Obra:
Música per a orquestra:
-Scherzo
sobre un tema popular (La filadora) (1897)
-Médona,
poema simfònic (1899)
-Révérie,
schumaniana per a violoncel i orquestra (1901)
-Solidaritat
de les flors, sardana (1907)
-Hispàniques
II: Catalunya, suite (1913)
-Cants populars
espanyols (1914)
-Hispàniques
I: Andalusia, suite (1924)
-Tema i
variacions per a contrabaix i orquestra (ca.1946)
Música
per a orquestra i veu:
-La
Nit de Nadal, oratori (1902)
-Poema
romàntich (Càntich d'Amor i de Dolor), per a baríton i orquestra
Lieder i cançons:
-Dues
cançons de Contrallum (1898)
-Funeral
(1898)
-L'àngel
de la son (1898)
-Melodies
(1898-1907) (Algunes incompletes i d’altres escrit només les indicacions
de les partitures)
-Sis
cançons de Violetes (1901-1904)
-Íntima
(1904-1907)
-Tres
poemes per a soprano i orquestra (1904-na.1924)
-Quan
jo ja seré mort (1905)
-Prec
de Madonna Elisenda (1906-1907)
-Oració
de mercès (1914)
-Ros
ton cabell, blau ton vestit (?)
-Uns
llavis molls de la fresca rosada (?)
Música escènica:
Òpera
-Imogina,
quadre dramàtic (1894)
-L'Angelo,
Escena per a baríton i orquestra (1899)
-Hesperia
(1906)
Música lírica
-En
todas partes cuecen habas o La romería del santo (La
romeria del sant 1895)
-Pares
y nones (Parells i senars 1895)
-Soledad:
Acte 1er (Solitut
1895)
-Las
siete palabras (Les set paraules 1896)
-Los
antropófagos (Els antropòfags 1896)
-La
Perla del Avapiés,{sic} (La perla del Avapiés ?)
-Un
millón (Un milió ?) Incompleta
Veu i piano:
-Cançons
catalanes (1896-1897)
-Violetes
1901-1904)
-Passioneres
(1901-1906)
-Recull
d’obres per a veu i piano (1904-1907) Moltes incompletes. Amb freqüència
es tracta de
transcripcions dels lieder per a veu i orquestra.
Transcripcions per a Banda:
-D’obres de
multitud d’autors, des d'Albéniz fins a Weber, passant per obres del mateix Lamote.
|

Biografia:
Infància i primers estudis:
Neix a Barcelona el 7 de juliol de 1872. Els
seus pares, d’ascendència francesa, són Lluís Lamote de Grignon i Lebiay i
Elena Bocquet.
De molt petit, la família passà a residir a Tortosa, on posseïen terres,
fet pel que Joan aconseguí el títol de Batxillerat a l'Institut de
Tarragona el 1887. Alhora adquirí els primers coneixements musicals de la
mà de Josep Abarcat, però sentint una molt forta inclinació vers la música es
traslladà a Barcelona i es matriculà al Conservatori del Liceu, que era
l’únic que hi havia en aquells temps.
Allí conegué a Antoni Nicolau, que fou el seu mestre de composició, així
com a T. Güell, Gabriel Balart (violí) i B. Tintoré (piano). Destacà en
aquest instrument d’una manera significativa, i amb el temps va arribar a
ser nomenat successivament professor de piano (1890), i més endavant
professor de solfeig superior, auxiliar d’harmonia i responsable de
conjunt instrumental al mateix Conservatori del Liceu.
Dinamisme de joventut i matrimoni:
Paral·lelament a aquests esdeveniments,
es casà amb Florentina Ribas i Mallol el 31 de juliol de 1893 que li donà
un únic fill, Ricard, nascut el 23 de setembre de 1899, que estava
destinat a col·laborar íntimament amb el seu pare com a continuador de la
seva labor, especialment en la direcció orquestral. És sabut que el nom
escollit ho va ser a causa de la seva admiració vers Richard Wagner. Per
aquestes dates, sempre que l’activitat concertística li ho permet, es
dedica a la composició. És l’època de la Gavota en re major, Sis
cançons catalanes, Imogina i L'Angelo, alguna d’elles estrenades al
Teatre Líric.
Si bé l’activitat musical de Lamote es va estendre durant un període molt
llarg, la seva formació ideològica i musical, es va consolidar durant la
època en que va triomfar el Modernisme que el va influir poderosament.
El canvi de segle ens presenta a un dinàmic Joan amb maduresa per a la
composició d’obres més ambicioses. Ens trobem amb el poema simfònic
Médona (estrenat al Liceu el 22 de març de 1900), l’oratori La Nit
de Nadal (1902) i el poema líric Hesperia (estrenat al Liceu el
25 de gener de 1907.
També l’any 1902 fou el de la seva presentació pública com a director
d’orquestra, escollit per L'Associació Musical de Barcelona, (que ja li
havia concedit anteriorment el primer premi en el "I Certamen Musical de
Barcelona"), al capdavant d’una orquestra no titular en el sentit que
entenem ara, ja que els músics eren contractats per un nombre determinat de
concerts, però que en el seu moment constituïa una tribuna artística ideal
per a posar a prova les dots del jove Lamote.
Al capdavant d’aquesta orquestra no solament assolí un gran prestigi que
el va portar a ser
conegut pel gran públic, sinó que a més va donar a conèixer obres de molts diferents estils i compositors en
primeres audicions, va apropar-se a intèrprets tan catalans i espanyols com
estrangers, creant un caliu fins aleshores inexistent i, en
definitiva, va col·laborar en despertar permanentment
l’interès per la música.
En aquesta tasca fou ajudat per pianistes com
Granados, Malats, Fauré,
Saint-Saëns, Batalla; violinistes com Heermann, Thibaud, Manén, Massiá,
violoncel·listes com Pau Casals, i molts d’altres.
Repertoris variats:
Repassant algunes de les obres
interpretades en aquest període, trobem cantates de Bach, concerts
de Händel, Crist al mont Olivet i la primera audició de la
Missa solemnis de Beethoven (interpretada segons costum de
l’època seccionadament en tres concerts), l’oratori Les Béatitudes
de Cèsar Franck, la primera audició de Catalònia d'Albéniz,
seleccions simfòniques d’obres de Wagner (comptant amb la presència per
l’esdeveniment de Sigfried Wagner, fill del compositor)… En aquest aspecte
en Lamote assoleix una importància cabdal en coadjuvar a la consolidació
del repertori tan clàssic com contemporani, atorgant a la seva acció un
equilibri entre art i pedagogia, que va ser una característica de tota la
seva vida.
La Banda
Municipal i l'Escola Municipal de Música de Barcelona:
L’alcalde Rius i Taulet creà el 1886 un
cos fix de plantilla per a la Banda Municipal de Barcelona, que fins
aleshores funcionava de la mateixa manera que hem explicat per a
les orquestres, amb contractes
per temporada, en un intent de consolidar l’entitat i propiciar una
maduresa i regularitat de les seves actuacions.
Els inicialment 60
professors de la plantilla foren posats sota la direcció de Josep Rodoreda
i Santigós. L'Ajuntament també creà l'Escola Municipal de Música amb
vistes a formar bons professionals per al conjunt, de tal manera que les
dues institucions estaven lligades com un element pedagògic
indispensable, doncs el mateix Rodoreda era el responsable de les dues
entitats.
Tots els començaments són difícils, i malgrat la seva dedicació
indiscutible, Rodoreda no aconseguí imposar-se davant la indisciplina i la
deixadesa de molts músics. Això, unit a l’altre responsabilitat de
direcció de l'Escola el du a presentar la seva dimissió (1896). En un desig
tàcit d’evitar el buit de poder es fa efectiu
simultàniament la dimissió de Rodoreda i el nomenament
d'Antoni Nicolau, home de gran prestigi musical i amb les dots de fermesa
i d’organització necessàries per acabar amb la crisi.
Aquest es dedicà
prioritàriament a la direcció de l'Escola Municipal de Música, i encarregà
la direcció efectiva de la Banda a Celestí Sadurní i Gurguí, fins
aleshores sotsdirector, amb el títol de Músic Major, reservant-se Nicolau
la direcció jurídica de la institució. Sadurní va fer una tasca
excepcional en aquell delicat moment, que restituí el crèdit artístic i
ciutadà de la Banda, fins a la seva mort (1910).
Anunciada la vacant per a la plaça, Joan Lamote es presentà com a candidat
junt amb d’altres, i no va tenir cap dubte el jurat, que estava format pel
director de l'Escola Antoni Nicolau, Lluis Millet i Eusebi Daniel, en
decantar-se unànimement cap a ell com a nou director,
no sense crispacions de determinats regidors i picabaralles entre alguns
components del món musical del moment. Malgrat la seva vàlua i esser triat
per un jurat d’experts, l’oposició municipal aconseguí imposar-se davant
la lògica artística, i després de turbulentes accions, escrits,
contra escrits, influències i amenaces, el regidor Jaussens forçà que es
fes una nova votació pel candidat per ell proposat, Teodoro San José. El
fet és que el resultat final de la votació fou el de divuit a favor i onze
en contra, amb la qual cosa l’esmentat San José, esdevingué el nou
director de la Banda.
L'Orquestra Simfònica de Barcelona:
L’esdeveniment deixà a Lamote molt
decebut doncs en el seu cap bullien una quantitat de projectes per a la
Banda que ara es veien truncats, i si més no, haurien d’esperar com a
mínim fins a una nova oportunitat. Però l’abatiment no durà gaire, ja que
al cap de poc temps decidí fundar una orquestra, comptant amb l’ajut de
L'Associació Musical de Barcelona, i amb l’experiència prèvia que havia
assolit com a director gràcies a la confiança en ell dipositada per
aquella entitat. L'Associació reaccionà favorablement a la seva proposta i
li donà suport immediat. Tan es així, que la presentació oficial de la
nova Orquestra Simfònica de Barcelona tingué lloc el dia 13 de novembre de
1910 al Palau de la Música Catalana, que feia poc més de dos anys
que s’havia
inaugurat.
El criteri per la programació dels concerts va ser la mateixa que instaurà
en l'Orquestra de l'Associació, és a dir recerca d’un públic fidel,
consolidació d’un repertori, i voluntat educadora.
En aquelles dates el
públic barceloní era relativament nou en el repertori simfònic, malgrat
que per Barcelona ja havien passat aleshores, i sobretot en la primera
dècada del segle XX, importants conjunts musicals i artistes qualificats
de fama reconeguda.
Ens havien visitat l'Orquestra Filhamònica de Berlin dirigida per Arthur
Nikisch (1901) i per Richard Strauss (1908), l'Orquestra dels Concerts
Lamoreux de Paris per Camille Chévillard (1902 i 1905), la Sinfónica de
Madrid per E.Fernández Arbós (1909 i 1910), i solistes de piano com
Joaquim Nin, Raoul Pugno, Joaquim Malats, Isaac Albéniz, Alfred Cortot,
Enric Granados, Ignaz Paderewsky; de violí com Mathieu Crickboom, Joan
Manén, Hugo Heermann, Eugène Ysaÿe, Jacques Thibaud, i el violoncel·lista
Pau Casals, molt sovint aquests dos últims.
Va dur a terme una tasca eloqüent en la
presentació de compositors novells del país, que el públic barcelonès
desconeixia totalment en aquell moment o almenys la seva obra no formava
part del repertori amb l’assiduïtat que fora desitjable. Aquesta
iniciativa l’anomenà "Primera Manifestació Simfònica d'Autors Ibèrics".
Paral·lelament a la tasca inacabable de director i als corresponents
assaigs per anar polint cada cop més la seva OSB, no abandonà la vessant
de compositor, malgrat el que va fer-lo més famós era la popularitat que
va assolir com a director tota la seva vida, al capdavant de la orquestra.
No solament es va limitar a la nostra ciutat doncs curiosament en aquesta
primera etapa, de 1910 a 1916, hi
hagueren concerts a moltes capitals i pobles importants de Catalunya, també
va fer una considerable quantitat de concerts Espanya. Fins a seixanta-tres concerts
repartits entre localitats com Tarragona, Girona,
Sabadell, Terrassa, Reus, Manresa, Tortosa i València, Saragossa,
Madrid, Bilbao, San Sebastià, Saragossa,
Granada, etc., la qual cosa féu dir a Oriol Martorell que l'OSB
havia estat "una de les formacions simfòniques catalanes més
viatgeres".
Majoritàriament els concerts es feren al Palau de la Música Catalana, en
cicles curts, com 6 concerts a la temporada de Quaresma i 4 concerts a la
Tardor, a més de puntuals esdeveniments, com la vegada que l'estrena
de la
Missa en si menor de J. S. Bach, junt amb l'Orfeó Català i Albert
Schweitzer a l’orgue, i concerts a benefici del Temple de la Sagrada
Família de Gaudí, o pel monument a mossèn Cinto Verdaguer.
Un fet de cabdal importància:
El 18 de maig de 1914, per una resolució
governativa, fou declarada nul·la la decisió municipal de 4 d’agost de
1910, per la qual Joan Lamote de Grignon no havia pogut accedir a la
direcció de la Banda Municipal. El batlle Joan Pich i Pon restablí el que
quatre anys abans havia guanyat per mèrits propis. Des d’aleshores la
principal preocupació de Lamote tornà a ser la Banda, en la qual tantes
il·lusions havia dipositat anys enrere, però sense descuidar l'OSB, per bé
que ja no hi hagué pràcticament més desplaçaments. El mestre preferí
dedicar el conjunt als concerts populars, bàsicament per al públic de
Barcelona.
No obstant, paulatinament, i com a conseqüència d’aquest fet, L'Associació
no veia amb bons ulls aquesta acumulació de feina, i la vella aliança amb
el mestre comença a fer aigües cada vegada més. Tant es així que el febrer
de 1922, després d’haver ofert gratuïtament el concert nº 200 de l'OSB a
la plaça de Sant Jaume, L'Associació suspengué la seva col·laboració
econòmica, i això portà greus problemes per a la supervivència de
l’entitat. Des d’aleshores només podia comptar-se amb els recursos
ingressats per taquilla, del tot insuficients.
Malgrat això, Lamote enmig de mil entrebancs i tota classe de dificultats,
aguantà un temps.
La seva constància per capejar
els esculls, el saber resoldre amb intel·ligència determinades situacions,
reorganitzacions del cicles, etc., va fer seguir endavant l’orquestra,
però a canvi de minvar cada vegada més en nombre de concerts que es podien
oferir. Els darrers que oferí l'OSB foren un d’extraordinari de
beneficència al Teatre Eldorado el 13 d’abril de 1924, i un altre a
l'Olympia l'11 de gener de 1925, dirigit aquest per C. Slavinski
d'Agreneff.
Molt s’ha especulat si en tot l’afer hi tingués a veure el fet que el 1920
fundés Pau Casals l'Orquestra que porta el seu nom. Certament, aquesta
tingué des del primer moment una solidesa econòmica i artística que
d’altres institucions barcelonines d’aquell temps no tenien. El prestigi
que arreu del món havia assolit el seu fundador com a virtuós del
violoncel, el nombre mateix de músics que hi havia a Barcelona,
insuficient per omplir les plantilles de les cinc orquestres del moment i
les millors condicions laborals i econòmiques, va fer que tan músics com
institucions es decantessin cap a la nova proposta del mestre d'El
Vendrell. El cert es que les relacions entre ells foren sempre bones, i no
es ressentiren pas a causa d’aquests fets. Lamote va ser cridat varies
vegades a dirigir la Orquestra Pau Casals, i en una ocasió el mateix
Casals va tocar la part de violoncel solista de l’obra Andalusia en
un concert d’homenatge el juny de 1929, dirigit pel mateix autor i format
tot per obres de Lamote.
La Banda Municipal, segona etapa:
Des del primer moment va tenir clara una cosa. La Banda Municipal de
Barcelona havia de renovar-se sens falta, per tal de treure-li els vicis i
la forma rutinària que estava arrossegant, labor que ja portava in
mente des del 1910 al presentar la seva fallida candidatura. Potser
les mateixes paraules del mestre extretes d’una conferència llegida a
l'Institut Francès de Barcelona el maig del 1935 ens resumeixen i ens
aclareixen la posició en que es va trobar en haver de renunciar a l'OSB.
"…un cop l'Orquestra Simfónica de Barcelona reduïda al silenci, em va
caldre trobar el mitjà de continuar, intensificant-lo, el que considerava
com un deure ineluctable: l’educació artística del nostre poble.
I l’acabament de l'Orquestra Simfònica ha donat naixement a l'Orquestra
d’instruments de Vent.
Si amb la primera havia d’esperar que el poble vingués
als nostres concerts, amb la segona, puc portar els concerts al poble".
Ultra les reformes internes dels diferents blocs instrumentals com a fons,
també entrà en el terreny de la forma, com és el
fet de que les tradicionals audicions de la Banda els diumenges al matí,
que es feien a la cruïlla de la Gran Via de les
Corts Catalanes amb el Passeig de Gracia, passessin a llocs més adients,
com per exemple la Plaça del Rei o la Plaça de San Jaume quan eren a
l’aire lliure, o al Palau de les Belles Arts en un local tancat. En
efecte, l’espai més reduït donava opció a sentir millor els matisos de la
formació, que podien fàcilment passar desapercebuts en un espai tan obert
com era el de la ubicació anterior.
De la mà de Richard Strauss:
El març de 1925 Richard Strauss es
trobava a Barcelona, per a dirigir una sèrie de concerts a la Temporada de
Quaresma del Teatre del Liceu, i el dia 15 va tenir ocasió d’escoltar a la
Plaça del Rei la versió transcrita per a la Banda feta pel mestre Lluís
Oliva, del seu poema simfònic Mort i transfiguració. Corprès per la
qualitat de la versió, demanà de poder dirigir el conjunt, petició que va
ésser immediatament concedida com un gran honor. L’audició va tenir lloc
al matí del 19 a la Plaça de Sant Jaume, per tal que hi pogués cabre més
gent. L’èxit va ser apoteòsic. L’alcalde que aleshores era el baró de
Viver va cridar Richard Strauss a saludar des del balcó de l'Ajuntament
a la multitud entusiasmada.
Però això no és tot. El compositor austríac manifestà el desig d’endur-se
la Banda a Alemanya perquè servís de model per a altres conjunts, el que
demostra la qualitat de la labor feta per Lamote i la seva Orquestra
d’instruments de Vent. I així va ser, doncs l’agost de 1927 en el marc
de l'Exposició Internacional de Frankfurt, que amb el títol "Die Musik im
Leben des Völker" se celebrà del 20 al 28, tornà Strauss a dirigir la
Banda en el darrer concert, interpretant-hi el seu poema simfònic Don
Juan, en la transcripció de Joan Lamote. Van completar la sortida de
la Banda les ciutats de Wiesbaden, Bad Nabhein, Stuttgart, Ginebra i Lió.
Una
labor que ni l’esclat de la guerra pot aturar:
Ara ens trobem en els anys de major fecunditat
del mestre, en que, assolida la seva vàlua i admirat arreu, veu poc a poc
cóm el resultat del seu esforç és reconegut cada vegada més pel món
musical i per la gent que és addicte a les audicions, que aviat creen un
referent en a la cultura popular del moment. I quan diem popular no ens
referim a les obres més o menys "fàcils", que tradicionalment s’associen a
les bandes tan nombroses en la nostra geografia. Amb perspicàcia, molt
sàviament va anar renovant paulatinament el repertori fins que donà a
conèixer un seguit de peces que, gràcies a la seva encertada transcripció
per a banda, aconseguí fer-les populars. Només caldria mirar les
hemeroteques i els programes de mà per confirmar-ho.
Anotem com a fites la participació fonamental en a la Exposició
Internacional de Barcelona l’any 1929, en que actuà en nombrosos concerts
extraordinaris, tal com reclamava un fet d’aquesta magnitud. També
destaquem el viatge que amb Robert Gerhard van fer a Amsterdam el 1933 i a
Praga el 1935, per interessar per a Barcelona la participació del XIV
Festival de la SIMC (Societé Internationale de la Musique Contemporaine),
candidatura enfrontada a la de Berlín. S’aconseguí la fita, i la setmana
del 18 al 25 d’abril de 1936, convertí la ciutat en el punt de màxim
interès mundial del mon de la música. Val a dir que l’adveniment temps
enrere de la república l’abril de 1931 atorgà al país un règim de
llibertats i de projecció mundials desconeguts fins aleshores.
Després de les Jornades Internacionals del mes d’abril, continuà amb els
concerts populars fins el darrer de la temporada el dia 9 de juliol, però
l’esclat de la guerra va interrompre la activitat musical barcelonina.
L'Orquestra Pau Casals restà desfeta, i la Banda Municipal es convertí en
l'única institució que amb regularitat acomplia amb el seu públic. Durant
el transcurs de la guerra, no dubtava d’anar allà on la situació social i
patriòtica els demanava. Els concerts minvaren els anys 1937 i 1938 quan
els bombardeigs feien matances de civils innocents i molta gent, aquells
que tenien un lloc, s’allunyava de la capital cap els pobles per tal d'evitar-los.
L'Orquestra
Municipal de València:
Amb el nou règim al poder, arribava
l’hora de les venjances i les represàlies. Un informe datat el juny de
1939 i sense signar, acusava ignominiosament a Joan Lamote de Grignon i al
seu fill Ricard, d’haver dut a terme una sèrie d’accions infamants, que
comportaren l'obertura d’un expedient de
depuració per col·laboració amb l’enemic. El redactat, en un estil
directe, vexant i venjatiu, clarament allunyat de les fórmules jurídiques,
duia l’empremta visible de una revenja personal. Trista història, ja que
l'Ajuntament de Barcelona, que hauria pogut esmenar el tort, es limità a
corroborar la destitució en el ple del 29 d’agost. Anteriorment ja havia
nomenat un "director accidental" en la persona de Ramon Bonell i Chanut.
Ara ens trobem a un home de 67 anys abatut, desorientat, patint com molts
altres conciutadans i intel·lectuals el llarg calvari de la infàmia. Pare
i fill que tan havien lluitat per l'ideari del món musical passaren un
llarg període silenciats per la bogeria dels temps que corrien.
Però mans amigues obrirem el camí. A València, com a tants altres llocs,
coneixien sobradament la qualitat de Lamote, i el seu Ajuntament volgué
fundar una orquestra, pel que va ser cridat el desembre de 1942. Ell només
posà una condició, que el seu fill fos el sotsdirector. Així va ser, (a
despit que primerament hi havia a la llista Josep Manuel Izquierdo), i al
mes següent ja començaren les proves per a l’admissió del músics.
D’aquesta manera el públic valencià pogué gaudir de tot el bagatge d’una
personalitat en el moment més gran de la seva maduresa humana i artística
(tenia ja 71 anys) dirigint una formació pensada i estructurada
personalment com les seves estimades OSB i Banda Municipal. El seu fill
Ricard dirigí també en aquesta etapa gran nombre
de concerts, i ambdós
foren coneguts i admirats si més no pel públic que anava a escoltar l'Orquestra Simfónica de València, ja que existia una vessant de rancúnia
i d’enveja relacionades amb elements sectorials addictes al tarannà
polític del moment. No era així a l'Ajuntament, on allà gaudia d’un entorn
favorable sobretot en les persones de l’alcalde Juan Antonio Gómez Trénor,
comte de Trénor, i el regidor Martín Domínguez Barberà.
Durant aquests cinc anys de treball a Valéncia, morí el 4 de desembre de
1944 la seva esposa Florentina Ribas. Dos anys més tard tornà a refer la
seva vida, casant-se amb Marcela Duran i Paulin, antiga col·laboradora
seva en les tasques administratives de la Banda Municipal.
En acabar-se el contracte l'Ajuntament li oferí
la possibilitat de renovar-lo, però ell ho refusà, adduint que necessitava
una temporada de descans. Tenia aleshores 75 anys. El seu fill Ricard
acceptà de continuar amb les tasques de sotsdirector, al costat del mestre
Hans von Benda. Se li renovà contracte per quatre anys el març de 1948,
amb una clàusula de rescissió o renúncia voluntària de qualsevol de les
dues parts durant els primers sis mesos. El fet es que de sobte el 25
d’agost del mateix any el Ple de l'Ajuntament de València rescindí el
contracte a Ricard Lamote, sense consultar-ho prèviament a l’autoritat
política, ni musical, ni, per descomptat demanar l’opinió de
l'interessat.
Últimes activitats en el retorn a Barcelona:
La ciutat era en aquells moments, humana
i musicalment, una ombra del passat. Arreu es
respiraven les estretors i les angoixes pel present i pel futur.
El temor i la por de dir en veu alta el que es pensava
en veu baixa, formava part de la vida ciutadana; on era l’esplendor que
ell havia conegut? Malgrat tot, era la seva ciutat. I s’hi enfrontà.
Trobà altra vegada el caliu necessari per seguir, i va participar en el
I Curset d’instrumentació per a cobla, organitzat per la
"Institució Musical Juli Garreta". Agosarada iniciativa per a l’època, com
es desprèn de la discreció on les set lliçons a càrrec de Joaquim Serra es
dugueren a terme (sis al London Club a la
Gran Via, 615 i una al Foment de les
Arts Decoratives, a la cúpula del Coliseum), però que representaven un
segell d’identitat en el emmudit fet català del moment. A la cloenda en
Lamote va dur a terme una dissertació sobre el tema "Les possibilitats
futures dels instruments de plaça i de la cobla".
Barcelona havia creat la seva "Orquestra Municipal de Barcelona",
al capdavant de la qual hi havia col·locat Eduard Toldrá, de innegable
vàlua. Malgrat que l’expedient sancionador de 1939 s’havia sobresegut el
febrer de 1943, era impensable que ell pogués tornar-la a dirigir en
aquell moment, quan encara les rancúnies es feien evidents i el dolor de
incomptables ferides suraven somortament en la quotidianitat. Hagué de ser
amb una altra orquestra, la Filharmònica creada per César Mendoza Lasalle,
on tornà a retrobar el caliu del Palau de Música i a molts del músics
d’anys anteriors que amb ell havien col·laborat, que havien tocat o bé en
a la Orquestra Pau Casals o a la OSB. Amb ells el 27 de febrer de 1949
dirigí el que seria el darrer concert, actuant Alicia de Larrocha com a
solista al piano. Per impossibilitat física ja no pogué dirigir un nou
concert amb la Novena de Beethoven que pocs dies després estava
anunciat.
Morí a Barcelona l'11 de març de 1949. El silenci de les institucions
denotà un desagraïment inapropiat vers una persona que s’havia entregat en
cos i ànima amb tanta noblesa i dedicació a l’engrandiment musical de la
ciutat. Però el poble de Barcelona i tota la professió musical enfervorida
sí rendí silenciós homenatge al vell mestre, acompanyant les seves
despulles en el darrer trajecte del seu pas per la terra. Al mateix any,
sis mesos més tard morí Richard Strauss, que va creure en ell. En aquell
any la mort feu passar a la posteritat dos grans
músics. |