Isaac Albéniz als tretze anys

Albéniz als disset anys

Isaac Albéniz als dinou anys

Isaac Albéniz cap a 1880

Isaac Albéniz cap a 1890

Plenitud d'Albéniz al piano

Albéniz cap a 1905, ja amb signes de la malaltia al rostre

Albéniz ja fortament tocat per la malaltia cap a 1908

Obra:

Música simfònica:
-Suite característica per a orquestra (ca.1886)
-Escenes simfòniques catalanes (1888-1889)
-La Alhambra (1896-1897)
-Petit Suite –Sérénade Lorraine (1898)
-Rapsòdia Almogàver (1899)
-Catalonia, suite popular per orquestra en tres parts (1899)

Música instrumental:
Per a piano
-Marxa militar (1869)
-Pavana fàcil per a mans petites Opus 83 (1881)
-Serenata napolitana (1882)
-Pavana-caprici Opus 12 (1882)
-Estudi - impromptu Opus 56 (1882)
-Barcarola Opus 23 (1883)
-Sis petits valsos Opus 25 (1884)
-Sonata nº 1 Opus 28 (1884)
-Estudi de concert Opus 29 (1885, 3 de juliol)
-Serenata aràbiga (ca.1885)
-Suite morisca (ca.1884)
-Estudi de concert en Mi menor Opus 21 (1885)
-Desig, estudi de concert Opus 40 (1885) "A la meva dona"
-Primera suite antiga Opus 54 (ca.1885)
-Sis masurques de saló Opus 66 (ca.1885)
-Primera suite espanyola Opus 47 (1883-1894)
-Angoixa, romança sense paraules (1996)
-Segona suite antiga Opus 64 (1886)
-Set estudis en els tons naturals majors Opus 65 (1886)
-Minuet en Sol menor (1886)
-Tercer minuet (1886)
-Rapsòdia cubana en Sol major Opus 66 (1886)
-Sis danses espanyoles (1886)
-Tercera suite antiga (1886)
-Rapsòdia espanyola per a dos pianos Opus 70 (1886)
-Rapsòdia espanyola Opus 70 (1887)
-Records de viatge Opus 71 (1886-1887)
-Sonata nº 4 en La major Opus 72 (1887)
-Records, masurca Opus 80 (1887)
-Masurca de saló en mi bemoll major Opus 81 (1887)
-Sonata nº 5 en Sol bemoll major Opus 82 (1887)
-Vals champagne, vals de saló (1888)
-Dotze peces característiques Opus 92 (1888)
-Amalia, masurca de saló Opus 95 (1888)
-Ricordatti, masurca de saló Opus 96 (1888)
-Segona suite espanyola Opus 97 (ca.1889)
-Serenata espanyola Opus 181 (1889)
-Cádiz-gaditana (ca.1889)
-Dues danses espanyoles Opus 164 (ca.1889)
-Espanya: Sis fulles d’àlbum Opus 165 (1890)
-L'Automme Vals Opus 170 (1890)
-Zambra granadina en Re menor (ca.1890)
-Mallorca, barcarola Opus 202 (1890)
-Rêves Opus 201 (Somnis 1890-1891)
-Zorzico en Mi menor (1891)
-Les Saisons (També conegut com "Album of Miniatures" (1892)
-Chants d'Espagne Opus 232 (1891-1894)
-Espagne: Souvenirs (1896-1897)
-La Vega (1897)
-Tres improvisacions en Fa sostingut menor (1903)
-Iberia, "12 nouvelles impressions en quatre cahiers" (1905-1908)
-Navarra (1907)
-Azulejos (Acabada per Enric Granados 1909)

Obra escénica:
Òpera
-The Magic Opal (1892-1893)
-Poor Jonathan (1893)
-Henry Clifford (1893-1895)
-Pepita Jiménez (1895)
-Mar i cel (Inacabada 1897)
-La Sérénade (Esbossada 1899)
-Merlin (1897-1902)
-Launcelot (1902-1904)
-Guenevere (Esbossada)
-La morena (Esbossada 1905)
Sarsuela
-Cuanto más viejo… (1881-1882)
-Catalans de Gracia (1882)
-Sant Antoni de la Florida (1894)
-La real hembra (Inacabada 1902)

Música incidental
-Poèmes d'amour (1892)
-The Song of Songs (Esbossada 1905)

Música vocal:
Veu i piano
-Cinq rimes de Bécquer Opus 7 (1886)
-Sis balades sobre texts de la marquesa de Bolaños (1887)
-Chanson de Barberine (ca.1889)
-A Nelli, sis cançons per cant i piano (1896)
-Has marxat per sempre, Elena? (1896)
-Seras meva? (1896)
-Separats! (1896)
-Dos fragments en prosa (1897)
-Succeeix amb l’amor (1897)
-L'asamblea de les rates (Incomplet ca.1897)
-Els dons dels deus (1897)
-L'oruga (1903)
-Quatre cançons (1908)
Música coral
-El Crist (Manuscrit ilocalitzat ca.1885)
-Domine ne in furore, Salm VI del Ofici de Difunts (1885)
-Lo Llacsó (Esbossat 1896)

 

Biografia:

Naixement d’un nen prodigi:
Isaac Albéniz va néixer a Camprodon (Ripollès) el 29 de maig de 1860.
El seu pare Àngel Albéniz era funcionari de duanes de l’estat destinat a aquesta població, la seva mare era Dolors Pascual originaria de Figueres.
Autèntic nen prodigi doncs ja als quatre anys va aparèixer al teatre Romea de Barcelona, on els seus pares van passat a residir a poc d’haver nascut, interpretant una fantasia sobre les "I vespri Siciliani - Vespres sicilianes" de Verdi .
El seu primer mestre va ser Narcís Oliveras. Més endavant, a París als sis anys cursava estudis amb Antoine François Marmontel primer i més endavant en el Conservatori. A vuit anys donava concerts a moltes ciutats i poblacions catalanes.
Amb vocació clara de pianista des del primer moment, la seva música la trobem als repertoris dels grans intèrprets, que l’han triat com a una clara referència de la música  popular andalusa per a aquest instrument.
Els motius d’inspiració andalusa ocupen una part important de la seva producció com a compositor - malgrat el seu naixement a Catalunya, la seva producció de música d’inspiració catalana no es tant abundant -. Això no es obstacle a que Albéniz fos un home eminentment català, d’aquells que podríem dir-ne "català universal".

Una infància molt moguda:
El fet de ser el seu pare Àngel Albéniz funcionari de l’estat va produir que ja de petit anés a raure a diversos llocs de la geografia espanyola. Va néixer a Camprodon perquè aleshores hi estava destinat el seu pare. Al cap de tres anys el destinen a Sitges, i després de només pocs mesos, a Barcelona. Anys després és represaliat i va a parar a la oficina de duanes del port d'Almeria, lloc que perd per les seves implicacions polítiques i la família torna cap a Barcelona, malgrat que Albéniz (que té vuit anys) és aleshores a Madrid (on aprovarà l’examen de primer de solfeig en el conservatori de la capital). El mes de juliol, nou canvi de domicili, ara cap a Càceres.
Va de Càceres a Madrid regularment fins que se li acaba el destí al seu pare, per tal d’assistir a les classes de solfeig de Feliciano Primo, i de piano per Manuel Mendizábal. Amb deu anys, dona recitals amb entusiasme a tots el llocs on li és adient, mentre no deixa d’estudiar.
Torna a ser destinat el pare a Madrid, i allà va tota la família. Es l’època en que es dona a conèixer amb recitals a Valladolid, Salamanca, Palencia, León, Oviedo, Ávila, El Escorial, un ampli recorregut per Andalusia, en fi, un reguitzell de pobles i poblets on ja comença a ser demanada la presencia del jove pianista.
Quan té catorze anys la seva germana Blanca es suïcida al Parc del Retiro de Madrid, on era membre del cor del teatre de la Sarsuela.
L’any 1875 el seu pare, Ángel Albéniz, es nomenat "Interventor general de correus" a Puerto Rico i La Habana, novament l’any següent tornarà a perdre aquest treball el que el farà retornar a Madrid. Però per a Isaac totes aquestes circumstàncies no son res més que una genial manera de donar-se a conèixer i de visitar un nou país. Durant aquest període actuà a ciutats com San Juan de Puerto Rico, Santiago de Cuba, així com a locals diversos de La Habana.

Contactes d’alt nivell:
A l’any següent (1876) el prestigi d'Albéniz es difon dintre dels cercles aristocràtics de Madrid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo Morphy Ferris, (Comte de Morphy secretari particular d'Alfons XII), que entusiasmat pel seu talent li obrí les portes de la Cort. Aquest personatge influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar al Conservatoire Royal de Brussel·les, a on perfeccionà els estudis de solfeig i piano.
En aquell moment podem dir ja, que Albéniz inicia la seva singladura vital independent dels destins de treball paterns.
Home de una imaginació inesgotable, ultrapassa el camp de la pròpia música, fins i tot li fa inventar-se situacions i anècdotes, com la suposada trobava amb Franz Listz, que en el seu diari data el 18 d' agost de 1880 a Budapest, cosa impossible segons sembla, ja que Listz estava a Weimar aleshores. L’exhibicionisme de nen prodigi devia influir-li, com quan tocava amb els ulls enbenats, o d’esquena al piano, o amb amb un drap sobre les tecles per dificultar-ho més. Per això en el seu diari, per be que indubtablement ens ajuda en el estudi del personatge, no es menys cert que hi trobem moltes situacions descrites que les hem d’agafar amb molta cautela, o si més no, saber-les interpretar.

Albéniz compositor:
A la dècada dels vuitanta, es a dir amb 20 anys complerts, aprofundeix decisivament en la composició, sense deixar de passejar el seu virtuosisme per moltes poblacions europees.
Durant diverses èpoques donava classes als seus deixebles (va arribar a tenir una important clientela d’extracció aristòcrata), i al final del dia, malgrat el cansament acumulat, es posava a compondre pàgines i pàgines de música, ja que amb l’editor Romero i Andía havien firmat un contracte pel que aquest li pagava cinc pessetes de l’època per pàgina inèdita. Romero es pensava que havia fet un bon negoci, però Albéniz era tan prolífic que aviat el mateix editor li suplicà de rescindir el contracte, ja que Albéniz se les enginyava per oferir-li diàriament dotzenes de pàgines, que era més del que l’editor estava disposat a pagar.
Hem de fer referència a la gran quantitat de manuscrits actualment perduts, dels quals tenim noticia per cartes, documents, manifestacions de gent propera i estudiosos de la seva figura. Igualment ens trobem amb gran quantitat de obres començades, a vegades simples esbossos, d’una o dues planes d’escriptura del que hagués pogut esser.
Això ens dona una idea de l’exuberància del seu caràcter, de la permanent inquietud que el marcà i de l’ambició per abraçar l’expressió musical.
Un vast catàleg de la seva producció exposat amb tota mena de detalls a més d’una discografia recomanada el trobem en el recent llibre "Albéniz" del musicòleg Justo Romero.
L’any 1883 va ésser molt important en la vida d'Albéniz.
En tornar d’un viatge per Sud Amèrica va establir-se novament a Barcelona a on va conèixer Felip Pedrell un dels més grans músics i compositors catalans i gran estudiós de la música antiga, que el va convèncer de la necessitat de desenvolupar un estil musical profundament nacional.

Albéniz, músic Modernista?:
Albéniz viu de ple el període àlgid del Modernisme que es desenvolupa bàsicament entre 1890 i 1910.
Encara que en música es difícil parlar a Catalunya d’una escola modernista pròpiament dita (en el mateix sentit que a França, per exemple, podem parlar de Claude Debussy o Eric Satie), es ben clar que les característiques de la seva música s’inclouen en aquest moviment, molt orientat a una visió popular de les arts i de la música i a una llibertat de creació que trencava amb la rigidesa acadèmica que havia imperat fins a l’eclosió del Modernisme i que ja s’havia començat a manifestar en l’obra de Felip Pedrell.
En aquest aspecte representa un pas important en la investigació del Modernisme musical a Catalunya, l’obra de Xosé Aviñoa i en particular els seus llibres "La música i el Modernisme" i "Modernisme i Modernistes - Música i Modernisme: Definició i Període -" (veure Bibliografia).

Matrimoni i maduresa:
Es casa amb la seva alumna Rosina Jordana el 23 de juny de 1883 a l’església de la Mare de Déu de la Mercè, a Barcelona. D’aquest matrimoni naixeran cinc fills, quatre noies (dues d’elles mortes a curta edat) i un noi.
El 1885 el matrimoni es trasllada a viure a Madrid
En l'Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 hi realitza una sèrie de concerts que el catapulten vers a un major prestigi artístic. El fet es que el 13 de juny de l’any següent, després d’un fabulós acolliment, actua en la Prince's Hall, a Londres, on rep grans elogis per part de la premsa britànica; tan es així que resta al Regne Unit on dona més concerts - a Saint James Hall, Steinway Hall i al Crystal Palace - durant tot aquell any.
Ja no hi ha cap dubte sobre el reconeixement de la vàlua del nostre músic, que també per aquestes dates decideix instal·lar-se a Barcelona, per bé que no serà ni molts menys d’una manera estable ja que en aquella ment no hi ha res definitiu, però que amb nosaltres hi retroba el cosmopolitisme que havia anat descobrint en el seus viatges de joventut.
La seva carrera com a pianista arriba al seu zenit  durant els anys 1889-92 en que a més dels concerts citats a la Gran Bretanya, en celebra d’altres a Alemanya, a Àustria, Bèlgica i França.
A més de Londres i Barcelona, també visqué a París (on va ensenyar a l'Schola Cantorum), Brussel·les, Niça i Leipzig, entre d’altres. Però va ésser a Andalusia on captà l’essència de les melodies del lloc, on en creà un reguitzell que van fer que popularment donés més la sensació de haver-hi nascut que no pas en un altre lloc.

La música d'Albéniz, sintesi d’estils:
Segons Yale Fineman, Albéniz introdueix en la seva música molts elements procedents del sud de la península Ibèrica, bàsicament d'Andalusia en les seves composicions. Transporta al piano l’idioma de la guitarra.
Si comparem els seus primers treballs en que la guitarra es l’instrument base, amb un dels últims, la Suite Ibèria, constatem que aquesta es molt més clarament pianística. També les diferencies son notables pel que fa a la seva construcció formal alternant al final les formes de la sonata amb les de la copla i aquesta amb interludis i danses.
Amb Ibèria, suite d’una extraordinària complexitat tècnica, Albéniz fa entrar la seva música en el segle XX. Enriqueix el seu vocabulari musical que es fa molt més interessant no només pels melòmans, sinó pel públic en general.
Albéniz es capaç de combinar elements de la música europea contemporània  amb l’idioma musical Andalús i amb la música popular Catalana, malgrat tenir aquests elements estrangers, la seva música serà entusiàsticament acceptada per la seva gent.

Contractes de composició:
Entre els anys 1890 i 1893, Albéniz va viure preferentment a Londres. En aquest període, a més de continuar la composició per a piano i la realització de concerts al mateix Londres i altres ciutats europees, va escriure algunes operetes i cançons d’èxit que li van permetre ser temporalment contractat com a compositor principal i director al Teatre Príncep de Gales. L’any 1893, li van oferir de fer definitiu aquest nomenament, però Albéniz va preferir tornar a Barcelona i posteriorment a Paris.
Aleshores Albéniz ja es punt d’observació per gent que volen rendibilitzar el geni. Hi ha uns estires i arronses entre diversos empresaris, banquers i poetes anglesos que, li fan ofertes econòmiques substancioses, perquè posi música a poemes i drames anglesos. Finalment contacta un ric banquer anglès Francis Money-Coutts (Lord Latymer) que tenia la afició d’escriure drames poètics als que volia posar música.  Estableixen un contracte, que era atractiu per Albeniz perquè li permetia aconseguir una estabilitat financera per a ell i la seva família.
Aquesta obligació te dues vessants: per una part li porta tranquil·litat econòmica que ell aprecia molt després de les justeses d’anys passats, però per altre banda compleix els contractes sense la inspiració i el sentiment que havia sentit a l’hora de composar peces anteriors que eren artísticament molt apreciades per ell. Qui sap si enyora els moments en que li van sortir del cor les petites joies per a piano que tan popular el van fer, encara que tinguessin una poca o nul·la rendibilitat, malgrat ser ara un dels músics més ben pagats del moment.
No li resultaren fàcils aquest encàrrecs. En la música orquestral no troba la màgia sonora d’un piano sol, i la seva composició es debat entre les formalitats a que l’obliguen els diversos instruments i la inspiració que s’ha de buscar a preu fet. Potser pecava d’autodidacta, a falta d’un academicisme aconseguit massa a la força.
A aquest període correspon l'Opera Pepita Jimenez basada en l’obra de Juan Valera, que va obtenir un notable èxit, essent representada a Barcelona (1896), Praga (1897), Brussel·les (1905) i Paris (Opera-Comique, 1923).

L’entorn i els primers símptomes de la malaltia:
En les tertúlies amb els seus amics músics (Fauré, Dukas, Granados, Malats, Breton entre d’altres) demanava sempre el seu parer, els hi preguntava la seva opinió sobre aquest o aquell detall, tot i sent ell ja una personalitat reconeguda. El brillant pianista sempre volia aprendre, sempre aprendre; aprendre més per arribar a composar per a orquestra amb igual sensibilitat i lleugeresa que ho feia per piano.
Al music no li es aliè l’entorn que li toca viure. Té una visió negativa del seu temps que es reflexa en la correspondència que manté amb la seva germana Clementina durant la seva estada al balneari de Plombières l’estiu de 1898, segurament deguda a la que la seva salut ja començava a manifestar signes de deteriorament.
Efectivament coincidint amb els trenta-set anys llegim en el seu diari un llarg paràgraf que reflexa la situació d’un home encara jove, però cansat ja per la maduresa viscuda i adquirida en la seva trajectòria vital, reflexionant sobre sí mateix, sobre si ha fet bé o no les coses, en el reconeixement dels temors que tota persona sent en la seva solitud, ja apagada la remor dels aplaudiments i els elogis mundans. Aquest redactat està fet a l’hotel on es trobava a Praga, mentre s’estava assajant la seva obra Pepita Jiménez.

La malaltia mortal:
Malgrat passà molts anys amb la seva malaltia torturant-lo, no per això deixà de composar amb tota la força de voluntat del món. Gairebé durant dotze anys patí el Mal de Brigth (nefritis crònica), passant etapes de crisis agudes, tan es així que durant una estada a Anglaterra en que caigué greument malalt, s’escampà el rumor – infundat - de la seva mort, que aviat quedà desmentit. Aleshores el cronista de l'Heraldo de Madrid, Louis Bonafoux, escriví: "Albéniz esta amb els ronyons trencats, però conserva tota la seva innata força vital i l’optimisme, que el porten tossudament a seguir vivint, i, el que es més greu, a treballar!". No podia aquest català de socarrell fer altre cosa que treballar mentre el cos aguantés.
Amb aquest esperit, deixà el mon de la interpretació i es dedicà plenament a la composició.
Multitud d’obres de major o menor envergadura es van quedar en esbossos, moltes es van completar, com es el cas, entre d’altres, de "Merlin", "La real hembra" l’any 1902, "Launcelot" l’any 1904 i les dotze peces de "Iberia" l’any 1906.
Torna a viatjar arreu malgrat el seu patiment físic. Però tot te un límit.

L’estada al balneari de Cambo-les-bains i la mort:
Per recomanació dels metges, el 1 d’Abril de 1909, abandona París on aleshores vivia, i amb tota la família s’instal·la al balneari de Cambo-les-Bains (País Basc), en busca d’un clima més adequat.
Es va fent present que el final s’acosta i les autoritzades dosis de morfina que se li administren, amb prous feines minven el seu patiment.
Un emocionant encontre va tenir lloc a primers de maig, en rebre la visita del seu apreciat Enric Granados, portant-li noves de bona part dels seus amics. Efectivament, Debussy, Dukas, Fauré, d'Indy i el mateix Granados havien demanat al govern francès la Gran Creu de la Legió d'Honor per a ell, condecoració que aviat anaven a concedir-li. Tot això escrit en una carta que li entregà al moribund. Llavors s’abraçaren - segons testimonis directes - i cap dels dos era capaç de dir res transformats per l’emoció i els plors, fins que el mateix metge fent valer la seva autoritat va separar-los per que no seguissin deixant-se guanyar per l’emoció.
Després s’esplaiaren en una llarga i càlida conversa en la que Granados li donà compte dels darrers fets musicals, comenta el seu proper viatge a Estats Units per donar a conèixer la seva obra. Albéniz li demana que toqués alguna cosa al piano. Granados seu al piano, i es posa a interpretar "La maja i el ruiseñor", inèdita en aquelles dates, i mentre ho feia, li volgué donar una sorpresa a l’amic, i, sense dir res, va parar la seva música i va començar a tocar la barcarola "Mallorca", que era una petita peça concebuda durant un viatge per ells dos a les Balears, una mena de recordar sense dir res.
Aquest dia que va transcórrer en companya de Granados va ser dels darrers que Albéniz es mantingué lúcid. Mori cap a les 8 de la tarda del dia 18 d’aquell mes de Maig de 1909 faltant pocs dies perquè complís 49 anys.
La seva mort va ser molt sentida. Les restes d'Albéniz van estar encara uns dies a Cambo, on s’hi adreçà el prefecte dels Baixos Pirineus a retre-li homenatge i col·locar sobre el fèretre la Gran Creu de la Legió d'Honor.
La comitiva partí cap a Barcelona, on arribaren en tren el dia 5 de juny a un quart de vuit del vespre a l’estació de França. Se li tributà una solemne cerimònia de rebuda, que es perllongà fins l’endemà. La Banda Municipal de Barcelona tocà la marxa fúnebre del Capvespre dels deus de Wagner, l'Orfeó Català cantà diversos passatges del Rèquiem de Fauré, s’interpretà la "Marxa fúnebre" de la sonata nº 2 de Chopin…
Després dels solemnes funerals, la comitiva recorregué els carrers engalanats amb banderes catalanes a mig pal, i va fer una emocionant parada davant del Liceu. Centenars de persones s’uniren al condol. Més tard va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
Es ineludible preguntar-se on hagués arribat aquest català universal si hagués tingut una més llarga vida.

Epitafi a Isaac Albéniz (Federico García Lorca):

Comentaris sobre la vida i l’obra d'Albéniz:
• D'un llarg treball publicat per Claude Debussy quatre anys després de la seva mort, referint-se a autors ibèrics, podem entreseguir-ne: "… retinguem entre ells el nom d'Isaac Albéniz, incomparable virtuós primer, adquirí després un coneixement meravellós de "métier" musical… va saber treure partit de la gran melangia, de l'humor especial del seu país d’origen (ell era català)… a "El Albaicín" es on podem trobar l’atmosfera de les tardes d'Espanya amb olors d’aiguardent i clavells… llunyans sons de guitarra que de nit es queixa… sense copiar amb exactitud els temes populars, els ha escoltat, ha begut en ells i els traspassa a la seva música, sense que puguem distingir la línea que separa lo popular de la invenció pròpia…"
• Felip Pedrell deia que "Albeniz sent la música per la telepatia del teclat del piano". El mateix compositor, en la Revista musical catalana escriu "Temperaments com el seu no son ensenyables, ells porten tot el que els hi toca veure, son només digeribles i això amb certa mesura, per no contenir ni fer malbé l’hàlit de l’aigua cristal·lina de la seva innata intuïció".
• Un pianista de la talla de Francis Planté opinava d'ell: "Existeixen els grans pianistes… I el gran pianista Isaac Albéniz".
• Artur Rubinstein assegurava que "He trobat l’autor que em fa dar lo millor de mi com a intèrpret… Des d'aleshores, els meus grans èxits van inseparablement units al nom il·lustre i estimat d'Isaac Albéniz".
• Turina deia d'ell " Català emmotllat en andalús".

Comentaris i elogis necrològics:
La mort d'Albéniz va remoure el mon musical de l’època, i les mostres de lloança vers la seva persona es multiplicaren. En recollim unes quantes.
• Tomás Bretón el conegué força bé a la dècada dels vuitanta. Van ser els anys d’estada a Madrid. "Ha mort un gran artista, alhora que un home bo. Aquell era més conegut que aquest… jo no he conegut un cor més bell que el d'Isaac Albéniz…" escrivia en un article necrològic el 21 de maig de 1909, tres dies després del decés, i l’acabava amb un sospir: "Pobre Isaac! Déu li doni la gloria que, en opinió dels que el varem estimar i admirar, es mereix."
• Manuel de Falla, en una carta a Felip Pedrell datada a París el 29 de Desembre del 1909 "Quina gran pèrdua hem sofert amb la mort d'Albéniz i quin artista més gran era!".
• El seu col·lega i amic Déodat de Séverac, que concluí la inacabada Navarra, impactat per la nova de la seva mort publicà al Courrier Musical: "… no podies apropar-te a ell sense adorar-lo, perquè era la generositat, la lleialtat i l’amistat viva… totes les coses boniques, ja fossin poesia, música, pintura, escultura, l’emocionaven fins lo més profund del cor…(la seva música) es seductora com una flor del taronger, i també tan ardent com el sol d' Espanya…"

Museu Isaac Albéniz a Camprodon:
La població a on Albéniz va néixer, honora la figura del seu il·lustre fill amb un petit però interessant Museu que conté objectes personals, abundant documentació entre la que hi trobem el seu certificat de naixement, manuscrits originals, llibres dedicats a Albéniz de la
 

seva biblioteca particular i un facsímil de la versió manuscrita de la Suite Ibèria. També hi trobem nombrosos elements personals com el llit que duia en els seus viatges. S’hi troben també el seu primer piano - que podeu veure fotografiat a dalt de tot a la dreta - el piano de cua que Francis Money-Coutts va regalar-li a la seva filla amb motiu del seu casament, pintures relacionades amb Albéniz i moltes fotografies.
El Museu celebra a més anualment un important festival musical amb destacats intèrprets.