“Aquest llibre el dedico als meus amics, [. . .] amics que ni han de sentirnos la veu ni mai han d’estrènyens la mà [...] (amics) que no han nascut encara. Amics que tindrèm més tart, quan ja haurèm desaparegut, i que seràn tal vegada els que més s’interessin per les nostres coses, tant més interessants per ells com més allunyats n’estiguin.”

Naixement i primers anys:
El 29 d’octubre de 1854, en una època de convulsió política, Apel·les Mestres nasqué al cor de la Barcelona medieval, en una casa amb jardí situada entre la Catedral i el Palau del Bisbe. El seu pare era el continuador d’una tradició de fins a cinc avantpassats arquitectes, els darrers dels quals s’havien dedicat des del segle XVIII a la conservació de la Catedral de Barcelona. Josep Oriol Mestres i Esplugas 1815-1895 també va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, l’encarregat d’enderrocar les  muralles de Barcelona el 1859, i de construir les primeres cases de l’Eixample. Era l’arquitecte del Palau Samà, del Banc de Barcelona, de la casa dels Marquesos de Comillas a Caldes d’Estrac, i l’autor del desaparegut Saló dels Camps Elisis de Barcelona, una de les primeres construccions d’estructura metàl·lica, en el que avui és el Passeig de Gràcia. Era membre acadèmic de Bellas Artes de San Fernando, i havia publicat diverses obres d’arquitectura.
La seva mare, Elionor Oñós i Salvat, era una senyora d’educació refinada i dotada per a tocar el piano. El seu germà gran Arístides 1850-1899, va morir jove, deixant també obra escrita.
Apel·les, en aquella casa del Carreró de Sant Felip Neri, també convivia amb la seva àvia Josefa Salvat de Oñós que va exercir una enorme influència sobre ell, ja que a part d’inculcar-li el sentit de l’ordre i de l’estalvi, amb els seus contes, dites, cançons, tradicions i rondalles va estimular vivament la prodigiosa imaginació del seu nét. Aquesta estimació el va portar a nomenar la seva àvia com a Reina dels Jocs Florals el 1883.
Amb tot, els fets que més van marcar l’Apel·les Mestres infant, van ser les passejades en solitari per dins la catedral, un món de gàrgoles i escultures medievals. També van tenir el seu paper els capitells gòtics i altres elements arquitectònics que el seu pare adquiria dels enderrocs i que es repartien pel seu jardí. Un Jardí que havia estat un vell cementiri, on els ossos humans afloraven amb facilitat. També és de remarcar, el seu sojorn a Cervelló i Torelló, durant uns mesos, quan la família fugia de l’epidèmia de pesta groga.
Als quatre anys va anar al col·legi francès del carrer d’en Bot, i acabat el batxillerat als catorze (1868), va entrar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Fou alumne d’Antoni Caba, de Lluís Rigalt, i de Claudi Lorenzale. Amb Lluís Rigalt, professor de paisatge s’hi entenia força bé. Per contra, no mantenia gaire afinitat amb Claudi Lorenzale, ja que aquest prioritzava la còpia acadèmica dels models de guix, i no li valorava els apunts que Apel·les prenia en tot moment del natural.

Cap a la maduresa:
Poc a poc es va anar formant la complexa personalitat de l’artista, gran lector, políglota, viatger empedreït, home d’idees republicanes i pensament liberal, agnòstic, darwinista i positivista.
Ja es covava en ell l’home polifacètic en què s’havia de convertir. Dibuixant, poeta, excursionista, col·leccionista, jardiner o músic, entre d’altres. Produint-se l’excepcional circumstància d’excel·lir en tots els camps que va conrear.
Com a excursionista va recórrer tot Catalunya, València el 1.873, Mallorca el 1.890 i nombrosos punts d’Espanya en especial Andalusia en diverses ocasions. Són de destacar les seves estades estiuenques a Caldetes, a cavall de les dècades 1.880-1.890.
Dels seus viatges es poden destacar les seves estades a Suïssa des de l’estiu del 1.887, en companyia de l’inefable Pompeu Gener “Peius” un personatge singularíssim de qui es podria fer una pel·lícula només confegint les anècdotes que d’ell s’expliquen. També és de destacar la seva estada a la Mancha per documentar-se abans d’il·lustrar Don Quijote, o el viatge a Polanco a efectes d’il·lustrar El Sabor de la Tierruca de Pereda.
A partir de 1.870 la família passà a viure a la Gran Via de Barcelona, entre Laietana i Llúria, en el núm.302 segons l’antiga numeració, aleshores gairebé al mig dels camps. Poc després, el 1.872, la casa on havia nascut era enderrocada. Anys més tard, (1.912) glossaria els seus records a La Casa Vella, una de les seves obres més reeixides.

Matrimoni i amics:
El 1.885 es va casar amb Laura Radenez, dama francesa d’esperit refinat, aleshores vídua d’Auguste Roché amb qui no havia tingut descendència. Del matrimoni Mestres tampoc no en nasqué cap fill. Laura, també dotada de sentit artístic, feu costat en tot moment al seu marit, i renuncià a les seves pròpies creacions per tal de no restar-li protagonisme. Laura, en trenta-cinc anys de matrimoni va ser en tot moment, musa, consellera i companya ideal.
A partir del 1.894 s’agreugen el problemes de salut que arrossegava el poeta, i es tem per la seva vida. Els metges de l’època poc ens aclareixen les seves afeccions, ho van qualificar de neurastènia amb dolors neuràlgics, atacs de fetge, anèmia i pseudo-angina de pit. Sigui com sigui, el cert és que la seva salut tant física com anímica va quedar molt malmesa, arribant a destruir alguns dels seus treballs inèdits.
A conseqüència d’aquest conjunt de dolences, Apel·les Mestres va viure un llarg espai de temps reclòs a casa seva. Amb el temps, l’acomodament d’aquesta inapetència a sortir de casa, va fer que la reclusió s’allargués gairebé catorze anys seguits.
Potser cercant la tranquil·litat, el 1.898 el matrimoni es traslladava al Passatge Permanyer. El 1.901 canviaven de casa dins el mateix carrer, i el 1.903 trobaven el seu habitatge ideal, una torre vuitcentista al núm. 14 del propi Passatge Permanyer.
En aquells anys, amb molta força de voluntat, Mestres va portar una vida metòdica. Es llevava a les sis del matí, dedicava tres hores al seu jardí, feia gimnàstica i prenia la seva dutxa d’aigua freda, atenia la correspondència. Després de dinar feia la migdiada, i passats els anys de reclusió, destinava una estona a passejar. Rutina que ja no abandonaria mai més. Aquella casa es va convertir en un autèntic jardí botànic, un centre de col·leccionisme, i un punt de trobada d’intel·lectuals.

Treball i vida social:
Apel·les Mestres tot i haver participat de molt jove a les tertúlies del Continental, del cafè Suís cap al 1868, o del Cafè de les Delícies a la plaça del Teatre, era poc amic de les reunions en locals públics i dels sopars d’amics, preferia la trobada en la intimitat. Entre els seus innombrables amics podem citar Alexandre de Riquer, Roca i Roca, Jacint Verdaguer a qui va intentar ajudar en les hores difícils, Lluís Masriera, Pellicer, Granados, Mir, Joaquim Renart, Ramon Garriga i un llarguíssim etc.
En aquesta casa treballa intensament. Escriu assegut al seu despatx, i dibuixa a peu dret en un pupitre de fusta tornejada dissenyat per ell mateix. Tota la casa es converteix en un museu eclèctic, especialment el taller, on destacava la presència d’un esquelet humà articulat que duia un barret amb una ploma de faisà, element que li serviria de model en nombroses ocasions.
El final de la reclusió d’Apel·les Mestres va ser sonada. Un dia de juliol del 1908 va decidir que acceptava l’oferiment de Ramon Casas, i acompanyat de la seva esposa, Riquer i Utrillo, van fer un volt en el flamant cotxe d’en Ramon Casas per diversos llocs de Barcelona, especialment el Park Güell on el poeta es va retrobar amb la natura. A partir d’aquell dia va reprendre les seves sortides amb regularitat.
La vista, va ser un factor determinant de la seva vida. El 1.900 va perdre la visió d’un ull, malgrat tot encara havia de produir alguns dels seus dibuixos més remarcables. Més tard, el 1.914, el mateix dia del seu seixantè aniversari perdia sobtadament, quasi per complet, la visó de l’altre ull, proclamant amb tota flema a la seva muller que havia acabat de morir un dibuixant anomenat Apel·les Mestres. Aquest fet l’abocà a la producció teatral i a la composició de cançons.

Ideari polític, homenatges:
Apel·les Mestres, durant la primera Guerra mundial, pren part per la causa aliada, en contra de l’opinió d’un sector d’intel·lectuals noucentistes que junt amb la Lliga Regionalista propugnaven una posició neutral de no ingerència. D’aquesta època destaca el poema La Cançó del Invadits més coneguda per “No Passareu”.
L’any 1.920, després d’una llarga malaltia, mor Laura, la seva esposa. Per circumstàncies de la vida, la seva agonia coincidí amb la visita del Mariscal Jofre, en representació del president de la República Francesa, per tal de distingir Apel·les Mestres amb la Legió d’Honor, pel seu poema “No Passareu”.
Apel·les, a la mort de la seva muller va començar el Llibre Gris que continuaria fins 1.934, i li dedicà els llibres In Memòriam i el Llibre d’Expansions, Laura (1.921) on es recull la història il·lustrada de trenta-quatre anys de matrimoni. El 1.922 apareix el poemari Semprevives.
Gràcies, tant a la seva constant activitat polifacètica com a la seva longevitat, podem afirmar que Apel·les Mestres va ser la personalitat més prolífica de la seva època, i malgrat abastar camps tan diversos, destacà en tots ells, excel·lint especialment en el dibuix.
Apel·les Mestres es veia a sí mateix formant part de la natura en un pla d’igualtat. Algú l’havia definit encertadament com un Franciscà Laic. Definició que el propi poeta trobava justa, i ell mateix afegia: “Germà Sol, germana lluna, germanes estrelles, germans arbres, germans ocells, germans camps de blat, germanes ones bonhomioses o furients, germà tot allò que viu, floreix, perfuma, canta. . . Jo us saludo!”
Apel·les Mestres que era membre de Les Bones Lletres de Barcelona, i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, en els darrers anys, empès per la seva solitud, va acceptar alguns homenatges que fins aleshores mai havia cercat ni acceptat, llevat d’un que se li havia retut el 1890 al Centre Català.
Podem citar l’homenatge del 1922 a iniciativa de l’Orfeó Gracienc. El celebrat el 1925 al Palau de la Música. El del 1931 a iniciativa del Cercle Artístic. L’any 1934, els actes oficials d’un homenatge programat van haver de ser suspesos a causa dels incidents revolucionaris que van tenir Catalunya sota el règim d’excepció des del sis d’octubre del 1934 fins el dos de gener del 1935. El 10/11/1935, Apel·les va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, i, per subscripció popular, va ser donat un bust de bronze de l’escultor Víctor Moré al Museu Nacional. El mateix 1935 es va descobrir una placa commemorativa al carrer de la Pietat cantonada carrer del Bisbe, obra de F.Marés. El 1938, en homenatge pòstum, es va inaugurar un monument, amb un medalló de marbre a la Font de Racó.

Home polifacètic:
Apel·les Mestres fou una persona de gran versatilitat i ampli interès. A les seves facetes més conegudes de poeta, dibuixant, escriptor, jardiner o músic, cal afegir-hi altres activitats que també va viure amb intensitat durant la seva vida: Col·leccionista, excursionista, folklorista, biògraf, articulista, cronista de la seva època, i ocasionalment conferenciant, jurat artístic, o traductor.
Apel·les Mestres era un gran col·leccionista. Guardava amb veneració tot el que li queia a les mans. Aplegava objectes tan diversos com goigs de la mare de Déu, estampes, ferros antics, rodolins, antigues dècimes i felicitacions de Nadal, elements arquitectònics, rajoles, restes arqueològiques, missals antics, joguines populars antigues, estampes, o insectes dissecats, entre d’altres.
Força considerable va ser la seva col·lecció d’objectes i gravats d’art oriental, una de les pioneres de Catalunya.
La seva màxima passió, malgrat el seu agnosticisme, va ser col·leccionar epifanies i tot el que estava relacionat amb el naixement de Jesús i l’adoració dels reis mags. Ja el seu pare havia estat un important col·leccionista de figures de pessebre, que en aquella època firmaven els millors escultors.
Va reunir prop de 7.000 epifanies, i esdevingué un expert en el tema de l’adoració dels Reis Mags, sobre el que escrigué un extensa monografia a “la Ilustración Artística” del 1.912. També en feu una interessant exposició el 1.929 al Centre Excursionista de Catalunya, acompanyada d’una conferència sobre el tema.
Com a folklorista, estimulat pels contes i rondalles que durant la seva infància explicaven la seva àvia i les serventes, des de ben jove, ell també es va sentir interessat en aplegar directament de la gent del camp i dels pescadors, expressions i dites populars que després es reflectirien en el ric llenguatge dels seus escrits. Com a prova, l’any 1.894 en una carta a mossèn Cinto Verdaguer esmenta haver recollit 120 tradicions catalanes i s’interessa per la tradició del romaní.
El 1.895 publica Tradicions, el 1.913 surt el Llibre d’Or, cançons populars de diferents països, traduïdes per Apel·les Mestres. Prova del seu constant interès pel tema popular, prologa el 1926 el llibre “El Penedès – Folklore...” de F. Bové, i el 1.933 publica el llibre Llegendes i Tradicions del Montseny que mereix el Premi del segon concurs del Llegendari Popular Català.
En tant que biògraf o cronista del seu temps, podem destacar que el 1.876, dos anys després de la mort d’Anselm Clavé, per qui sentia una gran admiració, va publicar Clavé, sa Vida ses Obras, convertint-se així en el seu primer biògraf. També va publicar el 1.919 un estudi sobre el gran escenògraf Salvador Alarma. El 1.925 va ser l’autor d’una biografia sobre els principals poetes xinesos.
Sobretot durant els darrers anys de la seva vida, gràcies als seus apunts i a la seva prodigiosa memòria, ens va deixar uns quants llibres que testimonien nombroses anècdotes dels principals personatges de la seva època, tant del món de la política, de la música, com de les arts en general. També hi són presents els records personals i les vivències amb els seus companys il·lustradors, o històries quotidianes que reflecteixen la societat de l’època. Els títols principals són: Records i Fantasies 1.906, Volves Musicals 1.927, Història Viscuda 1.929, i Vist i Sentit, publicat pòstumament. Destacant La Casa Vella 1.912, una de les seves obres mestres, on evoca, amb nostàlgia i precisió, la casa on va néixer, il·lustrat amb uns meravellosos dibuixos a la ploma.

El rei de les hortènsies:
La passió d’Apel·les Mestres per les plantes venia de lluny. De ben petit ja s’hi va interessar al jardí de la seva “Casa Vella” on la seva àvia l’inicià en el coneixement de flors i cactus. Més endavant, va ampliar coneixements durant les seves nombroses excursions, on gaudia especialment parlant i aprenent amb la gent del camp.
De més gran, ja al passatge Permanyer, va convertir l’espai d’aquella casa unifamiliar, inclòs el terrat, en un gran jardí. Una palmera donava un aire vuitcentista a l’edifici que tenia la façana engalanada amb les flors porpres d’una extensa buguenvíl·lea. Apel·les Mestres, vestit amb un barret de palla i regadora en mà, cada dia tenia cura d’aquell món. Sobretot durant els anys que va romandre reclòs a causa d’una llarga malaltia, el terrat es va convertir en el seu univers, un microcosmos particular que satisfeia totes les seves necessitats de relació amb la natura. Es llevava a les sis, i després de prendre un bany fred, es dedicava a les seves plantes de set a deu del matí.
Al seu terrat hi havia flors variades que servien per ornar els gerros que sempre presidien les estances de la casa. També hi havia cactus, i una zona amb plantes aromàtiques que ell anomenava “la Perfumeria”. Hi havia fins i tot arbres, s’hi podien veure pins, roures, alzines o figueres. Un cop l’any plantava blat en un petit espai simbòlic, i arribada l’època el segava. Apel·les, d’esperit naturalista, es podia passar hores contemplant aquell món vegetal que li era font d’inspiració, dibuixant-lo o observant la vida dels seus insectes, no en va havia estat qualificat com “El Poeta dels Petits Vius”. Havia arribat a criar erugues de la ruda i el fonoll (Papilio Machaon) que es transformaven en papallones Rei. No obstant, els seus animalons preferits, als que considerava intel·ligents i domesticables, eren les aranyes de jardí, com l’aranya de Creu que retrata a Liliana. El propi Apel·les reflexionava que hauria pogut escriure un tractat amb les seves observacions sobre les aranyes, ja que com  a estudiós havia descobert alguns dels seus secrets. Tant era així que les aranyes, acostumades a la seva presencia, es deixaven tocar. Els seus amics referien el cas d’haver vist aranyes teixint, tot seguint les ordres d’Apel·les Mestres, probablement, el poeta coneixia tan bé els moviments de l’aranya que es divertia fent creure als seus amics que era capaç de dirigir la voluntat de l’animal.
La més gran deferència que podien rebre les seves visites, era ser convidats a pujar al terrat, honor reservat als amics de més confiança. Apel·les, davant una conversa sobre plantes, no hi havia cap feina prou important o urgent per impedir-la. Res feia més il·lusió al poeta que rebre de les visites un esqueix d’alguna varietat rara, o algun insecte poc comú.
Però, l’autèntica fama d’horticultor se la va guanyar amb el cultiu de les hortènsies. Perfeccionista en totes les vessants de la seva vida, Apel·les Mestres va descobrir el secret del cultiu de les hortènsies. Va canviar radicalment els paràmetres que havien regit fins aleshores. Segons ell, les hortènsies s’havien de criar a ple Sol i amb una poda discreta. La seva meticulositat arribava a l’extrem de regar-les a la una de la nit. La prova del seu èxit foren les hortènsies gegantines que aconseguí, les fotos de les quals, acompanyades d’articles, van fer la volta al món publicades en revistes internacionals.
Els coneixements amplis que li havia donat l’experiència, li van permetre escriure uns Consells Elementals de Jardineria. També va arribar a fer de jurat en concursos d’horticultura. La seva fama es va escampar a tot el món quan el 1.931 el Rosista Pere Dot va donar el nom d’Apel·les Mestres a una varietat de Rosa groga que era capaç de florir en climes freds. També se li va dedicar una varietat de crisantems, i algunes flors d’altres espècies. Honors que el venerable poeta apreciava fins i tot més que les distincions literàries.
Apel·les Mestres assegurava que la natura era insuperable, i que no canviaria cap dels seus dibuixos, poemes o cançons, per una flor natural.
Quasi del tot cec, el darrer desig que va expressar el poeta abans de morir, va ser que l’ajudessin a pujar al terrat.
Després de la seva mort, un xiprer plantat per ell en un test de casa seva, va continuar vivint al jardí de Can Cuní de Samalús, on feia vida el seu bon amic mossèn Ramon Garriga.

Últims anys:
La vida d’Apel·les Mestres va transcórrer entre la popularitat i la incomprensió. Massa jove pels romàntics, massa gran pels modernistes. Poc modernista per a les generacions més joves, i massa modernista pels noucentistes. Figura clau de la transició, havia nascut per enllaçar dos segles, i malgrat la seva posició incòmoda, va saber produir una obra de gran qualitat partint del realisme i l’eclecticisme. El seu esperit culte i refinat s’expressava de forma planera i natural, sense deixar-se portar mai per les manifestacions més extremades de les diferents modes, amb la seva creativitat i originalitat va saber explorar camins nous que després altres van poder desenvolupar.
Durant anys, Apel·les Mestres va dedicar-se en solitari a les seves plantes i a composar cançons que guardava en un calaix, el fet que no transcendissin al públic Cançons que ningú sent i  flors que no han d’ésser vistes! li causava una sensació entre la satisfacció íntima i la recança, un estat d’ànim especial que va saber expressar en el poema Les Dues publicat a Llibre d’Hores el 1899:

Llibreria de temes Modernistes