albirava cap fusió de la
Lliga amb altres partits conservadors. Vives, una persona de seixanta anys i
amb la salut molt malmesa, s'apropava als seus correligionaris naturals, que
era la burgesia il·lustrada catalana, pacifista i clarament conservadora,
presentant-se dins una candidatura anomenada "Concòrdia Catalana". Tampoc
resultaria elegit.
Activitat fins el
darrer moment
Pocs abans del dia de les
eleccions marxa cap a Madrid, per tal d’assistir als darrers assajos per
presentar l'estrena d'"El talismán". El dia 18 de novembre de 1932,
(aniversari del compositor, fa seixanta-un anys), pateix un atac d'asma.
Des del primer moment es fa palesa la gravetat del seu estat. La tarda de l'1 de desembre, cap a la 1 de la
matinada Amadeu Vives mor.
El dilluns dia 4 de desembre
cap a les set del matí arriben les despulles a Barcelona, i la comitiva es
trasllada al Palau de la Música, on davant
el taüt embolcallat amb la
bandera catalana de les quatre barres, l'Orfeó Català dirigit pel mestre
Lluis Millet interpreta diverses peces de cants gregorians i la cançó
"L'emigrant". Després de diversos actes, rep sepultura al
cementiri Nou de Montjuïc a Barcelona. |