La primera del barrio (La primera del barri 1898)
El rey de la Alpujarra (El rei de la Alpujarra 1899)
La luz verde (La llum verda 1899)
La fruta del tiempo (La fruita del temps 1899)
Campanas y cornetas (Campanes i cornetes 1900)
El escalo (L'escalament 1900)
Viaje de instrucción (Viatge d'instrucció 1900)
La balada de la luz (La balada de la llum 1900)
La buenaventura (La benaurança 1901)
A estudiar a Salamanca (A estudiar a Salamanca 1901)
Doloretes (1901)
El coco (El coco 1901)
La nube (El núvol 1902)
El tirador de palomas (El tirador de coloms 1902)
Sueño de invierno (Somni d'hivern 1902)
La caprichosa (La capriciosa 1902)
Lola Montes (1902)
El ramo de azahar (El ram de tarongina 1903)
Patria nueva (Pàtria nova 1903)
Su alteza imperial (Sa altesa imperial 1903)
El parador de las golondrinas (El parador de les orenetes 1903)
La vendimia (La verema 1904)
El husar de la guardia (L'hússar de la guàrdia 1904)
Bohemios (Bohemis 1904) [En versió d'òpera 1920, arranjada primer per Conrado del Campo, i posteriorment per Josep Ferrer. Cap versió ha perdurat]
La gatita blanca (La gateta blanca 1905)
La tribu malaya (La tribu malaia 1905)
El cochero (El cotxer 1905)
El dinero y el trabajo (Els diners i el treball 1905)
La favorita del rey (La favorita del rei 1905)
Las granadinas (Les granadines 1905)
El amigo del alma (L'amic de l'anima 1905)
La marcha real (La marxa reial 1906)
El golpe de estado (El cop d'estat 1906)
La Machaquito (1906)
El diablo verde (El diable verd 1906)
Sangre torera (Sang torera 1906)
La Chipén (1907)
Las tres cosas de Jerez (Les tres coses de Xerès 1907)
La rabalera (1907)
Pepe Botella (1908)
A la vera der queré (1909)
El robo de la perla negra (El robatori de la perla negre 1908)
Episodios nacionales (Episodis nacionals 1908)
El talisman prodigioso (El talismà prodigiós 1908)
El becerro de oro (El vedell d'or 1909)
La viuda mucho más alegre (La vídua molt més alegre 1909)
Ábreme la puerta (Obre'm la porta 1909)
La muela del rey Farfán (El queixal del rei Farfàn 1909)
El palacio de los duendes (El palau dels follets 1910)
Juegos malabares (Jocs malabars 1910)
La fresa (La maduixa 1910)
Gloria in excelsis (1910)
Los viajes de Gulliver (Els viatges de Gulliver 1911)
La casa de los enredos (La casa dels embolics 1911)
Anita la Risueña (Anita la Riallera 1911)
El pretendiente (El pretendent 1913)
El gran simpático (El gran simpàtic 1913)
Maruxa (1914) [Ègloga lírica. Llibret de Lluís Pascual Frutos]
Miss Australia (Miss Austràlia 1914)
La cena de los húsares (El sopar dels hússars 1915)
La Ley del embudo (La llei de l'embut 1916)
La guitarra del amor (La guitarra de l'amor 1916)
El señor Pandolfo (El senyor Pandolf 1916)
La mujer de Boliché (La dona de Boliché 1917)
Todo el mundo en contra mía (Tothom contra mi 1918)
El sinvergüenza en Palacio (El pocavergonya a palau 1921)
Bergamino el Lampo (Bergamí el Lampo 1922)
El ministro Giroflar (El ministre Giroflar 1922)
Doña Francisquita (1923) [Basat en l'obra de Lope de Vega La discreta enamorada]
La Villana (La Vilana 1927)
Noche de verbena (Nit de revetlla 1929)
Talismán (Talismà 1931) [estrena pòstuma el 7 de desembre de 1932]

Òperes:
Arthús (1897)
Euda d'Uriach (1900) [Llibret d'Angel Guimerá]
Colomba (1910)
Balada de Carnaval (1919)

Comèdia lírica i opereta:
Don Lucas del cigarral (En Lluc del cigarral 1899) [Comèdia]
La reina Mimí (1910) [Opereta]
La generala (1912) [Opereta]
La veda del amor (La veda de l'amor 1912) [Opereta]
El Duquesito (El petit duc 1920) [Opereta]

Joguina cómica i sainet:
La preciosilla (La precioseta 1899) [Joguina]
La familia de don Saturio (La família d'en Saturi 1904) [Sainet]
Así son todas (Així son totes 1910) [Sainet]
Trianerías (Trianeries 1919) [Sainet]
Las Verónicas (Les Veròniques 1919) [Joguina]
Pepe Conde (1920) [Sainet]
El parque de Sevilla (El parc de Sevilla 1921) [Farsa sainetesca]

Instrumental cant i vocal:
Sanctus, per a cor i orquestra (1892)
La complanta d'en Guillem, per a cor i orquestra (1892)
La filadora, harmonització per a cor (1892)
Els Segadors, harmonització per a cor (1892)
Els tres tambors, harmonització per a cor (1892)
Cançó de les palles, per a cor (1893)
L'Emigrant, per a cor (1893)
“Canciones Epigramáticas” (Cançons epigramàtiques 1915) [sobre texts de clàssics dels segles XVI a XVIII]
La filla del mar (1915)
La Balanguera, per a cor (1926)
Tres idil·lis, per a cor (1926)
Follies i paisatges, Suite per a cor (1928)

Sardanes i altres:
Fulla d'àlbum, per a quartet de corda (1892)
Somnis, Suite per a orquestra (1893)
Goigs i Planys, sardana per a cobla (1926)
Matinada santpolenca, sardana per a cobla (1926)
Eixelebrada, sardana per a cobla (1926)
Montserratina, sardana per a cobla (1926)

Obra literària:
Sofia (1923) [Assaig]
Jo no sabía que el món era així [Comèdia], estrenada al teatre El Dorado de Barcelona el 18 de maig de 1929 [traduïda al castellà amb el nom de "Rosalia" en esser estrenada a Santander l'any 1930]

Biografia:

Flash:
Molt possiblement hom conegui només aquest gran compositor per les seves populars sarsueles àmpliament difoses i autèntiques obres mestres del gènere, però capbussant una mica en el seu quefer, hem d'emmarcar-lo, per la seva diversitat productiva en el món musical català i els seus escrits i conferències, però no tant la seva música, dins el Modernisme més autèntic.
Un català tossut, fet a si mateix des dels seus començaments, explorà amb la seva música i els seus escrits els sentiments de les persones a cavall de finals del segle XIX - començaments del segle XX. Intel·lectual per definició, cofundador de l'Orfeó Català junt amb el mestre Millet, encara que els seus itineraris musicals foren ben diferents degut al temperament divergent de les dues personalitats.
Passà gran part del temps a Madrid, incorporant-se  plenament a la seva vida musical, sense oblidar mai la seva arrel catalana, cosa que ell remarcava sovint en els seus escrits.

Infantesa:
Amadeu Vives i Roig va néixer a Collbató (Barcelonès) el 18 de novembre de 1871. Era fill de Rafael Vives i Solà i Josepa Roig i Deu. Aquest fill era l'onzè que tenien, malgrat que en aquell moment només en quedaven tres en vida: la Francesca, en Joan i en Camil. Li van posar Amadeu per desig exprés del seu padrí que era fervent admirador del rei d'Espanya Amadeu de Savoia. Collbató es un petit poble a la falda de la muntanya de Montserrat, que en l'època comptava amb prou feines amb uns vuit-cents habitants. En aquest entorn visqué Vives els seus primers anys.
Quan només tenia cinc anys, baixava caminant fins a Esparreguera amb el seu germà Camil, deu anys més gran  que ell, a rebre lliçons de música de l'organista de l'església parroquial d'aquella vila Sr. Flaquer,
Els records d'aquesta època li van fer escriure de gran: El primer que van veure els meus ulls en obrir-se a la vida d'aquest món foren les muntanyes de Montserrat […] aquelles nits estelades d'estiu, en les quals el meu pare anava recitant les avemaries, tot passejant per davant la casa [...] Aquella oració a l'aire lliure, sota el cel, tallats els accidents del paisatge per la pàl·lida llum de la lluna dels estels, em feia una gran impressió."
En el mateix entorn, però, va ser també on va patir l'accident que marcà tota la seva vida. Malgrat hi ha varies versions, doncs també es diu que tenia un defecte congènit, el motiu de la deficiència física no es prou clar. Tenia el braç i la cama dretes més curtes que les extremitats esquerres. Uns diuen que va ser la poliomielitis, d'altres fons diuen que va caure des d'un balcó, ell mateix solia atribuir-ho a una infecció mal curada per la medicina de l'època; el cert es que va patir varies caigudes que van influir en el desenvolupament de la seva salut física i el van fer patir molt.

Cap a Barcelona:
La precària salut d'Amadeu i la dura situació econòmica que patia la família, desembocaren en que finalment el seu pare decidís internar-lo a Barcelona a l'Asil de Sant Joan de Déu (aleshores al carrer de Muntaner xamfrà Rosselló), on hi treballava d'infermer el seu germà Camil, que, amb el temps, va ser sacerdot, matemàtic i músic destacat.
Amadeu Vives tenia set anys quan va marxar del poble de Collbató, on no tornaria massa assíduament. Barcelona representà un canvi profund en la sensibilitat del futur mestre. Ens diu en els seus escrits que la gent se'n reia d'ell per la ingenuïtat que demostrava. En aquell temps hi havia una gran diferència entre la gent de ciutat i la gent de poble, a qui anomenaven "pagesos" en sentit quasi pejoratiu, i és presumible que aquest sigui un dels motius amagats que es poden entreveure en els escrits de Vives.
Va fugir dues vegades de l'Asil, però, per imposició paterna, hi va tornar. Precisament, en aquelles dates la comunitat va canviar l'ubicació del centre, establint-se en el aleshores poble de Les Corts, a prop de Barcelona. Però ell estava endinsat en la malenconia i s'enyorava molt, fins el punt que el seu pare va decidir que abandonés Sant Joan de Déu, i anés a viure a casa d'una amiga de la família que vivia al barri marítim de la Barceloneta, la senyora Narcisa, encara que seria per no massa temps.
Estem a l'any 1882, i la família Vives es trasllada a viure a Barcelona per fer costat a l'Amadeu. És aleshores quan  l'Amadeu descobreix el mestre Josep Ribera, organista de la capella de música de la parròquia de Santa Anna, a la ciutat comtal. Tot decidit, es presentà al Sr. Ribera i li digué clarament que volia dedicar-se a la música. Devia trobar-hi quelcom l'organista en aquell caràcter, doncs aviat va entrar com a cantaire a la capella de música de l'església, i també li donava lliçons de piano, d'harmonia i de composició. Durant un temps el col·locà també en el cor infantil del Liceu per interpretar el cor d'àngels de Mefistófele de Boito. A més, cobrava el sou de cantaire que eren tres duros al mes (l'equivalent gairebé a 0'10 € actuals), que encara que sembli mentida, a l'època devien ser una bona ajuda. El resultat va ser que ja comencés a veure Barcelona amb més bons ulls.

Activitats de joventut:
En els anys que van seguir, Vives ja va començar a donar classes per tal de guanyar-se la vida, malgrat allò no era la seva vocació ni molt menys, doncs l'ambient de les tertúlies en els cafès, el trobar-se amb l'un i l'altre, parlar de tot una mica, era el seu ideal.
Cal recordar que Vives també tenia dots d'escriptor, i a més d'articles en diversos mitjans, va escriure una obra teatral i també assaigs. Cap als disset anys va passar, com molts dels futurs grans mestres, pels cafès i teatres tocant el piano per animar a la gent. En el Cafè Petit Pelayo de la Rambla de Canaletes on treballava, va conèixer a Lluis Millet, que també tocava en un altre cafè, amistat que tant gran fruit donaria més endavant. Els dos junts van anar a prendre lliçons de Felip Pedrell, on es conegueren amb Enric Granados, i després, sempre que les obligacions els ho permetien, es reunien també amb personatges com  Joaquím Bertrana, Rosend Arús i Arderiu i Antoni Nicolau, i allí arreglaven el món parlant de filosofia o teologia. Era la millor hora del dia. Com a bon bohemi, a part de ser molt descuidat en el aspecte personal, va fer moltes coses.
Durant una temporada va ser director de música de la capella de la parròquia de Jesús, situada a la vila de Gracia, quan encara era un municipi independent de Barcelona. Després va agafar uns tifus i restà convalescent en el convent de Loreto. Un cop curat, més endavant solien reunir-se en el Centre Dominical de Sant Pere Apòstol, al carrer Trafalgar de Barcelona, amb el poeta Josep Mas i Casanovas, el doctor i sacerdot Gaietà Soler, el compositor Mas i Serrano i el músic i crític Joan Llongueres. També va començar a freqüentar l'Ateneu del carrer Canuda i la Biblioteca de la Universitat. Interessat per qualsevol tema, conreà amistats que perduraren tota la vida: Enric Prat de la Riba, Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Jaume Brossa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, Lluis Duran i Ventosa…
El 1897 es va inaugurar la cerveseria modernista Els Quatre Gats al carrer Montsió, que en un temps rècord es va convertí en una mena de "santuari" obligat de la bohèmia barcelonina. No és probable que cap artista de l'època no passés per aquest local en algun moment de la seva vida. Allà, Vives romangué hores i hores de tertúlia amb personatges com Picasso, Nonell, Rusiñol, Casas, Clarasó, Morera, Roviralta.
Tot això amanit amb una època tumultuosa d'enfrontaments socials. Manifestacions, corredisses, trets i bombes estaven a l'ordre del dia. Malgrat l'ambient extern, Vives posseïa en el seu interior el geni de la creativitat, a part de l'impagable do de la joventut.

La família Vives-Giner:
Un dia va anar a tocar el piano en una societat recreativa de Sants, es veu que per fer-li favor a un amic que li havia demanat, i allà va ser on va conèixer a la que seria la seva esposa, Montserrat Giner. Després del festeig de rigor, es van casar el 6 d'abril de 1895 a l'església de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Unes anècdotes referides a l'esdeveniment donen idea de la justesa econòmica d'aquells temps. El mateix dia de la boda no tenia Vives un vestit de casament en prou bon estat, i en Lluís Millet li va haver de deixar el seu. Un any més tard, naixeria en Josep, l'únic fill de la parella.
El problema més gran que tenia aleshores el compositor, era la manca d'un piano a casa seva per poder assajar les seves composicions. Però la casualitat va fer que en el replà del pis on s'instal·laren hi visqués una cantant francesa que en tenia un. Vives es presentà i va demanar-li d'interpretar alguns fragments de la seva composició.
Però la llavor que portava a dins ben aviat havia de donar fruits. Un ric hisendat de Figueres, Sebastià Trullol i Plana, crític musical de diari "El Correo Catalán", que freqüentava els medis artístics de Barcelona i li agradaven molt les tertúlies, havia coincidit varies vegades amb Vives en algunes d'elles. Un dia, li entregà un llibret  perquè composés una òpera; Arthús es deia, i Vives ho acceptà. Aquell seria el primer títol d'èxit que li aportà diners. Es va estrenar al Teatre Novetats de Barcelona el 19 de maig de 1897. D'aquesta òpera Vives en va dir: "[…] es música popular catalana inspirada en el folklore del meu país". Gràcies als ingressos que aquesta òpera va aportar, la família Vives-Giner començava a entreveure una mica de llum en el fosc panorama en què fins aquell moment estaven immersos. Es repetí l'èxit més endavant amb Euda d'Uriach (1900), i el seu nom començava a sonar dins l'àmbit musical.   

Els seus inicis com a compositor de sarsuela:
Així que va poder, i convençut que aquell moment era l'hora de la sarsuela, i que l'únic lloc per intentar-ho era a Madrid, se n'hi va anar "amb lo posat" i amb unes 4.000 pessetes mal contades a la butxaca, amb la Montserrat i en Josep, tota la família. Tot un exemple de decisió i de voluntat de triomfar. Era l'any 1897. Un cop arribat a Madrid, durant els primers temps va treballar, segons escriu Eduardo Muñoz en un article de "El Imperial", de buhonero, cambrer i mosso a les carboneries. No menyspreava cap tipus de treball per tal de tirar endavant. Els primers temps li resultaren molt durs. Però així que va poder, s'entrevistà amb el seu amic Carlos Fernández Shaw, que posteriorment li lliurà un llibret del que en resultà la sarsuela "Don Lucas del Cigarral". Ràpidament hi va posar música, estrenant-se amb força èxit al Teatre Parish el 18 de febrer de 1899.
Van seguir-ne a continuació una sèrie, que amb major o menor èxit, feren que el seu nom fos conegut. De seguida va atraure l'atenció del moviment artístic de la ciutat.
Vives, pels començaments del segle XX, va efectuar una labor de composició inusitada per la quantitat de sarsueles composades i estrenades, totes elles amb gran èxit. Els problemes econòmics havien minvat; tal com ell havia assegurat als amics i coneguts més propers, mantenia a la seva família amb les seves composicions.

Evolució i maduresa:
Més enllà de la estricta cronologia, en tota l'obra de Vives es veu clarament un constant progrés. Les darreres partitures es noten tècnicament més treballades que les primeres, fruit aquelles possiblement dels nervis de la joventut o dels encàrrecs a corre-cuita. I no ens referim solament a les sarsueles, sinó també en els seus escrits i conferències pronunciades sobre temes que ell coneixia a fons, una dedicació a la qual es va veure abocat pels seus admiradors. Fins i tot arribà a conrear el "lied" dins les Canciones epigramáticas, poc conegudes, estrenades per Amàlia Isaura acompanyada al piano per Francisco Fuster el 27 d'octubre de 1915. Aquestes cançons estan sàviament harmonitzades i son d'una originalitat admirable.
Una anàlisi acurada de la seva obra potser encara no existeix, però és cert que la modernitat de la seva estructura musical es nota ben aviat ja des de les seves primeres obres.
Hi ha una sèrie d'aspectes en que d'altres compositors, crítics i estudiosos estan completament d'acord. Aquest son el fet d'esser considerat un músic de cap a peus, també se'l considerava un triomfador en el gènere líric, un autor popular i amb molt d'èxit.
I el tercer aspecte es que gaudia en bona part d'un prestigi en el món intel·lectual de l'època, més enllà de la seva senzillesa humana, que li feia interessar-se per tots els temes escoltant atentament l'interlocutor, que per altre banda valoraven molt les seves raons. El cas és que va ser immensament popular.
Per contra, potser aquesta popularitat és la culpable que alguns sectors del món intel·lectual hagin vist sempre en la seva música una recerca només de la comercialitat i l'oportunisme, a falta d'explorar camins nous en el complex món de l'orquestra.
A tall de ràpid repàs, anomenem algunes de les personalitats amb les que en el decurs de la seva vida es va relacionar. Verdaguer, Guimerá, Nicolau, Cambó, Falla, Pla, Benavente, Arniches, Borrás, Vendrell, Fernandez Shaw, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Lola Membrives, etc. i tertulians com Picasso, Nonell, Rusiñol, Casas, Clarasó, Morera, i molts d'altres, presents en les seves estimades tertúlies de "cul de cafè" a les quals no va  renunciar mai ni tan sols quan estava en el cim de la seva carrera.
També es converteix en empresari, com esdevé al 1906, dels teatres Zarzuela, Cómico i Eslava, de Madrid. El 1917 també crea una companyia lírica pròpia.
Vives dona mostres d'una vitalitat enorme, malgrat les seves dificultats físiques, a les quals mai es va referir.

L'hora dels homenatges i els reconeixements:
Els homenatges es succeeixen. Recordem el que li van retre a Collbató, el seu poble natal, que no havia oblidat al seu fill il·lustre. Aquest tingué lloc el 16 de setembre de 1914. Es descobriren dues làpides: una era la del nou nom del carrer "Amadeu Vives" i l'altre recordant-hi el naixement del mestre. Aquest, emocionat, segons explica Josep Mª Lladó, només va poder dir trasbalsat "Gracies, moltes gracies", des del balcó de la casa on havia nascut. L'emoció posà en sordina la seva veu. Va tornar a Collbató al cap de quinze anys al demanar-li el Sr. Joan Rogent (net del prestigiós arquitecte Elies Rogent i Amat) que volia que donés el vist-i-plau a un orgue que havien reparat per encàrrec de la Seu de Tarragona. Aquesta seria la darrera visita al seu poble.
Els homenatges a l'home que ha triomfat es succeïren. L'avui desaparegut Gran Teatre-Circ Olimpia de Barcelona en va acollir un altre. En aquest escenari el mestre estrena diverses peces, majoritàriament sardanes.
Hem comentat abans la seva facilitat en la vessant d'escriptor i de conferenciant, amb temes com "L'encant i el desencant de la vida bohèmia", "La expresión de la música", "La música española y su prestigio", "Navidad", "L'entusiasme és la sal de la vida", aquesta última a Mataró a la Seu de la Societat Artística i Literària. Els articles apareixien al setmanari "La Veu de Catalunya", al "Heraldo de Madrid", "La mañana", "El liberal", "La Tribuna", i així un llarg etcètera.
El 1921 a més de casar-se el seu únic fill, és nomenat president da la Secció de Música de l'Ateneu de Madrid. El 1922 és professor del Conservatori de Música de Madrid, on  col·labora en la exposició sobre la Biblioteca del Llibre Català. L'any 1923 esdevingué empresari del teatre Apolo amb el seu soci Francisco Delgado.

Viatge a Sud Amèrica. Implicació en política
Poc abans de l'estrena de "Doña Francisquita", la que esdevindria la seva obra més emblemàtica, va patir una altra caiguda amb un fort  politraumatisme, que l'impedí assistir-hi la nit del 16 d'octubre de 1923. Efectivament, des d'aquell mateix dia "Doña Francisquita" va assolir un enorme èxit. Aquest ressò travessà fronteres i es va organitzar una gira per Sud Amèrica l'any següent. Allà a més dels homenatges de rigor i de la assistència a concerts amb la seva música, va donar alguna conferència, concretament a Buenos Aires, al teatre Victoria sobre el tema "La importancia del coro en el arte lírico". Altres països inclosos en el viatge foren Cuba, Mèxic i Xile, on coincidí amb l'actor Enric Borrás.
En tornar s'instal·la a Barcelona, però no d'una manera definitiva. Paral·lelament a aquests esdeveniments, la seva manera de ser, amant de les converses i de capbussar-se en el fons de la qüestió, la seva extraversió en paraules i el fet de conèixer a tantes persones de totes les ideologies, el va portar a la seva implicació en política. Però mai es va afiliar a cap partit. Des de la més absoluta independència, amb les idees profundament arrelades, era un lliurepensador, demòcrata i catalanista. Només va manifestar en aquell moment simpaties pel nou partit Acció Catalana (1920), de caire netament catalanista i liberal.
Però no va ser fins el 1930 quan tota la seva força, el carisma i la popularitat que aleshores tenia va posar-la al servei d'aquest partit dirigit pel poeta Jaume Bofill i Mates i l'humanista i historiador Lluis Nicolau d'Olwer, però sense militar-hi mai. Vives duia una motivació i un somni, el de fundar el Teatre Líric Català. Amb aquesta idea es presentà “Acció Catalana” a les eleccions de l'abril de l'any 1931, però d'aquesta candidatura no en sortí elegit cap representant. Vives no obstant, estava content perquè havia triomfat la República, com a Catalunya era el parer de la majoria.
La idea del Teatre Líric Català havia d'esperar millors temps o potser havia mort per sempre. Malgrat tot, en la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya l'any següent (1932), va apropar-se a les files conservadores de la Lliga Regionalista, ben lluny políticament de l'Acció Catalana. Va justificar-se al·legant la conjuntura sociopolítica del moment, ja que la República havia triomfat, i no s'albirava cap fusió de la Lliga amb altres partits conservadors. Vives, una persona de seixanta anys i amb la salut molt malmesa, s'apropava als seus correligionaris naturals, que era la burgesia il·lustrada catalana, pacifista i clarament conservadora, presentant-se dins una candidatura anomenada "Concòrdia Catalana". Tampoc resultaria elegit.

Activitat fins el darrer moment
Pocs abans del dia de les eleccions marxa cap a Madrid, per tal d’assistir als darrers assajos per presentar l'estrena d'"El talismán". El dia 18 de novembre de 1932, (aniversari del compositor, fa seixanta-un anys), pateix un atac d'asma.  Des del primer moment es fa palesa la gravetat del seu estat. La tarda de l'1 de desembre, cap a la 1 de la matinada Amadeu Vives mor.
El dilluns dia 4 de desembre cap a les set del matí arriben les despulles a Barcelona, i la comitiva es trasllada al Palau de la Música, on davant el taüt embolcallat amb la bandera catalana de les quatre barres, l'Orfeó Català dirigit pel mestre Lluis Millet interpreta diverses peces de cants gregorians i la cançó "L'emigrant". Després de diversos actes, rep sepultura al cementiri Nou de Montjuïc a Barcelona.