 |
Isaac
Albéniz als tretze anys |
|
 |
Albéniz
als disset anys |
|
 |
Isaac
Albéniz als dinou anys |
|
 |
Isaac
Albéniz cap a 1880 |
|
 |
Isaac
Albéniz cap a 1890 |
|
 |
Plenitud d'Albéniz al piano |
|
 |
Albéniz
cap a 1905, ja amb signes de la malaltia al rostre |
|
 |
Albéniz
ja fortament tocat per la malaltia cap a 1908 |
|
Obra:
Música simfònica:
-Suite
característica per a orquestra (ca.1886)
-Escenes simfòniques catalanes (1888-1889)
-La
Alhambra (1896-1897)
-Petit Suite –Sérénade Lorraine (1898)
-Rapsòdia Almogàver (1899)
-Catalonia, suite popular per orquestra en tres parts (1899)
Música
concertant:
-Rapsòdia espanyola
per a piano i orquestra Opus 70 (1887)
-Primer concert per a piano i orquestra -Concert fantàstic Opus 78
(1885-1887)
-Segon concert per a piano i orquestra (inacabat 1892)
Música de cambra:
-Suite de concert
per a sextet (1883)
-Berceuse per a violí i piano (1890)
Música instrumental:
Per a piano
-Marxa militar (1869)
-Pavana fàcil per a mans petites Opus 83 (1881)
-Serenata napolitana (1882)
-Pavana-caprici Opus 12 (1882)
-Estudi - impromptu Opus 56 (1882)
-Barcarola Opus 23
(1883)
-Sis
petits valsos Opus 25 (1884)
-Sonata nº 1 Opus 28 (1884)
-Estudi de concert Opus 29 (1885, 3 de juliol)
-Serenata aràbiga
(ca.1885)
-Suite
morisca (ca.1884)
-Estudi de concert en Mi menor Opus 21 (1885)
-Desig, estudi de concert Opus 40 (1885) "A la meva dona"
-Primera suite antiga Opus 54 (ca.1885)
-Sis masurques de
saló Opus 66 (ca.1885)
-Primera suite espanyola Opus 47 (1883-1894)
-Angoixa, romança sense paraules (1996)
-Segona suite antiga Opus 64 (1886)
-Set estudis en els tons naturals majors Opus 65 (1886)
-Minuet en Sol menor (1886)
-Tercer minuet (1886)
-Rapsòdia cubana en Sol major Opus 66 (1886)
-Sis danses espanyoles (1886)
-Tercera suite antiga (1886)
-Rapsòdia espanyola
per a dos pianos Opus 70 (1886)
-Rapsòdia espanyola Opus 70 (1887)
-Records de viatge Opus 71 (1886-1887)
-Sonata nº 4 en La major Opus 72 (1887)
-Records, masurca
Opus 80 (1887)
-Masurca de saló en mi bemoll major Opus 81 (1887)
-Sonata nº 5 en Sol bemoll major Opus 82 (1887)
-Vals champagne, vals de saló (1888)
-Dotze peces característiques Opus 92 (1888)
-Amalia, masurca de
saló Opus 95 (1888)
-Ricordatti, masurca de saló Opus 96 (1888)
-Segona suite espanyola Opus 97 (ca.1889)
-Serenata espanyola Opus 181 (1889)
-Cádiz-gaditana (ca.1889)
-Dues danses espanyoles Opus 164 (ca.1889)
-Espanya: Sis fulles d’àlbum Opus 165 (1890)
-L'Automme Vals Opus 170 (1890)
-Zambra granadina en Re menor (ca.1890)
-Mallorca, barcarola Opus 202
(1890)
-Rêves Opus 201 (Somnis 1890-1891)
-Zorzico en Mi menor (1891)
-Les Saisons (També conegut com "Album of Miniatures" (1892)
-Chants d'Espagne Opus 232 (1891-1894)
-Espagne: Souvenirs (1896-1897)
-La Vega (1897)
-Tres improvisacions en Fa sostingut menor (1903)
-Iberia, "12 nouvelles impressions en quatre cahiers" (1905-1908)
-Navarra (1907)
-Azulejos (Acabada per Enric Granados 1909)
Obra escénica:
Òpera
-The Magic Opal
(1892-1893)
-Poor Jonathan (1893)
-Henry Clifford (1893-1895)
-Pepita Jiménez (1895)
-Mar i cel (Inacabada
1897)
-La Sérénade (Esbossada
1899)
-Merlin (1897-1902)
-Launcelot (1902-1904)
-Guenevere (Esbossada)
-La morena (Esbossada
1905)
Sarsuela
-Cuanto más viejo…
(1881-1882)
-Catalans de Gracia (1882)
-Sant Antoni de la Florida (1894)
-La real hembra (Inacabada
1902)
Música incidental
-Poèmes d'amour
(1892)
-The Song of Songs (Esbossada 1905)
Música vocal:
Veu i piano
-Cinq rimes de
Bécquer Opus 7 (1886)
-Sis
balades sobre texts de la marquesa de Bolaños (1887)
-Chanson de Barberine (ca.1889)
-A Nelli, sis cançons per cant i piano (1896)
-Has marxat per sempre, Elena? (1896)
-Seras meva? (1896)
-Separats! (1896)
-Dos fragments en prosa (1897)
-Succeeix amb l’amor (1897)
-L'asamblea de les rates (Incomplet
ca.1897)
-Els
dons dels deus (1897)
-L'oruga (1903)
-Quatre cançons (1908)
Música coral
-El Crist (Manuscrit ilocalitzat
ca.1885)
-Domine ne in furore, Salm VI del Ofici de Difunts (1885)
-Lo Llacsó (Esbossat
1896)
|
Biografia:
Naixement
d’un nen prodigi:
Isaac Albéniz va
néixer a Camprodon (Ripollès) el 29 de maig de 1860.
El seu pare Àngel
Albéniz era funcionari de duanes de l’estat destinat a aq uesta població, la seva
mare era Dolors Pascual originaria de Figueres.
Autèntic nen
prodigi doncs ja als quatre anys va aparèixer al teatre Romea de Barcelona,
on els seus pares van passat a residir a poc d’haver nascut, interpretant
una fantasia sobre les "I vespri Siciliani - Vespres sicilianes" de Verdi
.
El
seu primer mestre va ser Narcís Oliveras. Més endavant, a París als sis
anys cursava estudis amb Antoine
François Marmontel primer i més endavant en el
Conservatori. A vuit anys donava concerts a moltes ciutats i poblacions
catalanes.
Amb vocació clara de pianista des del primer moment, la seva música la
trobem als repertoris dels grans intèrprets, que l’han triat com a
una clara referència de la música popular andalusa per a aquest
instrument.
Els motius d’inspiració andalusa ocupen una part important de la seva
producció com a compositor - malgrat el seu naixement a Catalunya, la seva
producció de música d’inspiració catalana no es tant abundant -. Això no
es obstacle a que Albéniz fos un home
eminentment català, d’aquells que
podríem dir-ne "català universal".
Una
infància
molt moguda:
El fet de ser el
seu pare Àngel Albéniz funcionari de l’estat va produir que
ja de petit
anés a raure a diversos llocs de la geografia espanyola. Va néixer a
Camprodon perquè aleshores hi estava destinat el seu pare. Al cap de tres
anys el destinen a Sitges, i després de només pocs mesos, a Barcelona.
Anys després és represaliat i va a parar a la oficina de duanes del port d'Almeria, lloc que perd
per les seves implicacions polítiques i la
família torna cap a Barcelona, malgrat que Albéniz (que té vuit anys) és
aleshores a Madrid (on aprovarà l’examen de primer de solfeig en el
conservatori de la capital). El mes de juliol, nou canvi de domicili, ara
cap a Càceres.
Va
de Càceres a Madrid regularment fins que se li acaba el destí al seu pare,
per tal d’assistir a les classes de solfeig de Feliciano Primo, i de piano
per Manuel Mendizábal. Amb deu anys, dona recitals amb entusiasme a tots
el llocs on li és adient, mentre no deixa d’estudiar.
Torna a ser
destinat el pare a Madrid, i allà va tota la família. Es l’època en que es
dona a conèixer amb recitals a Valladolid, Salamanca, Palencia, León,
Oviedo, Ávila, El Escorial, un ampli recorregut per Andalusia, en fi, un
reguitzell de pobles i poblets on ja comença a ser demanada la presencia
del jove pianista.
Quan té catorze anys la seva
germana Blanca es suïcida al Parc del Retiro de Madrid, on era membre del
cor del teatre de la Sarsuela.
L’any 1875 el seu pare, Ángel Albéniz, es
nomenat "Interventor general de correus" a Puerto Rico i La Habana,
novament l’any següent tornarà a perdre aquest treball el que el farà
retornar a Madrid. Però per a Isaac totes aquestes circumstàncies no son
res més que una genial manera de donar-se a conèixer i de visitar un nou
país. Durant aquest període actuà a ciutats com San Juan de Puerto Rico,
Santiago de Cuba, així com a locals diversos de La Habana.
Contactes d’alt
nivell:
A l’any següent
(1876) el prestigi d'Albéniz es difon dintre dels cercles aristocràtics de
Mad rid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo
Morphy Ferris, (Comte de Morphy secretari particular d'Alfons XII), que
entusiasmat pel seu talent li obrí les portes de la Cort. Aquest
personatge influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar
al Conservatoire Royal de Brussel·les, a on perfeccionà els estudis de
solfeig i piano.
En aquell moment podem dir ja, que Albéniz inicia la seva singladura vital
independent dels destins de treball paterns.
Home de una
imaginació inesgotable, ultrapassa el camp de la pròpia música, fins i tot
li fa inventar-se situacions i anècdotes, com la suposada trobava amb
Franz Listz, que en el seu diari data el 18 d' agost de 1880 a Budapest,
cosa impossible segons sembla, ja que Listz estava a Weimar aleshores.
L’exhibicionisme de nen prodigi devia influir-li, com quan tocava amb els
ulls enbenats, o
d’esquena al piano, o amb amb un drap sobre les tecles per dificultar-ho
més. Per això en el seu diari, per be que indubtablement
ens ajuda en el estudi del personatge, no es menys cert que hi trobem
moltes situacions descrites que les hem d’agafar amb molta cautela, o si
més no, saber-les interpretar.
Albéniz
compositor:
A la dècada dels
vuitanta, es a dir amb 20 anys complerts, aprofundeix decisivament en la
composició, sense deixar de passejar el seu virtuosisme per moltes
poblacions europees.
Durant diverses
èpoques donava classes als seus deixebles (va arribar a tenir una
important clientela d’extracció aristòcrata), i al final del dia, malgrat
el cansament acumulat, es posava a compondre pàgines i pàgines de música,
ja que amb l’editor Romero i Andía havien firmat un contracte pel que
aquest li pagava cinc pessetes de l’època per pàgina inèdita. Romero es
pensava que havia fet un bon negoci, però Albéniz era tan prolífic que
aviat el mateix editor li suplicà de rescindir el contracte, ja que
Albéniz se les enginyava per oferir-li
diàriament dotzenes de pàgines, que era més del que l’editor estava
disposat a pagar.
Hem de fer referència a la gran quantitat de manuscrits actualment
perduts, dels quals tenim noticia per cartes,
documents, manifestacions de gent propera i estudiosos de la seva figura.
Igualment ens trobem amb gran quantitat de obres començades, a vegades
simples esbossos, d’una o dues planes d’escriptura del que hagués pogut
esser.
Això
ens dona una idea de l’exuberància del seu caràcter, de la permanent
inquietud que el marcà i de l’ambició per abraçar l’expressió musical.
Un vast catàleg de la seva producció exposat amb tota mena de detalls a
més d’una discografia recomanada el trobem en el recent llibre "Albéniz"
del musicòleg Justo Romero.
L’any 1883 va ésser molt important en la vida d'Albéniz.
En tornar d’un viatge per Sud Amèrica va establir-se novament a Barcelona
a on va conèixer Felip Pedrell un dels
més grans músics i compositors catalans i gran estudiós de la música
antiga, que el va convèncer de la necessitat de desenvolupar un estil
musical profundament nacional.
Albéniz,
músic Modernista?:
Albéniz viu de ple el període àlgid del Modernisme que es
desenvolupa bàsicament entre 1890 i 1910.
Encara que en música es difícil parlar a Catalunya d’una escola modernista
pròpiament dita (en el mateix sentit que a França, per exemple, podem
parlar de Claude Debussy o Eric Satie), es ben clar que les
característiques de la seva música s’inclouen en aquest moviment, molt
orientat a una visió popular de les arts i de la música i a una llibertat
de creació que trencava amb la rigidesa acadèmica que havia imperat fins a
l’eclosió del Modernisme i que ja s’havia començat a manifestar en l’obra
de Felip Pedrell.
En aquest aspecte representa un pas important en la investigació del
Modernisme musical a Catalunya, l’obra de Xosé Aviñoa i en particular els
seus llibres "La
música i el Modernisme" i "Modernisme
i Modernistes - Música i Modernisme: Definició i Període -" (veure
Bibliografia).
Matrimoni i
maduresa:
Es casa amb
la seva alumna
Rosina Jordana el 23 de juny de 1883 a
l’església de la Mare de Déu de la Mercè, a Barcelona.
D’aquest matrimoni naixeran cinc fills, quatre noies
(dues d’elles mortes a curta edat) i un noi.
El 1885 el matrimoni es trasllada a viure a Madrid
En l'Exposició
Universal de Barcelona de l’any 1888 hi realitza una sèrie de concerts que
el catapulten vers a un major prestigi artístic.
El fet es que el 13 de juny de l’any següent, després d’un fabulós
acolliment, actua en la Prince's Hall, a Londres, on rep grans elogis per
part de la premsa britànica; tan es així que
resta al Regne Unit on dona més concerts
- a Saint James Hall, Steinway Hall i al Crystal Palace - durant tot aquell any.
Ja no hi
ha cap dubte sobre el reconeixement de la vàlua del nostre músic, que
també per aquestes dates decideix instal·lar-se a Barcelona, per bé que no
serà ni molts menys d’una manera estable ja que en aquella ment no hi ha
res definitiu, però que amb nosaltres hi
retroba el cosmopolitisme que havia
anat descobrint en el seus viatges de joventut.
La seva carrera com a pianista
arriba al seu zenit durant els anys 1889-92 en que a més dels
concerts citats a la Gran Bretanya, en celebra d’altres a Alemanya, a
Àustria, Bèlgica i França.
A més de Londres i Barcelona, també visqué a París (on
va ensenyar a l'Schola Cantorum), Brussel·les, Niça i Leipzig, entre
d’altres. Però va ésser a Andalusia on captà l’essència de les melodies
del lloc, on en creà un reguitzell que van fer que popularment donés més
la sensació de haver-hi nascut que no pas en un altre lloc.
La música d'Albéniz,
sintesi d’estils:
Segons Yale Fineman, Albéniz introdueix en la seva música molts
elements procedents del sud de la península Ibèrica, bàsicament
d'Andalusia en les seves composicions. Transporta al piano l’idioma de la
guitarra.
Si comparem els seus primers treballs en que la guitarra es l’instrument
base, amb un dels últims, la Suite Ibèria, constatem que aquesta es
molt més clarament pianística. També les diferencies son notables pel que
fa a la seva construcció formal alternant al final les formes de la sonata
amb les de la copla i aquesta amb interludis i danses.
Amb Ibèria, suite d’una extraordinària complexitat tècnica, Albéniz
fa entrar la seva música en el segle XX. Enriqueix el seu vocabulari
musical que es fa molt més interessant no només pels melòmans, sinó pel
públic en general.
Albéniz es capaç de combinar elements de la música europea contemporània
amb l’idioma musical Andalús i amb la música popular Catalana, malgrat tenir aquests elements estrangers,
la seva música serà entusiàsticament acceptada per la seva gent.
Contractes
de composició:
Entre els anys 1890 i 1893, Albéniz va viure preferentment a
Londres. En aquest període, a més de continuar la composició per a piano i
la realització de concerts al mateix Londres i altres ciut ats europees, va
escriure algunes operetes i cançons d’èxit que li van permetre ser
temporalment contractat com a compositor principal i director al Teatre
Príncep de Gales. L’any 1893, li van oferir de fer definitiu aquest
nomenament, però Albéniz va preferir tornar a Barcelona i posteriorment a
Paris.
Aleshores Albéniz
ja es punt d’observació per gent que volen rendibilitzar el geni. Hi ha
uns estires i arronses entre diversos empresaris, banquers i poetes
anglesos que, li fan ofertes econòmiques substancioses, perquè posi música
a poemes i drames anglesos. Finalment contacta un ric banquer anglès
Francis Money-Coutts (Lord Latymer) que tenia la afició d’escriure drames
poètics als que volia posar música. Estableixen un contracte, que
era atractiu per Albeniz perquè li permetia aconseguir una estabilitat
financera per a ell i la seva família.
Aquesta obligació te dues vessants: per una part li porta tranquil·litat
econòmica que ell aprecia molt després de les justeses d’anys passats,
però per altre banda compleix els contractes sense la i nspiració i el
sentiment que havia sentit a l’hora de composar peces anteriors que eren
artísticament molt apreciades per ell. Qui sap si enyora els moments en
que li van sortir del cor les petites joies per a piano que tan popular el
van fer, encara que tinguessin una poca o nul·la rendibilitat, malgrat ser
ara un dels músics més ben pagats del moment.
No li resultaren
fàcils aquest encàrrecs. En la música orquestral no troba la màgia sonora
d’un piano sol, i la seva composició es debat entre les formalitats a que
l’obliguen els diversos instruments i la inspiració que s’ha de buscar a
preu fet. Potser pecava d’autodidacta, a falta d’un academicisme
aconseguit massa a la força.
A aquest període correspon l'Opera Pepita Jimenez basada en l’obra
de Juan Valera, que va obtenir un notable èxit, essent representada a
Barcelona (1896), Praga
(1897), Brussel·les (1905) i Paris (Opera-Comique, 1923).
L’entorn i
els primers símptomes de la malaltia:
En les tertúlies
amb els seus amics músics (Fauré, Dukas, Granados, Malats, Breton entre
d’altres) demanava sempre el seu parer, els hi preguntava la seva opinió
sobre aquest o aquell detall, tot i sent ell ja una personalitat
reconeguda. El brillant pianista sempre volia aprendre, sempre aprendre;
aprendre més per arribar a composar per a orquestra amb igual sensibilitat
i lleugeresa que ho feia per piano.
Al music no li es aliè l’entorn que li toca viure. Té una visió negativa
del seu temps que es reflexa en la correspondència que manté amb la seva
germana Clementina durant la seva estada al balneari de Plombières l’estiu
de 1898, segurament deguda a la que la seva salut ja començava a
manifestar signes de deteriorament.
Efectivament coincidint amb els trenta-set anys llegim en el seu
diari un llarg paràgraf que reflexa la situació d’un home encara jove,
però cansat ja per la maduresa viscuda i adquirida en la seva trajectòria
vital, reflexionant sobre sí mateix, sobre si ha fet bé o no les coses, en
el reconeixement dels temors que tota persona sent en la seva solitud, ja
apagada la remor dels aplaudiments i els elogis mundans. Aquest
redactat està fet a l’hotel on es trobava a Praga, mentre s’estava
assajant la seva obra Pepita Jiménez.
La
malaltia
mortal:
Malgrat passà
molts anys amb la seva malaltia torturant-lo, no per això deixà de
composar amb tota la força de voluntat del món. Gairebé durant dotze anys
patí el Mal de Brigth (nefritis crònica), passant etapes de
crisis agudes, tan es així que durant una estada a Anglaterra en que
caigué greument malalt, s’escampà el rumor – infundat - de la seva mort,
que aviat quedà desmentit. Aleshores el cronista de l'Heraldo de
Madrid, Louis Bonafoux, escriví: "Albéniz esta amb els ronyons trencats,
però conserva tota la seva innata força vital i l’optimisme, que el porten
tossudament a seguir vivint, i, el que es més greu, a treballar!". No
podia aquest català de socarrell fer altre cosa que treballar mentre el
cos aguantés.
Amb aquest
esperit, deixà el mon de la
interpretació i es dedicà plenament a la composició.
Multitud d’obres de major o menor envergadura es van quedar en esbossos,
moltes es van completar, com es el cas, entre d’altres, de "Merlin", "La
real hembra" l’any 1902, "Launcelot" l’any 1904 i les dotze peces de "Iberia"
l’any 1906.
Torna a viatjar arreu malgrat el seu patiment físic. Però tot te un límit.
L’estada al
balneari de Cambo-les-bains i la mort:
Per recomanació dels metges, el 1 d’Abril de 1909, abandona París
on aleshores vivia, i amb tota la família s’instal·la al balneari de
Cambo-les-Bains (País Basc), en busca d’un clima més adequat.
Es va fent present que el final s’acosta i les autoritzades dosis de morfina
que se li administren, amb prous feines minven el seu patiment.
Un emocionant
encontre va tenir lloc a primers de maig, en rebre la visita del seu
apreciat Enric Granados, portant-li noves de bona part dels seus amics.
Efectivament, Debussy, Dukas, Fauré, d'Indy i el mateix Granados havien
demanat al govern francès la Gran Creu de la Legió d'Honor per a ell,
condecoració que aviat anaven a co ncedir-li. Tot això escrit en una carta
que li entregà al moribund. Llavors s’abraçaren - segons testimonis
directes - i cap dels dos era capaç
de
dir res transformats per l’emoció i els plors, fins que el mateix metge fent valer la seva autoritat va separar-los per
que no seguissin deixant-se guanyar per l’emoció.
Després s’esplaiaren en una llarga i càlida conversa en la que Granados li
donà compte dels darrers fets musicals, comenta el seu proper viatge a
Estats Units per donar a conèixer la seva obra. Albéniz li demana que
toqués alguna cosa al piano. Granados seu al piano, i es posa a
interpretar "La maja i el ruiseñor", inèdita en aquelles dates, i mentre
ho feia, li volgué donar una sorpresa a l’amic, i, sense dir res, va parar
la seva música i va començar a tocar la barcarola "Mallorca", que era una
petita peça concebuda durant un viatge per ells dos a les Balears, una
mena de recordar sense dir res.
Aquest dia que va transcórrer en companya de Granados va ser dels darrers que Albéniz es mantingué
lúcid. Mori cap
a les 8 de la tarda del dia 18 d’aquell mes de Maig de 1909 faltant pocs
dies perquè complís 49 anys.

La seva mort va ser molt sentida.
Les restes d'Albéniz van estar encara uns dies a Cambo,
on s’hi adreçà el prefecte dels Baixos Pirineus
a retre-li homenatge i col·locar sobre
el fèretre la Gran Creu de la Legió
d'Honor.
La comitiva partí cap a Barcelona, on arribaren en tren el dia 5 de juny a
un quart de vuit del vespre a l’estació de França. Se li tributà una
solemne cerimònia de rebuda, que es perllongà fins l’endemà. La Banda
Municipal de Barcelona tocà la marxa fúnebre del Capvespre dels deus de Wagner, l'Orfeó Català cantà diversos passatges del Rèquiem de Fauré,
s’interpretà la "Marxa fúnebre" de la sonata nº
2 de Chopin…
Després dels solemnes funerals, la comitiva recorregué els carrers
engalanats amb banderes catalanes a mig pal, i va fer una emocionant
parada davant del Liceu. Centenars de persones s’uniren al condol. Més
tard va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
Es ineludible preguntar-se on hagués arribat aquest
català universal si
hagués tingut una més llarga vida.
Epitafi a Isaac Albéniz (Federico García Lorca):
Català |
Original en Castellà |
Aquesta
pedra que veiem aixecada
sobre herbes de mort i fang fosc
guarda lira d’ombra, sol madur,
urna de cant sola i vessada.
Des de la sal de Cadis a
Granada
que aixeca en aigua un mur perpetu
en cavall andalús de dur accent
la teva ombra gemega per la llum
daurada.
Oh dolç mort de mà
petita!
Oh música i bondat entreteixida!
Oh pupila d'astor, cor sa!.
Dorm cel infinit neu
estesa
Somia hivern de foc, gris estiu
Dorm en oblit de la teva vella vida! |
Esta
piedra que vemos levantada
sobre hierbas de muerte y barro oscuro
guarda lira de sombra, sol maduro,
urna de canto sola y derramada.
Desde la sal de Cádiz a
Granada
que erige en agua un perpetuo muro
en caballo andaluz de acento duro
tu sombra gime por la luz dorada.
¡Oh dulce muerto de
pequeña mano
¡Oh música y bondad entretegida
¡Oh pupila de azor, corazon sano.
Duerme cielo sin fin
nieve tendida
Sueña invierno de lumbre, gris verano
¡Duerme en olvido de tu vieja vida!
14 de
Desembre de 1935 |
Comentaris sobre
la vida i l’obra d'Albéniz:
• D'un llarg treball publicat per Claude Debussy
quatre anys després de la seva mort, referint-se
a autors ibèrics, podem entreseguir-ne: "…
retinguem entre ells el nom d'Isaac
Albéniz, incomparable virtuós primer, adquirí després un coneixement
meravellós de "métier"
musical… va saber treure partit de la gran melangia, de
l'humor especial
del seu país d’origen (ell era català)… a "El Albaicín" es on podem trobar
l’atmosfera de les tardes d'Espanya amb olors d’aiguardent i clavells…
llunyans sons de guitarra que de nit es queixa… sense copiar amb exactitud
els temes populars, els ha escoltat, ha begut en ells i els traspassa a la
seva música, sense que puguem distingir la línea que separa lo popular de
la invenció pròpia…"
•
Felip Pedrell deia
que "Albeniz sent la música per la telepatia del teclat del piano".
El mateix compositor,
en la Revista
musical catalana escriu "Temperaments com el seu no son
ensenyables, ells porten tot el que els hi toca veure, son només
digeribles i això amb certa mesura, per no contenir ni fer malbé l’hàlit
de l’aigua cristal·lina de la seva innata intuïció".
• Un pianista de la
talla de Francis Planté opinava d'ell: "Existeixen els grans pianistes…
I el gran pianista Isaac Albéniz".
• Artur Rubinstein assegurava que "He trobat
l’autor que em fa dar lo millor de mi com a intèrpret…
Des d'aleshores,
els meus grans èxits van inseparablement units al nom il·lustre i estimat
d'Isaac Albéniz".
• Turina deia d'ell " Català
emmotllat
en andalús".
Comentaris i elogis
necrològics:
La mort d'Albéniz
va remoure el mon musical de l’època, i les mostres de lloança vers la
seva persona es multiplicaren. En recollim unes quantes.
• Tomás Bretón el conegué força bé a la dècada
dels vuitanta. Van ser els anys d’estada a Madrid. "Ha mort un gran
artista, alhora que un home bo. Aquell era més conegut que aquest… jo no
he conegut un cor més bell que el d'Isaac
Albéniz…" escrivia en un article necrològic
el 21 de maig de 1909, tres dies després del decés, i l’acabava amb un
sospir: "Pobre Isaac! Déu li doni la gloria que, en opinió dels que el
varem estimar i admirar, es mereix."
• Manuel de Falla, en una carta a Felip Pedrell
datada a París el 29 de Desembre del 1909 "Quina gran
pèrdua hem sofert amb la mort d'Albéniz i quin artista més gran era!".
• El seu col·lega i amic Déodat de Séverac, que
concluí la inacabada Navarra, impactat
per la nova de la seva mort publicà al Courrier Musical: "… no podies
apropar-te a ell sense adorar-lo, perquè era la generositat, la lleialtat
i l’amistat viva… totes les coses boniques, ja
fossin poesia, música, pintura, escultura, l’emocionaven fins lo més
profund del cor…(la seva música) es seductora com una flor del taronger, i
també tan ardent com el sol d' Espanya…"
Museu
Isaac Albéniz a Camprodon:
La població a
on Albéniz va néixer, honora la figura del seu il·lustre fill amb un petit
però interessant Museu que conté objectes personals, abundant documentació
entre la que hi trobem el seu certificat de naixement, manuscrits
originals, llibres dedicats a Albéniz de la
seva biblioteca particular i
un facsímil de la versió manuscrita de la Suite Ibèria. També hi trobem
nombrosos elements personals com el llit que duia en els seus viatges.
S’hi troben també el seu primer piano - que podeu
veure fotografiat a dalt de tot a la dreta - el piano de cua que
Francis Money-Coutts va regalar-li a la seva filla amb motiu del seu
casament, pintures relacionades amb Albéniz i moltes fotografies.
El Museu celebra a més anualment un important festival musical amb
destacats intèrprets.
Adreça: |
Carrer Sant Roc, 22
17867
Camprodon |
Telèfon: |
(+34) 972 74 11 66 |
e-mail: |
registre@ajcamprodon.com |
Visites: |
Concertades i guiades |
Horari:
|
Dilluns a Divendres:
Dimarts tancat.
Dissabtes i festius:
Diumenges tarda tancat. |
Matins de 11h. a 14h.
Tardes de 16 h. a 19h.
Matins de 11h. a 14h.
Tardes de 16h. a 19h. |
Preu: |
Bitllet
normal: 2,40 Euros.
Menys
de 18 anys i jubilats: 1,50 Euros.
Estudiants amb carnet: 1,50 Euros.
Grups de
més de 20 persones: 1,50 Euros.
Menys de 10 anys: No paguen. |
Botiga: |
S’hi venen records, postals, partitures, discs, etc. |
|