Música per a orquestra:
-Scherzo sobre un tema popular (La filadora) (1897)
-Médona, poema simfònic (1899)
-Révérie, schumaniana per a violoncel i orquestra (1901)
-Solidaritat de les flors, sardana (1907)
-Hispàniques II: Catalunya, suite (1913)
-Cants populars espanyols (1914)
-Hispàniques I: Andalusia, suite (1924)
-Tema i variacions per a contrabaix i orquestra (ca.1946)

Biografia:

Infància i primers estudis:
Neix a Barcelona el 7 de juliol de 1872. Els seus pares, d’ascendència francesa, són Lluís Lamote de Grignon i Lebiay i Elena Bocquet.
De molt petit, la família passà a residir a Tortosa, on posseïen terres, fet pel que Joan aconseguí el títol de Batxillerat a l'Institut de Tarragona el 1887. Alhora adquirí els primers coneixements musicals de la mà de Josep Abarcat, però sentint una molt forta inclinació vers la música es traslladà a Barcelona i es matriculà al Conservatori del Liceu, que era l’únic que hi havia en aquells temps.
Allí conegué a Antoni Nicolau, que fou el seu mestre de composició, així com a T. Güell, Gabriel Balart (violí) i B. Tintoré (piano). Destacà en aquest instrument d’una manera significativa, i amb el temps va arribar a ser nomenat successivament professor de piano (1890), i més endavant professor de solfeig superior, auxiliar d’harmonia i responsable de conjunt instrumental al mateix Conservatori del Liceu.

Dinamisme de joventut i matrimoni:
Paral·lelament a aquests esdeveniments, es casà amb Florentina Ribas i Mallol el 31 de juliol de 1893 que li donà un únic fill, Ricard, nascut el 23 de setembre de 1899, que estava destinat a col·laborar íntimament amb el seu pare com a continuador de la seva labor, especialment en la direcció orquestral. És sabut que el nom escollit ho va ser a causa de la seva admiració vers Richard Wagner. Per aquestes dates, sempre que l’activitat concertística li ho permet, es dedica a la composició. És l’època de la Gavota en re major, Sis cançons catalanes, Imogina i L'Angelo, alguna d’elles estrenades al Teatre Líric.
Si bé l’activitat musical de Lamote es va estendre durant un període molt llarg, la seva formació ideològica i musical, es va consolidar durant la època en que va triomfar el Modernisme que el va influir poderosament.
El canvi de segle ens presenta a un dinàmic Joan amb maduresa per a la composició d’obres més ambicioses. Ens trobem amb el poema simfònic Médona (estrenat al Liceu el 22 de març de 1900), l’oratori La Nit de Nadal (1902) i el poema líric Hesperia (estrenat al Liceu el 25 de gener de 1907.
També l’any 1902 fou el de la seva presentació pública com a director d’orquestra, escollit per L'Associació Musical de Barcelona, (que ja li havia concedit anteriorment el primer premi en el "I Certamen Musical de Barcelona"), al capdavant d’una orquestra no titular en el sentit que entenem ara, ja que els músics eren contractats per un nombre determinat de concerts, però que en el seu moment constituïa una tribuna artística ideal per a posar a prova les dots del jove Lamote.
Al capdavant d’aquesta orquestra no solament assolí un gran prestigi que el va portar a ser conegut pel gran públic, sinó que a més va donar a conèixer obres de molts diferents estils i compositors en primeres audicions, va apropar-se a intèrprets tan catalans i espanyols com estrangers, creant un caliu fins aleshores inexistent i, en definitiva, va col·laborar en despertar permanentment l’interès per la música.
En aquesta tasca fou ajudat per pianistes com Granados, Malats, Fauré, Saint-Saëns, Batalla; violinistes com Heermann, Thibaud, Manén, Massiá, violoncel·listes com Pau Casals, i molts d’altres.

Repertoris variats:
Repassant algunes de les obres interpretades en aquest període, trobem cantates de Bach, concerts de Händel, Crist al mont Olivet i la primera audició de la Missa solemnis de Beethoven (interpretada segons costum de l’època seccionadament en tres concerts), l’oratori Les Béatitudes de Cèsar Franck, la primera audició de Catalònia d'Albéniz, seleccions simfòniques d’obres de Wagner (comptant amb la presència per l’esdeveniment de Sigfried Wagner, fill del compositor)… En aquest aspecte en Lamote assoleix una importància cabdal en coadjuvar a la consolidació del repertori tan clàssic com contemporani, atorgant a la seva acció un equilibri entre art i pedagogia, que va ser una característica de tota la seva vida.

La Banda Municipal i l'Escola Municipal de Música de Barcelona:
L’alcalde Rius i Taulet creà el 1886 un cos fix de plantilla per a la Banda Municipal de Barcelona, que fins aleshores funcionava de la mateixa manera que hem explicat per a les orquestres, amb contractes per temporada, en un intent de consolidar l’entitat i propiciar una maduresa i regularitat de les seves actuacions.
Els inicialment 60 professors de la plantilla foren posats sota la direcció de Josep Rodoreda i Santigós. L'Ajuntament també creà l'Escola Municipal de Música amb vistes a formar bons professionals per al conjunt, de tal manera que les dues institucions estaven lligades com un element pedagògic indispensable, doncs el mateix Rodoreda era el responsable de les dues entitats.
Tots els començaments són difícils, i malgrat la seva dedicació indiscutible, Rodoreda no aconseguí imposar-se davant la indisciplina i la deixadesa de molts músics. Això, unit a l’altre responsabilitat de direcció de l'Escola el du a presentar la seva dimissió (1896). En un desig tàcit d’evitar el buit de poder es fa efectiu simultàniament la dimissió de Rodoreda i el nomenament d'Antoni Nicolau, home de gran prestigi musical i amb les dots de fermesa i d’organització necessàries per acabar amb la crisi.
Aquest es dedicà prioritàriament a la direcció de l'Escola Municipal de Música, i encarregà la direcció efectiva de la Banda a Celestí Sadurní i Gurguí, fins aleshores sotsdirector, amb el títol de Músic Major, reservant-se Nicolau la direcció jurídica de la institució. Sadurní va fer una tasca excepcional en aquell delicat moment, que restituí el crèdit artístic i ciutadà de la Banda, fins a la seva mort (1910).
Anunciada la vacant per a la plaça, Joan Lamote es presentà com a candidat junt amb d’altres, i no va tenir cap dubte el jurat, que estava format pel director de l'Escola Antoni Nicolau, Lluis Millet i Eusebi Daniel, en decantar-se unànimement cap a ell com a nou director, no sense crispacions de determinats regidors i picabaralles entre alguns components del món musical del moment. Malgrat la seva vàlua i esser triat per un jurat d’experts, l’oposició municipal aconseguí imposar-se davant la lògica artística, i després de turbulentes accions, escrits, contra escrits, influències i amenaces, el regidor Jaussens forçà que es fes una nova votació pel candidat per ell proposat, Teodoro San José. El fet és que el resultat final de la votació fou el de divuit a favor i onze en contra, amb la qual cosa l’esmentat San José, esdevingué el nou director de la Banda.

L'Orquestra Simfònica de Barcelona:
L’esdeveniment deixà a Lamote molt decebut doncs en el seu cap bullien una quantitat de projectes per a la Banda que ara es veien truncats, i si més no, haurien d’esperar com a mínim fins a una nova oportunitat. Però l’abatiment no durà gaire, ja que al cap de poc temps decidí fundar una orquestra, comptant amb l’ajut de L'Associació Musical de Barcelona, i amb l’experiència prèvia que havia assolit com a director gràcies a la confiança en ell dipositada per aquella entitat. L'Associació reaccionà favorablement a la seva proposta i li donà suport immediat. Tan es així, que la presentació oficial de la nova Orquestra Simfònica de Barcelona tingué lloc el dia 13 de novembre de 1910 al Palau de la Música Catalana, que feia poc més de dos anys que s’havia inaugurat.
El criteri per la programació dels concerts va ser la mateixa que instaurà en l'Orquestra de l'Associació, és a dir recerca d’un públic fidel, consolidació d’un repertori, i voluntat educadora.
En aquelles dates el públic barceloní era relativament nou en el repertori simfònic, malgrat que per Barcelona ja havien passat aleshores, i sobretot en la primera dècada del segle XX, importants conjunts musicals i artistes qualificats de fama reconeguda.
Ens havien visitat l'Orquestra Filhamònica de Berlin dirigida per Arthur Nikisch (1901) i per Richard Strauss (1908), l'Orquestra dels Concerts Lamoreux de Paris per Camille Chévillard (1902 i 1905), la Sinfónica de Madrid per E.Fernández Arbós (1909 i 1910), i solistes de piano com Joaquim Nin, Raoul Pugno, Joaquim Malats, Isaac Albéniz, Alfred Cortot, Enric Granados, Ignaz Paderewsky; de violí com Mathieu Crickboom, Joan Manén, Hugo Heermann, Eugène Ysaÿe, Jacques Thibaud, i el violoncel·lista Pau Casals, molt sovint aquests dos últims.
Va dur a terme una tasca eloqüent en la presentació de compositors novells del país, que el públic barcelonès desconeixia totalment en aquell moment o almenys la seva obra no formava part del repertori amb l’assiduïtat que fora desitjable. Aquesta iniciativa l’anomenà "Primera Manifestació Simfònica d'Autors Ibèrics". Paral·lelament a la tasca inacabable de director i als corresponents assaigs per anar polint cada cop més la seva OSB, no abandonà la vessant de compositor, malgrat el que va fer-lo més famós era la popularitat que va assolir com a director tota la seva vida, al capdavant de la orquestra. No solament es va limitar a la nostra ciutat doncs curiosament en aquesta primera etapa, de 1910 a 1916, hi hagueren concerts a moltes capitals i pobles importants de Catalunya, també va fer una considerable quantitat de concerts Espanya. Fins a seixanta-tres concerts repartits entre localitats com Tarragona, Girona, Sabadell, Terrassa, Reus, Manresa, Tortosa i València, Saragossa, Madrid, Bilbao, San Sebastià, Saragossa, Granada, etc., la qual cosa féu dir a Oriol Martorell que l'OSB havia estat "una de les formacions simfòniques catalanes més viatgeres".
Majoritàriament els concerts es feren al Palau de la Música Catalana, en cicles curts, com 6 concerts a la temporada de Quaresma i 4 concerts a la Tardor, a més de puntuals esdeveniments, com la vegada que l'estrena de la Missa en si menor de J. S. Bach, junt amb l'Orfeó Català i Albert Schweitzer a l’orgue, i concerts a benefici del Temple de la Sagrada Família de Gaudí, o pel monument a mossèn Cinto Verdaguer.

Un fet de cabdal importància:
El 18 de maig de 1914, per una resolució governativa, fou declarada nul·la la decisió municipal de 4 d’agost de 1910, per la qual Joan Lamote de Grignon no havia pogut accedir a la direcció de la Banda Municipal. El batlle Joan Pich i Pon restablí el que quatre anys abans havia guanyat per mèrits propis. Des d’aleshores la principal preocupació de Lamote tornà a ser la Banda, en la qual tantes il·lusions havia dipositat anys enrere, però sense descuidar l'OSB, per bé que ja no hi hagué pràcticament més desplaçaments. El mestre preferí dedicar el conjunt als concerts populars, bàsicament per al públic de Barcelona.
No obstant, paulatinament, i com a conseqüència d’aquest fet, L'Associació no veia amb bons ulls aquesta acumulació de feina, i la vella aliança amb el mestre comença a fer aigües cada vegada més. Tant es així que el febrer de 1922, després d’haver ofert gratuïtament el concert nº 200 de l'OSB a la plaça de Sant Jaume, L'Associació suspengué la seva col·laboració econòmica, i això portà greus problemes per a la supervivència de l’entitat. Des d’aleshores només podia comptar-se amb els recursos ingressats per taquilla, del tot insuficients. Malgrat això, Lamote enmig de mil entrebancs i tota classe de dificultats, aguantà un temps.
La seva constància per capejar els esculls, el saber resoldre amb intel·ligència determinades situacions, reorganitzacions del cicles, etc., va fer seguir endavant l’orquestra, però a canvi de minvar cada vegada més en nombre de concerts que es podien oferir. Els darrers que oferí l'OSB foren un d’extraordinari de beneficència al Teatre Eldorado el 13 d’abril de 1924, i un altre a l'Olympia l'11 de gener de 1925, dirigit aquest per C. Slavinski d'Agreneff.
Molt s’ha especulat si en tot l’afer hi tingués a veure el fet que el 1920 fundés Pau Casals l'Orquestra que porta el seu nom. Certament, aquesta tingué des del primer moment una solidesa econòmica i artística que d’altres institucions barcelonines d’aquell temps no tenien. El prestigi que arreu del món havia assolit el seu fundador com a virtuós del violoncel, el nombre mateix de músics que hi havia a Barcelona, insuficient per omplir les plantilles de les cinc orquestres del moment i les millors condicions laborals i econòmiques, va fer que tan músics com institucions es decantessin cap a la nova proposta del mestre d'El Vendrell. El cert es que les relacions entre ells foren sempre bones, i no es ressentiren pas a causa d’aquests fets. Lamote va ser cridat varies vegades a dirigir la Orquestra Pau Casals, i en una ocasió el mateix Casals va tocar la part de violoncel solista de l’obra Andalusia en un concert d’homenatge el juny de 1929, dirigit pel mateix autor i format tot per obres de Lamote.

La Banda Municipal, segona etapa:
Des del primer moment va tenir clara una cosa. La Banda Municipal de Barcelona havia de renovar-se sens falta, per tal de treure-li els vicis i la forma rutinària que estava arrossegant, labor que ja portava in mente des del 1910 al presentar la seva fallida candidatura. Potser les mateixes paraules del mestre extretes d’una conferència llegida a l'Institut Francès de Barcelona el maig del 1935 ens resumeixen i ens aclareixen la posició en que es va trobar en haver de renunciar a l'OSB. "…un cop l'Orquestra Simfónica de Barcelona reduïda al silenci, em va caldre trobar el mitjà de continuar, intensificant-lo, el que considerava com un deure ineluctable: l’educació artística del nostre poble. I l’acabament de l'Orquestra Simfònica ha donat naixement a l'Orquestra d’instruments de Vent. Si amb la primera havia d’esperar que el poble vingués als nostres concerts, amb la segona, puc portar els concerts al poble".
Ultra les reformes internes dels diferents blocs instrumentals com a fons, també entrà en el terreny de la forma, com és el fet de que les tradicionals audicions de la Banda els diumenges al matí, que es feien a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gracia, passessin a llocs més adients, com per exemple la Plaça del Rei o la Plaça de San Jaume quan eren a l’aire lliure, o al Palau de les Belles Arts en un local tancat. En efecte, l’espai més reduït donava opció a sentir millor els matisos de la formació, que podien fàcilment passar desapercebuts en un espai tan obert com era el de la ubicació anterior.

De la mà de Richard Strauss:
El març de 1925 Richard Strauss es trobava a Barcelona, per a dirigir una sèrie de concerts a la Temporada de Quaresma del Teatre del Liceu, i el dia 15 va tenir ocasió d’escoltar a la Plaça del Rei la versió transcrita per a la Banda feta pel mestre Lluís Oliva, del seu poema simfònic Mort i transfiguració. Corprès per la qualitat de la versió, demanà de poder dirigir el conjunt, petició que va ésser immediatament concedida com un gran honor. L’audició va tenir lloc al matí del 19 a la Plaça de Sant Jaume, per tal que hi pogués cabre més gent. L’èxit va ser apoteòsic. L’alcalde que aleshores era el baró de Viver va cridar Richard Strauss a saludar des del balcó de l'Ajuntament a la multitud entusiasmada.
Però això no és tot. El compositor austríac manifestà el desig d’endur-se la Banda a Alemanya perquè servís de model per a altres conjunts, el que demostra la qualitat de la labor feta per Lamote i la seva Orquestra d’instruments de Vent. I així va ser, doncs l’agost de 1927 en el marc de l'Exposició Internacional de Frankfurt, que amb el títol "Die Musik im Leben des Völker" se celebrà del 20 al 28, tornà Strauss a dirigir la Banda en el darrer concert, interpretant-hi el seu poema simfònic Don Juan, en la transcripció de Joan Lamote. Van completar la sortida de la Banda les ciutats de Wiesbaden, Bad Nabhein, Stuttgart, Ginebra i Lió.

Una labor que ni l’esclat de la guerra pot aturar:
Ara ens trobem en els anys de major fecunditat del mestre, en que, assolida la seva vàlua i admirat arreu, veu poc a poc cóm el resultat del seu esforç és reconegut cada vegada més pel món musical i per la gent que és addicte a les audicions, que aviat creen un referent en a la cultura popular del moment. I quan diem popular no ens referim a les obres més o menys "fàcils", que tradicionalment s’associen a les bandes tan nombroses en la nostra geografia. Amb perspicàcia, molt sàviament va anar renovant paulatinament el repertori fins que donà a conèixer un seguit de peces que, gràcies a la seva encertada transcripció per a banda, aconseguí fer-les populars. Només caldria mirar les hemeroteques i els programes de mà per confirmar-ho.
Anotem com a fites la participació fonamental en a la Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929, en que actuà en nombrosos concerts extraordinaris, tal com reclamava un fet d’aquesta magnitud. També destaquem el viatge que amb Robert Gerhard van fer a Amsterdam el 1933 i a Praga el 1935, per interessar per a Barcelona la participació del XIV Festival de la SIMC (Societé Internationale de la Musique Contemporaine), candidatura enfrontada a la de Berlín. S’aconseguí la fita, i la setmana del 18 al 25 d’abril de 1936, convertí la ciutat en el punt de màxim interès mundial del mon de la música. Val a dir que l’adveniment temps enrere de la república l’abril de 1931 atorgà al país un règim de llibertats i de projecció mundials desconeguts fins aleshores.
Després de les Jornades Internacionals del mes d’abril, continuà amb els concerts populars fins el darrer de la temporada el dia 9 de juliol, però l’esclat de la guerra va interrompre la activitat musical barcelonina. L'Orquestra Pau Casals restà desfeta, i la Banda Municipal es convertí en l'única institució que amb regularitat acomplia amb el seu públic. Durant el transcurs de la guerra, no dubtava d’anar allà on la situació social i patriòtica els demanava. Els concerts minvaren els anys 1937 i 1938 quan els bombardeigs feien matances de civils innocents i molta gent, aquells que tenien un lloc, s’allunyava de la capital cap els pobles per tal d'evitar-los.

L'Orquestra Municipal de València:
Amb el nou règim al poder, arribava l’hora de les venjances i les represàlies. Un informe datat el juny de 1939 i sense signar, acusava ignominiosament a Joan Lamote de Grignon i al seu fill Ricard, d’haver dut a terme una sèrie d’accions infamants, que comportaren l'obertura d’un expedient de depuració per col·laboració amb l’enemic. El redactat, en un estil directe, vexant i venjatiu, clarament allunyat de les fórmules jurídiques, duia l’empremta visible de una revenja personal. Trista història, ja que l'Ajuntament de Barcelona, que hauria pogut esmenar el tort, es limità a corroborar la destitució en el ple del 29 d’agost. Anteriorment ja havia nomenat un "director accidental" en la persona de Ramon Bonell i Chanut.
Ara ens trobem a un home de 67 anys abatut, desorientat, patint com molts altres conciutadans i intel·lectuals el llarg calvari de la infàmia. Pare i fill que tan havien lluitat per l'ideari del món musical passaren un llarg període silenciats per la bogeria dels temps que corrien.
Però mans amigues obrirem el camí. A València, com a tants altres llocs, coneixien sobradament la qualitat de Lamote, i el seu Ajuntament volgué fundar una orquestra, pel que va ser cridat el desembre de 1942. Ell només posà una condició, que el seu fill fos el sotsdirector. Així va ser, (a despit que primerament hi havia a la llista Josep Manuel Izquierdo), i al mes següent ja començaren les proves per a l’admissió del músics.
D’aquesta manera el públic valencià pogué gaudir de tot el bagatge d’una personalitat en el moment més gran de la seva maduresa humana i artística (tenia ja 71 anys) dirigint una formació pensada i estructurada personalment com les seves estimades OSB i Banda Municipal. El seu fill Ricard dirigí també en aquesta etapa gran nombre de concerts, i ambdós foren coneguts i admirats si més no pel públic que anava a escoltar l'Orquestra Simfónica de València, ja que existia una vessant de rancúnia i d’enveja relacionades amb elements sectorials addictes al tarannà polític del moment. No era així a l'Ajuntament, on allà gaudia d’un entorn favorable sobretot en les persones de l’alcalde Juan Antonio Gómez Trénor, comte de Trénor, i el regidor Martín Domínguez Barberà.
Durant aquests cinc anys de treball a Valéncia, morí el 4 de desembre de 1944 la seva esposa Florentina Ribas. Dos anys més tard tornà a refer la seva vida, casant-se amb Marcela Duran i Paulin, antiga col·laboradora seva en les tasques administratives de la Banda Municipal.
En acabar-se el contracte l'Ajuntament li oferí la possibilitat de renovar-lo, però ell ho refusà, adduint que necessitava una temporada de descans. Tenia aleshores 75 anys. El seu fill Ricard acceptà de continuar amb les tasques de sotsdirector, al costat del mestre Hans von Benda. Se li renovà contracte per quatre anys el març de 1948, amb una clàusula de rescissió o renúncia voluntària de qualsevol de les dues parts durant els primers sis mesos. El fet es que de sobte el 25 d’agost del mateix any el Ple de l'Ajuntament de València rescindí el contracte a Ricard Lamote, sense consultar-ho prèviament a l’autoritat política, ni musical, ni, per descomptat demanar l’opinió de l'interessat.

Últimes activitats en el retorn a Barcelona:
La ciutat era en aquells moments, humana i musicalment, una ombra del passat. Arreu es respiraven les estretors i les angoixes pel present i pel futur. El temor i la por de dir en veu alta el que es pensava en veu baixa, formava part de la vida ciutadana; on era l’esplendor que ell havia conegut? Malgrat tot, era la seva ciutat. I s’hi enfrontà.
Trobà altra vegada el caliu necessari per seguir, i va participar en el I Curset d’instrumentació per a cobla, organitzat per la "Institució Musical Juli Garreta". Agosarada iniciativa per a l’època, com es desprèn de la discreció on les set lliçons a càrrec de Joaquim Serra es dugueren a terme (sis al London Club a la Gran Via, 615 i una al Foment de les Arts Decoratives, a la cúpula del Coliseum), però que representaven un segell d’identitat en el emmudit fet català del moment. A la cloenda en Lamote va dur a terme una dissertació sobre el tema "Les possibilitats futures dels instruments de plaça i de la cobla".
Barcelona havia creat la seva "Orquestra Municipal de Barcelona", al capdavant de la qual hi havia col·locat Eduard Toldrá, de innegable vàlua. Malgrat que l’expedient sancionador de 1939 s’havia sobresegut el febrer de 1943, era impensable que ell pogués tornar-la a dirigir en aquell moment, quan encara les rancúnies es feien evidents i el dolor de incomptables ferides suraven somortament en la quotidianitat. Hagué de ser amb una altra orquestra, la Filharmònica creada per César Mendoza Lasalle, on tornà a retrobar el caliu del Palau de Música i a molts del músics d’anys anteriors que amb ell havien col·laborat, que havien tocat o bé en a la Orquestra Pau Casals o a la OSB. Amb ells el 27 de febrer de 1949 dirigí el que seria el darrer concert, actuant Alicia de Larrocha com a solista al piano. Per impossibilitat física ja no pogué dirigir un nou concert amb la Novena de Beethoven que pocs dies després estava anunciat.
Morí a Barcelona l'11 de març de 1949. El silenci de les institucions denotà un desagraïment inapropiat vers una persona que s’havia entregat en cos i ànima amb tanta noblesa i dedicació a l’engrandiment musical de la ciutat. Però el poble de Barcelona i tota la professió musical enfervorida sí rendí silenciós homenatge al vell mestre, acompanyant les seves despulles en el darrer trajecte del seu pas per la terra. Al mateix any, sis mesos més tard morí Richard Strauss, que va creure en ell. En aquell any la mort feu passar a la posteritat dos grans músics.