El pensament polític i patriòtic de Gaudí:
Gaudí va ser tota la seva vida un fervent patriota català. D’això en tenim noticia, no només en l'extens anecdotari que reflexa aquesta seva posició política i els nombrosos testimoniatges de la seva coneguda i enèrgica posició de defensa de la llengua i tradicions del país, sinó també en l'abundantíssima presencia de símbols nacionals catalans que trobem en tota la seva obra. Les quatre barres i la creu de Sant Jordi en diferents versions, son presents en la decoració dels seus edificis.
Especialment durant la seva joventut Gaudí va estar estar extraordinàriament interessat en el coneixement del país. Per aquesta raó va ingressar a l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques" a on va treballar amb un grup d’apassionats patriotes defensors de l’art, el paisatge, la cultura i d’idioma de Catalunya.
Encara que essent decididament un patriota català, en termes socials i malgrat la influencia de Ruskin, serà més aviat conservador. S’ha dit que era un enemic decidit de la industrialització, però d’això no en tenim una certitud absoluta, ja que l’entorn polític en que va viure en la seva joventut i a una ciutat industrial com Reus - aleshores la segona ciutat de Catalunya - amb una important població obrera, era de tendències més aviat revolucionaries com es manifesta en les nombroses manifestacions, mítings, reunions clandestines, pronunciaments i insurreccions que es celebren durant la joventut de Gaudí. En especial cal senyalar la revolució de setembre de 1868. Gaudí tenia aleshores 14 anys.
Des del punt de vista nacional català, aquest es també un període de gran efervescència, la Renaixença inicia una rapida i activa expansió a partir de 1860. Es reinicien els Jocs Florals que l’any 1865 guardonen en Mossèn Cinto Verdaguer, l’arquitectura, la literatura, el teatre, l’escultura, la música prenen una nova empenta que s’estén no només a la Catalunya estricta - el Principat -, sinó també a València. Mallorca i la Catalunya Nord que reprenen l’ús literari de la llengua. Aquest impuls, s’estén també a la nostra cultura germana, la occitana, que impulsada per Frédéric Mistral pren, en aquesta època, una nova volada.
Malgrat les seves conviccions catalanistes, Gaudí - al revés que els seus reconeguts col·legues Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch - mai va participar activament en la política -.
La seva visió de la política era essencialment honesta i catalanista. Com exemple, les seves paraules "Un poble no es pot matar; es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d’explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l’explosió és inevitable".
La seva catalanitat es manifesta des de la projecció dels edificis fins als detalls ornamentals que tenen un clar sentit estètic de pertinença a un territori: Catalunya.
Aquesta característica és indissoluble de la ideologia i de l’actitud de l’arquitecte davant el fet nacional. Són força nombrosos els testimonis i fets que palesen aquest posicionament. Així, per exemple, quan el filòsof Miguel de Unamuno va visitar les obres de la Sagrada Família, el poeta Joan Maragall va haver de traduir al castellà les explicacions en català d'Antoni Gaudí. Anècdotes d’aquesta naturalesa es van anar repetint al llarg de tota la seva vida:
La diada dels Jocs Florals de 1920, que va acabar en una petita revolta, Gaudí va rebre cops de porra de la policia i encara va estar de sort que alguns ciutadans l’ajudessin a sortir de l’embolic, perquè l’arquitecte mentre era  colpejat es dirigia als repressors dient-los "miserables".
L'Onze de setembre de 1924, en plena dictadura del general Primo de Rivera i quan Gaudi ja tenia 72 anys va ser detingut en anar a una missa que se celebrava a l'Església de Sant Just en memòria del patriotes caiguts a la desfeta de 1714. La Guàrdia Civil tenia barrat el pas d’entrada a l’església i es va iniciar una discussió en protestar Gaudí. L’arquitecte no s’arronsava davant l’autoritat i naturalment parlava en català i es negava fer-ho en cap altre idioma. Per això, va ser detingut i condemnat a pagar una fiança de cinquanta pessetes.
Les pròpies paraules de Gaudí relacionades amb la repressió cap al poble català i la seva gent, pronunciades el 1924 just després de tornar a la llibertat després del mencionat incident de l'Onze de setembre - en que va ser retingut a comissaria per parlar en català -, palesen la seva preocupació i la seva ferma posició: "Quan recordo el que ha passat em preocupa pensar que anem per un camí sense sortida i que al final hi haurà d’haver un canvi radical" . Encara avui, transcorreguts 84 anys d’aquesta efemèride, el poble català ha de seguir la seva lluita en busca del seu reconeixement nacional i la defensa de la seva llengua.
Alguns autors i en especial J. M. Carandell li atribueixen simpaties i relacions amb la maçoneria, al trobar en la seva obra una certa abundància de simbologia en aquest sentit, però fora d’aquests aspectes, no tenim referències fefaents sobre aquest tema, que contrastaria fortament amb la seves reconegudes creences religioses catòliques.