Retrats d'Enric Granados

 

Obra:  

Música per a piano:
-Clotilde (masurca)
-Elvira (masurca)
-A la antigua (A l’antiga - bourrée)
-Carta d'amor
-Valsos poètics
-Carezza (Carícia - vals)
-Valse de concert (Vals de concert)
-Exquise (Exquisida vals gitano)
-Minuetto de la felicidad (Minuet de la felicitat)
-El amor de la Virgen (L’amor de la Verge)
-Impressions de viatge
-Seis marchas militares (Sis marxes militars - de les que dues son per a quatre mans)
-Rapsodia aragonesa (Rapsòdia aragonesa)
-Capricho español (Caprici espanyol)
-A la cubana
-Moresca
-Danza lenta (Dansa lenta)
-Jácara (dansa)
-En la aldea (A l’aldea - vuit peçes per a quatre mans)
-Danza gitana (Dansa gitana)
-Canción y danza (Cançó i dansa)
-Danzas para cantar y bailar (Danses per a cantar i ballar)
-Doce danzas españolas (Dotze danses espanyoles - 1890 - Per a piano, tres orquestrades per Joan Lamote de Grignon):
   •Galante (Galant)
   •Orientale (Oriental)
   •Fandango (Fandango)
   •Villanesca (Vilanesca)
   •Andaluza (Andalusa)
   •Rondalla aragonesa (Rondalla aragonesa)
   •Valenciana
   •Sardana
   •Romántica (Romàntica)
   •Melancólica (Malenconiosa)
   •Arabesca (Arabesca)
   •Bolero (Bolero)
-Seis piezas sobre cantos populares españoles (Sis peces sobre cants populars espanyols)
-Escenas románticas (Escenes romàntiques - 1903 - vuit peces):
  •Mazurca (Masurca)
  •Berceuse (Cançó de bressol)
  •Alegretto
  •Mazurca (Masurca)
  •Allegro appassionato
  •Epílogo (Epíleg)
-Escenas poéticas (Escenes poètiques - dues series)
-Libro de horas (Llibre d'hores)
-Bocetos (Esbossos) - 1912):
  •Despertar del cazador (Despertar del caçador)
  •El hada y el niño (La fada i el nen)
  •Vals muy lento (Vals molt lent)
  •La campana de la tarde (La campana de la tarda)
-Cuentos de la juventud (Contes de la joventut)
-Escenas infantiles (Escenes infantils)
-Allegro de concierto (Allegro de concert - 1903)
-Allegro apassionato
-Fantasia
-Paisaje (Paisatge)
-Romeo y Julieta (Romeu i Julieta)
-Goyescas (1911 - Suite per a piano - sis peces més tard orquestrades):
  •Los requiebros (Les galanteries)
  •Coloquio en la reja (Col·loqui a la reixa)
  •Duo de amor (Duo d'amor)
  •Quejas o La maja y el ruiseñor (Queixes o La maja i el rossinyol)
  •El amor y la muerte (L'amor i la mort - balada)
  •Epílogo, serenata del espectro (Epíleg i serenata de l’espectre)
-Obras fáciles para la educación del sentimiento (Obres fàcils per a l’educació del sentiment)
-Seis estudios expresivos en forma de piezas fáciles (Sis estudis expressius en forma de peces fàcils)
-Dos impromptus
-Impromptu y barcarola (Impromptu i barcarola)
-El pelele (El titella)
-A la pradera (A la prada)
-El crepúsculo (El crepuscle)
-Ni así la distingue (Ni així la distingeix)
-El tango de los ojos verdes (El tango dels ulls verds)

Biografia:

Els primers anys:
Neix a Lleida el 27 de Juliol de 1867. Els seus pares foren Calixto Granados i Enriqueta Campiña. Ell era capità de l’exèrcit, d’origen cubà, que poc temps després d’haver nascut l’Enric, va ser nomenat governador militar a Santa Cruz de Tenerife. Això fa que el primer entorn d’infantesa del futur mestre, tal com li agradava recordar molts anys després, fos un petit hort de tarongers i llimoners que veia des de la finestra de casa seva i la flaire de la flor de tarongina. Solia dir d’aquests primers anys que aleshores vivia en un veritable paradís.
Un dia el pare patí una caiguda del cavall mentre cavalcava i allò portà com a conseqüència que la família es traslladés a Barcelona. Estem a l’any 1874 i el petit Enric en fa set.
Els seus pares ja s’havien adonat que el noi reaccionava d’una manera especial en sentir música i gaudia amb ella d’una manera inusual en una persona de la seva edat. Un company del seu pare era el capità Josep Junceda, que en comentar-li el fet, es va oferir a donar-li les primeres lliçons de solfeig. El noi va progressar ràpidament i aviat es va fer palesa la necessitat de cercar-li un professor de piano doncs el petit Granados demostrava una vocació innata per la música. Formava part llavors de l’Escolania de la Mercè i allà el mestre Francesc Xavier Jurnet s’avení a donar-li classes. Al cap de ben poc temps, en Jurnet estava tot cofoi del avenços que el seu alumne feia durant el seu mestratge durant el qual va ensenyar-li absolutament tot el que sabia.
Potser la mort recent del seu pare (que causà un gran desconsol en el menut) despertà en ell la responsabilitat, al ser un dels caps de la nombrosa família, i l’estimulà per donar tot el que pogués de sí mateix. El fet és que estudiava fins a deu hores diàries, amb la seva mare fent-li costat, repassant una vegada i una altra totes les peces que Jurnet li havia pogut ensenyar. També sovint tocava pels amics i coneguts que els visitaven per sentir al "nen prodigi", tal com l’anomenava un jove pianista anomenat Picó, que venia molt assíduament. Va ser aquest qui parlà a la seva mare de les qualitats que veia en el petit Granados i li va fer veure la necessitat imperiosa d’anar a visitar el mestre Pujol.

L'Acadèmia Pujol:
En aquella època Joan Baptista Pujol era considerat el millor professor de piano de Barcelona. Amb el seu mestratge estudiaren, entre d’altres, Albéniz, Malats i Vidiella. Amb el temps, entre aquests tres i Granados arrelà una profunda amistat i admiració compartides. "L’Acadèmia Pujol" era la forja d’aquesta escola catalana per a pianistes i allà s’hi presenta un bon dia la senyora Granados amb el seu fill per veure el director. Aquest va demanar al jove Granados que toques alguna peça. No sabem què va tocar el jove Granados, però devia fer-ho molt bé, perquè no va caldre insistir més perquè immediatament Pujol accedí a tenir-lo sota el seu mestratge.
Entre professor i alumne va néixer una total compenetració. Granados aprengué tot i més amb una avidesa i unes dots innates que no passaren desapercebudes pel mestre. Pujol pensà immediatament en la presentació de l'avantatjat alumne a un dels famosos concursos de l'Acadèmia per a pianistes novells, una de les fites per a joves revelacions. Digué al seu pupil que s’aprengués la Sonata en sol menor de Schumann, per a la qual cosa Granados treballà en cos i ànima. Era l’any 1882 i tenia quinze anys al presentar-se al concurs. Com no podia ser d’altra manera, li atorgaren el primer premi. Segons solia comentar amb posterioritat aquesta Sonata era la primera obra "decent" que interpretava.

Treball per subsistir:
Per tal d’ajudar a casa seva, Granados es buscà feina, i aconseguí un lloc de pianista en el "Café de les delícies", que més tard canvià el nom pel de "Lion d'Or", entretenint amb música als clients, cosa que s’estilava bastant en els locals elegants de la ciutat. Guanyava cent pessetes al mes. Tot ajudava al manteniment de les deu persones que estaven a càrrec de la seva mare, entre fills i néts.
També treballà un temps en un café del carrer Hospital, el "Café Filipino", on havia d’acompanyar els espontanis que sortien a cantar o a tocar instruments diversos, com podien ser el violí, trompeta, etc.
Més endavant, a més, donà classes als fills d'Eduard Conde, que era el propietari dels magatzems "El Siglo", gràcies a la intervenció del seu germà Zoe que va fer de mitjancer, i a la Sonata de Schumann, que interpretà a manera de prova pel Sr. Conde, i que, va quedar impressionat per la genialitat del jove mestre.
Paral·lelament, escriu les seves primeres composicions. Les seves famoses Dotze danses espanyoles daten de 1883, fet que li agradava recalcar anys després quan van ser conegudes pel públic.
Aquest mateix any té una importància transcendental per a la seva carrera de compositor, ja que aprofundeix els seus coneixements musicals de la mà de Felip Pedrell, el musicòleg i pedagog més important del moment a Catalunya. Finalment havia trobat el gran mestre que la seva personalitat reclamava per a llançar-se amb els més sòlids coneixements a la fama i reconeixements que l’estaven esperant en tots els ambients musicals.

L’etapa Parisenca:
El Sr. Eduard Conde era, a més, un bon melòman, que veié des del primer moment la vàlua de Granados, autoproclamant-se mecenes seu incondicionalment, i pensà que li feia falta una estada a París, inexcusable en aquells temps per estar al corrent de les noves tendències musicals. Conde que es feu càrrec del desplaçament i de totes les despeses pel temps que calgués, i així fou com Granados amb vint anys es situa a París.
Allà va passar de tot. Poc temps després d’arribar va contraure unes febres tifoides, de les quals va trigar ben bé tres mesos a guarir-se totalment. Això va impedir-li matricular-se al Conservatori, però ell va estudiar com a lliure al curs Schaller. És molt possible que aquest aparent inconvenient resultés a la llarga beneficiós, ja que d’aquesta manera el seu temperament d’artista no estava subjecte a horaris inoportuns.
A París va coincidir amb el que seria gran pianista Ricard Viñes, també lleidatà, excompany de "l’Acadèmia Pujol". Van conviure molta part de la seva estada a "l'Hotel de Cologne et d'Espagne". Gracies a Viñes coneixem moltes anècdotes d’aquest temps. Un altre company inseparable d’aquells temps era Malats, cap dels tres no es perdien les lliçons de Charles de Bériot, que seguien amb verdadera vehemència. Però després, com a bon jovent, venia fer la gresca tot el que es pogués. Els escrits de Viñes donen constància de que aquells temps foren el més feliços de la joventut dels tres.
El alumnes del Conservatori donaven les seves audicions a la Salle Erard, i allà Granados i Viñes tocaren junts públicament per primera vegada, o bé peces per a dos pianos, o peces de Chopin, Schumann, Grieg, Bizet. Malgrat que estudiaven moltes hores al dia, també freqüentaven els Concerts Lamoreux, la Comédie Française, i pedalaven per París amb una inversemblant mena de tricicle que havien llogat.
També Granados s’aficionà a la pintura, ja que sopava els diumenges a casa d’en Francesc Miralles, molt cotitzat ja, (havien estat veïns de petits a la Rambla de Catalunya), on tafanejava les pintures i els cavallets. Més endavant, aquestes incursions servirien per idear alguns esbossos per les seves obres.
Aquesta etapa s’acabà el juliol de 1889. Musicalment, amb tota seguretat Granados va aprendre en aquest període tot el que li faltava saber per acabar de desenvolupar la seva personalitat, que ja des d’aleshores eclosiona sense limitacions i el fa creador d’obres de major envergadura per les que havia de ser conegut pel gran públic.
A partir de la tornada a Barcelona és ja un gran pianista, i es dedica igualment a la composició.

La família Granados-Gal:
Professionalment, Granados donà el primer concert important al "Teatro Lírico" el 19 d’abril de 1890, el primer d’una sèrie de recitals que tenien com a finalitat donar-se a conèixer. Emprèn una gira per una sèrie de ciutats de Catalunya i també a Madrid, amb molt bon peu. Però aviat donà a la seva vida un tomb especial. Coneix a Empar Gal Llobera, que era filla d’un petit industrial. Granados no va perdre massa temps, perquè el juny de 1893 es casaren a l'Església de la Mercè de Barcelona i pel juliol de l’any següent va néixer el seu primer fill, a qui posaren el nom d’Eduard en honor del seu benefactor el Sr. Eduard Conde. Després en vingueren més, Solita, Enric, Víctor, Natàlia i Paquito el darrer, que nasqué l’any 1901. Una colla que Granados estimava ferventment.
Aleshores ha de compaginar la vida familiar amb la professional. Les famílies més vinculades des de sempre als Granados, foren especialment els Conde, els Miró, els Pi i Sunyer, i els Andreu, que foren els seus segons mecenes. Les filles d’aquest últim, Carme, Madronita i Paquita foren deixebles avantatjades en la carrera de piano. Dedicà bona part del temps a la composició i a la família, perquè estigué un llarg període sense donar concerts.
En aquest període treballa en l’òpera Maria del Carmen, (estrenada en el Teatro Circo de Parish de Madrid el 1898), la Serenata per a dos violins, un Trio para violi, violoncel i piano, la Carta de amor, dedicada a Amparo, i la suite Valses Poéticos, dedicada a Joaquim Malats.
Pel que fa a la seva obra més popular Goyescas, en principi foren un recull de peces inspirades en Goya i el seu entorn, interpretades durant molt de temps com una suite pianística. En vista de l’èxit que tenien arreu, el seu amic Ernest Schelling li suggerí fer-ne una versió per òpera, però no serà fins el 1913 que quedarà enllestida, quan el mestre estava en el esglaó més alt  de la fama. Durant un llarg període de temps, Granados viu la vida familiar, que alterna amb la composició, prodigant-se menys en oferir concerts.
Apareix novament cara al públic el novembre de 1895, on toca la Rapsodia española del mestre Albéniz, en un concert especialment regionalista, a més que memorable per la quantitat de personalitats que va aplegar. Hi havia entre d’altres Albéniz, Nicolau i Morera. Podem situar en aquest moment la consagració definitiva del mestre. Entre els anys 1896 i 1897 dona unes audicions de sonates amb el violinista belga Mathieu Crickboom, on s’integrà en el quartet del mateix nom, fundat pel violinista. Junt amb Casals foren els primers virtuosos convidats.
També funda el 1899 la "Societat de Concerts Clàssics". L’intensa activitat se’n ressentí una temporada, i li impedí acabar unes oposicions a una plaça de professor del conservatori de Madrid.

La capacitat didàctica de Granados:
El 1901 crea "l'Acadèmia Granados", primer al carrer Fontanella i posteriorment al carrer Girona xamfrà Casp. Això causà un gran disgust a Crickboom, doncs la col·laboració de Granados en el seu quartet se’n ressentí, en emprar Granados força temps a la docència. Les peculiaritats de l’escola eren l’atenció a vigilar des del primer dia la posició del braç, el canell i els dits, atenció especial en el pedal (del que va arribar a escriure el quadern didàctic "Método teórico práctico para el uso de los pedales del piano"), evitar que s’adquirís el més petit vici i si l’alumne procedia d’una altra escola, començar des d’un bon principi. També els Exercicis per a cinc dits, de Bériot, els feia repetir insistentment als seus deixebles, doncs els considerava ideals com a preescalfament, i ell mateix deia que els practicava sempre abans de tocar. Persona molt sensible, ensenyava amb paciència, mirava de no enfadar-se, massa complaent segons Boladeres. Més d’una vegada en plena lliçó, demanant disculpes a l’alumne, anotava una idea o un passatge que en aquell moment li havia vingut al cap o fins i tot l’interpretava.
Aquesta labor aviat va ser coneguda arreu i traspassà fronteres, doncs Granados era molt vàlid per la docència. Sobre aquesta qüestió, anotem el que diu Henri Collet a "Les Maitres de la Musique": "El doble talent de Granados per ensenyar virtuosisme i composició s’engrandí i es desenvolupà de tal manera, que va ésser el coronament precoç d’una gloria realment mundial". De l'Acadèmia sortiren gran quantitat d'artistes de la talla de Mercè Moner, Anna March, Paquita Madriguera (més tard la dona d'Andrés Segovia), Ferran Via, Franck Marshall, Juli Pons, Baltasar Samper, Ricard Vives, Josep i Empar Iturbi, Josep Caminals, i un llarg etcètera.
Amb la prematura mort de Granados el 1916, no s’acabà ni molt menys l'Acadèmia, doncs Franck Marshall n’assumí amb èxit la direcció definitiva, ja que Eduard, un fill del mestre, hi estigué només tres anys al capdavant. Malauradament morí als trenta-quatre anys d’unes febres tifoides. Només llavors passà a denominar-se "Acadèmia Marshall" (nom que manté actualment). Aquest sapigué transmetre perfectament als seus alumnes el mateix que Granados li havia ensenyat. Noms com Alicia de Larrocha, Rosa Sabater, María Vilardell, Carlota Garriga, Joan Torra i molts d’altres, beveren en les fonts que el mestre havia obert. De l'"Acadèmia Granados", sorgí el que posteriorment s’anomenà "Escola Granados", doncs per la tècnica i els plantejaments que ensenyava podem dir que, juntament amb Isaac Albéniz, fou el creador de l’escola catalana moderna de piano.

La plenitud vital:
L’activitat musical de Granados coincidí amb el triomf del modernisme. La seva harmonia refinada estava al servei d’una estètica romàntica amb influències de Schumann i de Listz. La seva música està impregnada d’un quefer senyorívol i una elegància desbordant, sense fissures. Interpretant al piano era sobri, sense cap arrogància en el gest ni en la figura, lluny d’amaneraments, sense innecessaris balancejos sobre el teclat, sinó que romania recte i seriós amb el cap ben alt. La seva sensibilitat personal la transportava al piano. Un recull d’opinions sobre la personalitat de Granados està reflectit al final del treball.
El seu amic i mecenes, el doctor Andreu, el 1912 li finançà la sala de concerts, a l’Avinguda del Tibidabo 18, que era on feia que els seus alumnes tinguessin el seu primer contacte cara al públic.
Entre les seves alumnes hi havia Conxita Badia, una jove que en principi estudià el piano amb força lluïment, però en la que Granados va descobrir unes dots extraordinàries pel cant. Considerà ineludible que deixés el piano i es dediqués exclusivament al seu estudi, doncs veié que seria imperdonable no fer-ho. L’alumna va fer cas del mestre i arribà a desenvolupar una extraordinària carrera musical.
L'1 d’abril de 1911 s’estrenà a la Salle Pleyel de París Goyescas que encara era una suite per a piano, amb un gran èxit. El Sr. Pleyel li demanà repetir el concert quatre dies després, on l’èxit tornà a repetir-se. Entusiasmat, li regalà el piano de gran cua on havia tocat els dos concerts. Aquest piano es conserva al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya.
Des d’aquell moment Goyescas acaparà especial atenció en els àmbits musicals. Joaquim Malats, Alfred Cortot, Edouard Risler i altres artistes la mencionen en la seva correspondència. En una carta dirigida a Joaquím Malats, Granados havía resenyat: "Goyescas es el pago a mis esfuerzos por llegar; dicen que he llegado. En Goyescas he encontrado toda mi personalidad; me enamoré de la psicología de Goya y de su paleta, por tanto de su maja, señora; de su majo aristocrático, de él y de la duquesa de Alba; de sus pendencias, de sus amores, de sus requiebros. Aquel blanco rosa de sus mejillas, contrastando con las blondas y terciopelo negro con alamares… aquellos cuerpos de cintura cimbreante, manos de nácar y carmín posadas sobre azabaches; me han transtornado, Joaquín. En fin tu verás si mi música suena a color de aquel".
Ernest Schelling ja feia temps que li havia suggerit la posada en escena de l’obra. Tot plegat va fer que finalment Granados madurés la idea, i es decidís a fer-ho, posant-se a orquestrar d’immediat. Paral·lelament, s’encarregà el llibret a Fernando Periquet, antic col·laborador amb el text de les cançons de Tonadillas.
Sabem que l’obra va ser orquestrada entre Barcelona i Vilassar de Mar, en una casa que havia llogat. A finals del 1913 quedà l’obra llesta. Fets els pertinents tràmits, l’obra s’havia d’estrenar a l'Ópera de París en els primers mesos del 1915, tal com confirmava entusiasmat el seu director M. Jacques Roucher en una missiva de data 22 de juny de 1914. Aquella estrena havia de ser la consagració mundial de l'artista. Tot anava sobre rodes.

L’estrena de Goyescas, la Gran guerra i les seves conseqüències:
Però esclatà la guerra europea en el mateix any, i allò va causar una enorme repercussió en els esdeveniments de moltíssima gent, i també canviava els plans que hi havia traçats sobre l’estrena de Goyescas, que ja no podia ser a París tal com estava programat. Llavors Schelling es mogué ràpidament i buscant el moment oportú i les persones adequades, essent ell part interessada, i sempre sol·lícit amb el seu amic, aconseguí que el Metropolitan Opera House de Nova York, la inclogués en el seu programa per la temporada 1915-1916. A més coincidiria allà amb Pau Casals, a qui se li havia demanat que en ser-hi abans, fes els primers assajos amb l’orquestra. Visqué amb nerviosisme el canvi de plans, doncs efectivament no era el moment més apropiat per fer-se a la mar. "En aquest viatge hi deixaré la pell", havia exclamat en broma en algun moment.
Finalment Granados i Empar salpen del moll de Barcelona el novembre de 1915 en el vaixell "Montevideo" on hi vatambé el guitarrista Miguel Llovet, cosa que els permetrà fer la travessia més entretinguda parlant de coses de Barcelona. Fan escala a Cadis, i el 30 del mateix mes surten definitivament cap a alta mar. Per una carta que Granados va escriure als seus fills en arribar a Nova York, sabem que els va aturar un creuer de guerra francès, el "Cassard", incident que no va tenir cap importància, però que aconseguí intranquil·litzar el passatge. Un cop passat el moment de nerviosisme, Granados exclamà amb el seu proverbial sentit del humor: "Si ens tornen a aturar, baixo!". En a la mateixa carta descriu el viatge: "…hi haviem d’estar 10 dies, i n'hem estat 15. Unes quantes hores de calma i la resta un temporal que no s’acabava mai. Crèiem que no os tornaríem a veure. Una tarda, la vostra mare i jo, ens abraçarem i resàrem perquè Déu os guiés…". Arribaren a Nova York el 15 de desembre.
Ràpidament comença els assajos amb l’orquestra, amb la qual com estava previst Pau Casals ja havia treballat. Abans de l’estrena, el 23 de gener dona un concert amb el famós violoncel·lista a la societat "The friends of Music". Troba temps per gravar nou rotlles de pianola per a la companyia Aeolian, a més d’acudir a tots els llocs on és convidat. El fet de tenir un artista europeu en aquell moment a Nordamèrica era un luxe, i l’omplien d’afalacs. Pocs dies abans de l’estrena troba l’empresari que a la obra li falta un interludi, i així li comenta a Granados. En una nit escriu el compositor el que havia de ser la seva darrera obra i una de les més conegudes, però no el deixa massa satisfet. Li ho comenta a Casals: "He fet una cosa de mala fe, vulgar, de cara al públic. M’ha sortit una jota!" La resposta de Casals el tranquil·litza: "Perfecte –li diu-. No era aragonés, Goya?".
Joan Alavedra escriurà més endavant: "… cada vegada que Casals toca aquest interludi, amb aquell sospir de tristesa que acaba l’obra, sembla que digui "Adeu!" al seu amic".
Finalment arriba el tan esperat dia de l’estrena. Dirigeix l’orquestra el mestre Gaetano Bavagnoli, el cor Giulio Setti i el vestuari i decorats van a càrrec de Antonio Rovescalli. Els aplaudiments es perllonguen aquella nit, però l’endemà part de la crítica es llança sobre ell, acusant-lo de presuntuós i menyspreant l’obra, que més que una òpera, diuen, resulta un poema simfònic "amb una part de cant més o menys feliç, adaptat a un llibret pobre". D’altres parlant del "…nervi, de la poesia, l’encís misteriós, la riquesa i el color , el moviment, l’habilitat en la composició polifònica, les estridències…". El cas és que Goyescas es va representar tan sols cinc vegades. Econòmicament va resultar catastròfic, però això no va treure protagonisme al personatge. Fins i tot va ser convidat pel president Wilson a la Casa Blanca.
Per atendre la invitació es veu obligat a canviar els passatges cap a Europa. Per la pressa de tornar amb els fills, que fa tres mesos que no els veuen, prenen passatges en dos vaixells: El "S.S. Rotterdam" (holandès), per anar de Nova York fins a Falmouth, i el "Sussex" (britànic), de Folkestone a Dieppe. El dia 7 de març dona el concert a la Casa Blanca i l’endemà hi ha un dinar a l'Ambaixada espanyola. Allà l’ambaixador Juan Riaño li fa veure que es una temeritat viatjar en un vaixell bel·ligerant. Hi ha intents per canviar els bitllets, però ja no hi ha temps i així fou com poc després, el dia 11 de març el matrimoni Granados salpa de Nova York.
El comiat al moll fou impressionant Molts amics i artistes van ser-hi, entre ells Shelling, Kreisler i Paderewski. Li fan entrega d’una copa d’argent commemorativa de l’esdeveniment, en la qual hi ha gravades les signatures de tots ells i un passatge de Goyescas, amb quatre mil cent dòlars a dins.
Arriben a Falmouth el dia 19, i visiten Londres. El dia 24 surten de Folkestone amb el vaixell "Sussex", de la Companyia de Ferrocarrils de l'Estat Francès a les 13,15 hores. Fatalitat o destí?. Dues hores després el vaixell es torpedinat per un submarí alemany.
A tenor del que es pot llegir en el "Boletín de información para España y América del Sur" del mes de juny de 1916, eren les 14,50 en parar-se els rellotges de bord, el que sembla indicar l’hora de la catàstrofe. El vaixell va ser partit per la meitat, i la part davantera va desaparèixer ràpidament mentre la part del darrera quedava a la deriva, i posteriorment va ser remolcada fins a Boulogne. Tot això segons explicaren els supervivents.
El nombre de morts s’estima en uns vuitanta, entre ells el matrimoni Granados, les despulles dels quals no s’han trobat mai. A la part remolcada que no es va enfonsar hi havia la cabina del matrimoni, amb tot l’equipatge. Tot fa pensar que, d’haver estat allà en el moment de l'impacte, les coses haguessin anat diferents.
Joan Alavedra explica que de tots els homenatges que se li feren, és especialment emotiu el que organitzà Pau Casals en el mateix Metropolitan on Granados havia saludat al públic dies abans. Actuaren junt amb ell, Kreisler, Paderewsyi, Maria Barrientos, Julia Culp i el tenor McCormack. Com a comiat, amb gran respecte i tothom a peu dret, Paderewski tocà a la memòria de Granados la Marxa fúnebre de Chopin, amb tots els llums del teatre apagats, i amb només un canelobre encès prop del piano.
Granados va morir pocs mesos abans de complir 49 anys. El seu gran amic Albéniz pocs dies abans.

Comentaris sobre la vida i l'obra de Granados:
• Ricard Viñes, company d’estudis i gran amic diu: "El caràcter de l’Enric era d’un optimisme i d’una alegria tal, que de seguida l’encomanava als qui l’envoltaven, degut als seus acudits i fortes rialles".
• Diu Joan Alavedra: "Jo he cregut sempre que Granados fou un home feliç. I no em refereixo als èxits que tingué…, sinó a les emocions que li causava una receptivitat excepcional que en ell es traduïa tot seguit en música… li flueix naturalment… amb els seus gran ulls somniadors, va pel carrer escoltant música fins el punt que, sovint s’ha d’aturar i escriure compassos als punys blancs de la seva camisa".
• Diu el seu mestre Felip Pedrell en un escrit a "La Vanguardia": "Les nostres lliçons, de lliçons en tenien ben poc; eren converses, o menys encara, xerrades entre companys amb més humor que consells. Jo sentia que quan parlàvem de problemes tècnics un xic complicats, es tancava en sí mateix molt encaboriat; i en adonar-me que la regla seca i freda no tenia cabuda en la seva intel·ligència, vaig decidir no parlar-li mai més de regles, resolucions i jeroglifics tècnics, sinó de gust delicat i cultivat, no preocupant-me de res més, només de dirigir tan excepcional intel·ligència."
• Conxita Badia deia: "Hi ha una manera de tocar, un estil Granados".
• El crític parisenc G. Jean Aubry escriu al fer la crítica del concert donat a la Sala Pleyel el dia 5 d'abril de 1911: "Granados interpreta les seves obres de manera desesperant per als millors pianistes, i amb una intenció tal, que ningú no les coneix ben bé si no les hi ha sentitr tocar a ell. Estic convençut que ens trobem amb el millor que la música de piano ha produit a Espanya des de la mort d'Albéniz."
• El pianista Edouard Risler parla de la "…intenció de cada frase, el matís de cada accent sense perdre mai la linea expressiva, l'ample contorn de l'obra…"
• Claude Debussy digué d'ell: "Duia d'una manera gentil una testa genial que hom no pot oblidar fàcilment".
• El músic i amic Joaquim Nin era gran admirador de Granados: "… i em va seduir la seva exuberant imaginació…, el seu desconcert improvisat, la seva noblesa…, els seus grans ulls sempre a punt de plorar, de riure, admirar-se o sorprendre's de tot…" recull Henri Collet en el seu llibre Albéniz et Granados.

Honors i condecoracions que li foren atorgats:
• La creu de la Légion d'Honneur. (França)
• Les Palmes de l'Acadèmia. (França)
• La Placa de Comendador de l'Orde Civil d'Alfons XII. (Espanya)
• La Creu de Caballer de l'Orde de Carles III. (Espanya)
• La medalla d’argent de les arts i de les lletres de The Hispanic Society of América, a Nova York abans de l’estrena de Goyescas el 16 de gener de 1916. (U.S.A.)