CEMENTIRI D'OLIUS

Dades pràctiques:

Adreça: Parròquia d'Olius OLIUS (Solsonès).
Interès: xxxxx (2 sobre 5). Les qualificacions d’interès només s’atorguen a obres d’una importància reconeguda.
Estat de conservació: Tant el cementiri com els panteons estan en Bones condicions.
Visites: Cementiri obert tot l’any.

Història:
Les disposicions en matèria d’higiene dictades per Carles III al segle XVIII que obligaven a l’eliminació dels antics cementiris parroquials fora dels límits urbans, van obligar a traslladar-los fora dels centres urbans en que havien estat fins aleshores. L’aplicació d’aquestes disposicions va ser molt dilatada en el temps, per les evidents dificultats d’ordre pràctic que representaven a les àrees urbanes, però també en les zones rurals.
Aquesta situació es l’origen de la creació del Cementiri d'Olius.
Per acomplir aquestes disposicions governamentals, es va encarregar l’any 1915 a l’arquitecte diocesà de Solsona - a la que pertany el municipi d'Olius - Bernardí Martorell i Puig, home de confiança del aleshores bisbe de Solsona - més tard anomenat Cardenal Francesc d'Assis Vidal i Barraquer, que havia pres possessió del bisbat l’any 1914 -.
Bernardí Martorell i Puig, deixeble de Gaudí - que influeix fortament en el seu estil -, va ser un arquitecte modernista tardà, es a dir de l’últim període d’aquest estil en que aquest ja anava essent substituït pel Noucentisme. De fet, a la capital del país - Barcelona -, en aquests anys gairebé no s’hi construïen ja, ni pels més aferrissats arquitectes modernistes, edificis d’aquest estil. Però, la força amb que el modernisme havia arrelat a tot Catalunya, una força basada en la potent convicció nacional del poble català, feia que aquest estil hagués entrat profundament en l’Imaginari col·lectiu com un sinònim d’emancipació nacional.
Martorell i Puig era també nebot d’un altre gran arquitecte modernista, en Joan Martorell i Montells (1833-1906) que va proposar Gaudí com a arquitecte de la Sagrada Família. Amb aquests antecedents, no es estranya la preferència de Bernardí per aquest estil amb el qual va construir nombrosos edificis religiosos i laics.
Així, doncs, el modernisme potser havia reculat a Barcelona, però la resta del país el sentia com a seu i el seguia utilitzant com a element arquitectònic i artístic per la realització de tota mena d’obres d’art. Aquest va ser el cas del cementiri d'Olius.
De les vicissituds de la construcció, se’n conserven alguns documents, com la petició feta el 2 de febrer de 1916 pel rector Mossèn Melitó Perarnau, que demana al bisbe poder beneir el nou cementiri. Un altre document de l'1 d’octubre de 1916 detalla el cost de l’obra que va ser de 2.431'- Pessetes de l’època (14,61 Euros), també detalla les contribucions dels veïns per sufragar el cost de l’obra en proporció a la seva capacitat econòmica.
El fet de que els habitants d'Olius hagin mantingut, des de la seva construcció fa més de noranta anys, amb seny i respecte el seu cementiri evitant d’introduir-hi elements estranys, ha permès de guardar-hi el seu estil i bellesa primitiva.

L’arquitecte:
Bernardí Martorell i Puig (1877-1937) neix a Barcelona, curiosament en un carrer - Passatge Bernardí Martorell - que duia el nom d’un il·lustre polític i empresari avantpassat seu.
Acaba la carrera d’arquitecte l’any 1902 i molt aviat acaba les seves primeres obres l’any 1904, es tracta del Col·legi de les Teresianes, a Vinebre i Can Ferran a Arenys de Mar.
Molt aviat comença la seva actuació com a arquitecte diocesà no només a Solsona, sinó també a Barcelona i Tarragona.
Per la diòcesi de Solsona signa l’any 1917 el projecte de l’església de Puigreig, l’any 1919 la de Figols de les Mines, el 1928 la de Mollerussa.
Prèviament certifica diverses obres en esglésies del bisbat, a més de les obres del seminari conciliar de Solsona l’any 1918 i a l’església de Lladurs, l’any 1921. Potser però, la seva obra més important al bisbat es el cementiri d'Olius.
Es autor d’altres edificis religiosos com el Convent de Valldonzella de Barcelona (1916), l’església i convent de les Oblates de Bellesguard (1929), l’església de Sant Agustí de Sabadell (1932), Església dels Escolapis de Sabadell (1924), Col·legi de les Teresines de Tarragona (1926), Església del Santíssim Redemptor de Barcelona (1926), l’església parroquial de Navàs (1931).
Edificis civils a senyalar son: les Escoles de Capellades i el celler de la Cooperativa de Cambrils (1921), Can Montal a Arenys de Mar (1921), la casa de Joaquim Duran i Barraquer a Sitges (1929). Una obra molt important a Solsona es l'Hotel Sant Roc, que encara que començat per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsà, va ser continuat i acabat a la mort d’aquest per Bernardí Martorell.
La guerra civil (1936-1939) va ser fatídica per Martorell, ja que va ser empresonat, probablement a causa de les seves conviccions religioses i el seu treball per l'Església catòlica. L’any següent 1937 va morir.

Descripció:
El cementiri ocupa un espai de roques caigudes, voltades d’alzines, en que pràcticament no s’ha alterat l’entorn natural. Es combinen, doncs, un símbol de la mort, les roques caigudes i un símbol de la vida, les alzines sempre verdes - l’alzina es un arbre de fulla perenne, molt típic del país. Aquests elements - mort i vida - sempre son simbòlicament presents en un cementiri cristià.
L’entrada està formada per un arc parabòlic típicament gaudinià, d’una gran senzillesa i elegància, que trobem després de pujar per una amplia escalinata de pedra rústica. Aquesta porta, no es el punt d’obertura d’una tanca de pedra, com es habitual a tots els cementiris catalans, sinó que es un element edificat entre dues enormes pedres, que amb altres elements naturals serveixen de tancament del recinte.
A l'interior hi apareix un espai relativament ample de planta irregular, adaptada al terreny, on les tombes i els panteons en bona part excavats en les roques, segueixen el sentit ascendent de la muntanya.
Sobresurt una esvelt apilament de petites pedres en forma cònica que culmina en una típica creu gaudiniana de quatre branques - essent el punt més alt del cementiri -. Al peu d’aquesta construcció hi ha la tomba dels rectors d'Olius, de molt senzilla factura amb una estela circular d’un diàmetre aproximadament d’un metre en que figura seguint el cercle la declinació en llatí de la paraula "Mort".
Per tot el recinte hi trobem, tal com ja hem dit, panteons tallats a la roca, però també senzilles creus de ferro forjat i en totes elles el nom de les persones enterrades i la data de la seva mort com a úniques inscripcions. El mausoleu més important es una senzilla capella feta de pedra rústica a la dreta de l’entrada del cementiri.
El cementiri d'Olius integrat en la natura i el paisatge del seu entorn, es un model d’imaginació, expressivitat, llibertat, fantasia i una expressió funerària de l’art Modernista popular única a Catalunya i al món.

Comparació amb altres obres modernistes funeràries:
A Catalunya hi podem trobar moltes mostres de tombes i panteons modernistes Arenys, Barcelona, Canet de Mar, Figueres, Lloret de Mar i molts d’altres, molt interessants i dignes de ser visitats, però com a conjunt, el cementiri d'Olius es únic.
El mateix podem dir d’altres monuments fúnebres en altres països - recordem a tall d’exemple el Crematori de la Chaux de Fonds a Suïssa, alguns panteons del Cementiri de Milà a Itàlia, el Cementiri de Comillas a Cantàbria a Espanya (obra, per cert, del nostre Lluís Domènech i Montaner) i molts d’altres en diversos països europeus i fins i tot americans com alguns panteons del Cementiri de La Havana a Cuba, al Brasil o a l'Argentina. En general trobem en tots ells espectaculars dissenys modernistes d’un tarannà més aviat aristocràtic en contrast amb la senzillesa i l’esperit popular i rural d'Olius.