A títol de benvinguda,
les paraules que el propi Apel·les Mestres escrigué al pròleg de Història
Viscuda 1929:
“Aquest llibre el dedico
als meus amics, [. . .] amics que ni han de sentirnos la veu ni mai han d’estrènyens la mà [...] (amics) que no han nascut encara. Amics que tindrèm
més tart, quan ja haurèm desaparegut, i que seràn tal vegada els que més
s’interessin per les nostres coses, tant més interessants per ells com més
allunyats n’estiguin.”
Biografia:
Naixement i primers anys:
El
29 d’octubre de 1854, en una època de convulsió
política, Apel·les Mestres
nasqué al cor de la Barcelona medieval, en una casa
amb jardí situada entre la Catedral i el Palau del Bisbe. El seu pare era el
continuador d’una tradició de fins a cinc avantpassats arquitectes, els
darrers dels quals s’havien dedicat des del segle XVIII a la conservació de
la Catedral de Barcelona. Josep Oriol Mestres i Esplugas 1815-1895 també va
ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, l’encarregat d’enderrocar les
muralles de Barcelona el 1859, i de construir les primeres cases de
l’Eixample. Era l’arquitecte del Palau Samà, del Banc de Barcelona, de la
casa dels Marquesos de Comillas a Caldes d’Estrac, i l’autor del desaparegut
Saló dels Camps Elisis de Barcelona, una de les primeres construccions
d’estructura metàl·lica, en el que avui és el Passeig de Gràcia. Era membre
acadèmic de Bellas Artes de San Fernando, i havia publicat diverses obres
d’arquitectura.
La seva mare, Elionor Oñós i Salvat, era una senyora d’educació refinada i
dotada per a tocar el piano. El seu germà
gran Arístides 1850-1899, va morir jove, deixant també obra escrita.
Apel·les, en aquella casa del Carreró de Sant
Felip Neri, també convivia amb la seva àvia Josefa Salvat de Oñós que va
exercir una enorme influència sobre ell, ja que a part d’inculcar-li el
sentit de l’ordre i de l’estalvi, amb els seus contes, dites, cançons,
tradicions i rondalles va estimular vivament la prodigiosa imaginació del
seu nét. Aquesta estimació el va portar a nomenar la seva àvia com a Reina
dels Jocs Florals el
1883.
Amb tot, els fets que més van
marcar l’Apel·les Mestres infant, van ser les passejades en solitari per
dins la catedral, un món de gàrgoles i escultures medievals. També van tenir
el seu paper els capitells gòtics i altres elements arquitectònics que el
seu pare adquiria dels enderrocs i que es repartien pel seu jardí. Un Jardí
que havia estat un vell cementiri, on els ossos humans afloraven amb
facilitat. També és de remarcar, el seu sojorn a Cervelló i Torelló, durant
uns mesos, quan la família fugia de l’epidèmia de pesta groga.
Als quatre anys va anar al col·legi francès del carrer d’en Bot, i acabat el
batxillerat als catorze (1868), va entrar a l’Escola de Belles Arts de la
Llotja. Fou alumne d’Antoni Caba, de Lluís Rigalt, i de Claudi Lorenzale.
Amb Lluís Rigalt, professor de paisatge s’hi entenia força bé. Per contra,
no mantenia gaire afinitat amb Claudi Lorenzale, ja que aquest prioritzava
la còpia acadèmica dels models de guix, i no li valorava els apunts que
Apel·les prenia en tot moment del natural.
Cap a la maduresa:
Poc a poc es va anar formant la complexa
personalitat de l’artista, gran lector, políglota, viatger empedreït, home
d’idees republicanes i pensament liberal, agnòstic, darwinista i
positivista.
Ja es covava en ell l’home polifacètic en què s’havia de convertir.
Dibuixant, poeta, excursionista, col·leccionista, jardiner o músic, entre
d’altres. Produint-se l’excepcional circumstància d’excel·lir en tots els
camps que va conrear.
Com a excursionista va recórrer tot Catalunya, València el 1.873, Mallorca
el 1.890 i nombrosos punts d’Espanya en especial Andalusia en diverses
ocasions. Són de destacar les seves estades estiuenques a Caldetes, a cavall
de les dècades 1.880-1.890.
Dels seus viatges es poden destacar les seves
estades a Suïssa des de l’estiu del 1.887, en companyia de l’inefable Pompeu
Gener “Peius” un personatge singularíssim de qui es podria fer una
pel·lícula només confegint les anècdotes que d’ell s’expliquen. També és de
destacar la seva estada a la Mancha per documentar-se abans d’il·lustrar
Don Quijote, o el viatge a Polanco a efectes d’il·lustrar
El Sabor de la Tierruca
de Pereda.
A partir de 1.870 la família passà a viure a la Gran Via de Barcelona, entre Laietana i Llúria, en el núm.302 segons l’antiga numeració, aleshores gairebé al mig
dels camps. Poc després, el 1.872, la casa on havia nascut era enderrocada.
Anys més tard, (1.912) glossaria els seus records a La Casa Vella, una de
les seves obres més reeixides.
|




|
Matrimoni i amics:
El 1.885 es va casar amb Laura Radenez, dama francesa
d’esperit refinat, aleshores vídua d’Auguste Roché amb qui no havia tingut
descendència. Del matrimoni Mestres tampoc no en nasqué cap fill. Laura,
també dotada de sentit artístic, feu costat en tot moment al seu marit, i
renuncià a les seves pròpies creacions per tal de no restar-li protagonisme.
Laura, en trenta-cinc anys de matrimoni va ser en tot moment, musa,
consellera i companya ideal.
A partir del 1.894 s’agreugen el problemes de salut que arrossegava el poeta,
i es tem per la seva vida. Els metges de l’època poc ens aclareixen les
seves afeccions, ho van qualificar de neurastènia amb dolors neuràlgics,
atacs de fetge, anèmia i pseudo-angina de pit. Sigui com sigui, el cert és
que la seva salut tant física com anímica va quedar molt malmesa, arribant a
destruir alguns dels seus treballs inèdits.
A conseqüència d’aquest conjunt
de dolences, Apel·les Mestres va viure un llarg espai de temps reclòs a casa
seva. Amb el temps, l’acomodament d’aquesta inapetència a sortir de casa, va
fer que la reclusió s’allargués gairebé catorze anys seguits.
Potser cercant la tranquil·litat, el 1.898 el
matrimoni es traslladava al Passatge Permanyer. El 1.901 canviaven de casa
dins el mateix carrer, i el 1.903 trobaven el seu habitatge ideal, una torre
vuitcentista al núm. 14 del propi Passatge Permanyer.
En aquells anys, amb molta força de voluntat, Mestres va portar una vida
metòdica. Es llevava a les sis del matí, dedicava tres hores al seu jardí,
feia gimnàstica i prenia la seva dutxa d’aigua freda, atenia la
correspondència. Després de dinar feia la migdiada, i passats els anys de
reclusió, destinava una estona a passejar. Rutina que ja no abandonaria mai
més. Aquella casa es va convertir en un autèntic jardí botànic, un centre de
col·leccionisme, i un punt de trobada d’intel·lectuals.
Treball i vida social:
Apel·les Mestres
tot i haver participat de molt jove a les tertúlies del Continental, del
cafè Suís cap al 1868, o del Cafè de les Delícies a la plaça del Teatre, era
poc amic de les reunions en locals públics i dels sopars d’amics, preferia
la trobada en la intimitat. Entre els seus innombrables amics podem citar
Alexandre de Riquer, Roca i Roca, Jacint Verdaguer a qui va intentar ajudar
en les hores difícils, Lluís Masriera, Pellicer,
Granados, Mir, Joaquim
Renart, Ramon Garriga i un llarguíssim etc.
En aquesta casa treballa intensament. Escriu assegut al seu despatx, i
dibuixa a peu dret en un pupitre de fusta tornejada dissenyat per ell
mateix. Tota la casa es converteix en un museu eclèctic, especialment el
taller, on destacava la presència d’un esquelet humà articulat que duia un
barret amb una ploma de faisà, element que li serviria de model en nombroses
ocasions.
El final de la reclusió d’Apel·les Mestres va ser sonada. Un dia de
juliol del 1908 va decidir que acceptava l’oferiment de Ramon Casas, i
acompanyat de la seva esposa, Riquer i Utrillo, van fer un volt en el
flamant cotxe d’en Ramon Casas per diversos llocs de Barcelona, especialment
el Park Güell on el poeta es va retrobar amb la natura. A partir d’aquell
dia va reprendre les seves sortides amb regularitat.
La vista, va ser un factor determinant de la seva vida. El 1.900 va perdre
la visió d’un ull, malgrat tot encara havia de produir alguns dels seus
dibuixos més remarcables. Més tard, el 1.914, el mateix dia del seu seixantè
aniversari perdia sobtadament, quasi per complet, la visó de l’altre ull,
proclamant amb tota flema a la seva muller que havia acabat de morir un
dibuixant anomenat Apel·les Mestres. Aquest fet l’abocà a la producció
teatral i a la composició de cançons.
Ideari polític, homenatges:
Apel·les Mestres, durant la primera Guerra mundial, pren part per la causa
aliada, en contra de l’opinió d’un sector d’intel·lectuals noucentistes que
junt amb la Lliga Regionalista propugnaven una posició neutral de no
ingerència. D’aquesta època destaca el poema La Cançó del Invadits més
coneguda per “No Passareu”.
L’any 1.920, després d’una llarga malaltia, mor Laura, la seva esposa. Per
circumstàncies de
la vida,
la seva agonia coincidí amb la visita del
Mariscal Jofre, en representació del president de la República Francesa, per
tal de distingir Apel·les Mestres amb la Legió d’Honor, pel seu poema “No
Passareu”.
Apel·les, a la mort de la seva muller va començar el Llibre Gris que
continuaria fins 1.934, i li dedicà els llibres In Memòriam i el
Llibre
d’Expansions, Laura (1.921) on es recull la història il·lustrada de
trenta-quatre anys de matrimoni. El 1.922 apareix el poemari Semprevives.
Gràcies, tant a la seva constant activitat polifacètica com a la seva
longevitat, podem afirmar que Apel·les Mestres va ser la personalitat més
prolífica de la seva època, i malgrat abastar camps tan diversos, destacà en
tots ells, excel·lint especialment en el dibuix.
Apel·les Mestres es veia a sí mateix formant part de la natura en un pla
d’igualtat. Algú
l’havia definit encertadament com un Franciscà Laic.
Definició que el propi poeta trobava justa, i ell mateix afegia: “Germà Sol,
germana lluna, germanes estrelles, germans arbres, germans ocells, germans
camps de blat, germanes ones bonhomioses o furients, germà tot allò que viu,
floreix, perfuma, canta. . . Jo us saludo!”
Apel·les Mestres que era membre de Les Bones Lletres de Barcelona, i de la
Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, en els darrers anys, empès per
la seva solitud, va acceptar alguns homenatges que fins aleshores mai havia
cercat ni acceptat, llevat d’un que se li havia retut el 1890 al Centre
Català.
Podem citar l’homenatge del 1922 a iniciativa de l’Orfeó Gracienc. El
celebrat el 1925 al Palau de la Música. El del 1931 a iniciativa del Cercle
Artístic. L’any 1934, els actes oficials d’un homenatge programat van haver
de ser suspesos a causa dels incidents revolucionaris que van tenir
Catalunya sota el règim d’excepció des del sis d’octubre del 1934 fins
el
dos de gener del 1935. El 10/11/1935, Apel·les va rebre la Medalla d’Or de
la Ciutat de Barcelona, i, per subscripció popular, va ser donat un bust de
bronze de l’escultor Víctor Moré al Museu Nacional. El mateix 1935 es va
descobrir una placa commemorativa al carrer de la Pietat cantonada carrer
del Bisbe, obra de F.Marés. El 1938, en homenatge pòstum, es va inaugurar un
monument, amb un medalló de marbre a la Font de Racó.
Home
polifacètic:
Apel·les Mestres fou una persona de gran versatilitat i ampli interès. A les
seves facetes més conegudes de poeta, dibuixant, escriptor, jardiner o
músic, cal afegir-hi altres activitats que també va viure amb intensitat
durant la seva vida: Col·leccionista, excursionista, folklorista, biògraf,
articulista, cronista de la seva època, i ocasionalment conferenciant, jurat
artístic, o traductor.
Apel·les Mestres era un gran col·leccionista. Guardava amb veneració tot el
que li queia a les mans. Aplegava objectes tan diversos com goigs de la mare
de Déu, estampes, ferros antics, rodolins, antigues dècimes i felicitacions
de Nadal, elements arquitectònics, rajoles, restes arqueològiques, missals
antics, joguines populars antigues, estampes, o insectes dissecats, entre
d’altres.
Força considerable va ser la seva col·lecció d’objectes i gravats d’art
oriental, una de les pioneres de Catalunya.
La seva màxima passió, malgrat el seu agnosticisme, va ser col·leccionar
epifanies i tot el que estava relacionat amb el naixement de Jesús i
l’adoració dels reis mags. Ja el seu pare havia estat un important
col·leccionista de figures de pessebre, que en aquella època firmaven els
millors escultors.
Va reunir prop de 7.000 epifanies, i esdevingué un expert en el tema de
l’adoració dels Reis Mags, sobre el que escrigué un extensa monografia a “la
Ilustración Artística” del 1.912. També en feu una interessant exposició el
1.929 al Centre Excursionista de Catalunya, acompanyada d’una conferència
sobre el tema.
Com a folklorista, estimulat pels contes i rondalles que durant la seva
infància explicaven la seva àvia i les serventes,
des de ben jove, ell també
es va sentir interessat en aplegar directament de la gent del camp i
dels
pescadors, expressions i dites populars que després es reflectirien en el
ric llenguatge dels seus escrits. Com a prova, l’any 1.894 en una carta a
mossèn Cinto Verdaguer esmenta haver recollit 120 tradicions catalanes i
s’interessa per la tradició del romaní.
El 1.895 publica Tradicions, el 1.913 surt el Llibre d’Or, cançons populars
de diferents països, traduïdes per Apel·les Mestres. Prova del seu constant
interès pel
tema popular, prologa el 1926 el llibre “El Penedès
– Folklore...” de F. Bové, i el 1.933 publica el llibre Llegendes i Tradicions
del Montseny
que mereix el Premi del segon concurs del Llegendari Popular
Català.
En tant que biògraf o cronista del seu temps, podem destacar que el 1.876,
dos anys després de la mort d’Anselm Clavé, per qui sentia una gran
admiració, va publicar Clavé, sa Vida ses Obras, convertint-se així en el
seu primer biògraf. També va publicar el 1.919 un estudi sobre el gran
escenògraf Salvador Alarma. El 1.925 va ser l’autor d’una biografia sobre
els principals poetes xinesos.
Sobretot durant els darrers anys de la seva vida, gràcies als seus apunts i
a la seva prodigiosa memòria, ens va deixar uns quants llibres que
testimonien nombroses anècdotes dels principals personatges de la seva
època, tant del món de la política, de la música, com de les arts en
general. També hi són presents els records personals i les vivències amb els
seus companys il·lustradors, o històries quotidianes que reflecteixen la
societat de l’època. Els títols principals són: Records i Fantasies 1.906,
Volves Musicals 1.927, Història Viscuda 1.929, i
Vist i Sentit, publicat
pòstumament. Destacant La Casa Vella 1.912, una de les seves obres mestres,
on evoca, amb nostàlgia i precisió, la casa on va néixer, il·lustrat amb uns
meravellosos dibuixos a la ploma.
El rei de les hortènsies:
La passió
d’Apel·les Mestres per les plantes venia de lluny. De ben petit ja s’hi va
interessar al jardí de la seva “Casa Vella” on la seva àvia l’inicià en el
coneixement de flors i cactus. Més endavant, va ampliar coneixements durant
les seves nombroses excursions, on gaudia especialment parlant i aprenent
amb la gent del camp.
De més gran, ja al passatge Permanyer, va convertir l’espai d’aquella casa
unifamiliar, inclòs el terrat, en un gran jardí. Una palmera donava un aire
vuitcentista a l’edifici que tenia la façana engalanada amb les flors
porpres d’una extensa buguenvíl·lea. Apel·les Mestres, vestit amb un barret
de palla i regadora en mà, cada dia tenia cura d’aquell món. Sobretot durant
els anys que va romandre reclòs a causa d’una llarga malaltia, el terrat es
va convertir en el seu univers, un microcosmos particular que satisfeia
totes les seves necessitats de relació amb la natura. Es llevava a les sis,
i després de prendre un bany fred, es dedicava a les seves plantes de set a
deu del matí.
Al seu terrat hi havia flors variades que servien per ornar els gerros que
sempre presidien les estances de la casa. També hi havia cactus, i una zona
amb plantes aromàtiques que ell anomenava “la Perfumeria”. Hi havia fins i
tot arbres, s’hi podien veure pins, roures, alzines o figueres. Un cop l’any
plantava blat en un petit espai simbòlic, i arribada l’època el segava.
Apel·les, d’esperit naturalista, es podia passar hores contemplant aquell
món vegetal que li era font d’inspiració, dibuixant-lo o observant la vida
dels seus insectes, no en va havia estat qualificat com “El Poeta dels
Petits Vius”. Havia arribat a criar erugues de la ruda i el fonoll (Papilio
Machaon) que es transformaven en papallones Rei. No obstant, els seus
animalons preferits, als que considerava intel·ligents i domesticables, eren
les aranyes de jardí, com l’aranya de Creu que retrata a Liliana. El propi
Apel·les reflexionava que hauria pogut escriure un tractat amb les seves
observacions sobre les aranyes, ja que com a estudiós havia descobert
alguns dels seus secrets. Tant era així que les aranyes, acostumades a la
seva presencia, es deixaven tocar. Els seus amics referien el cas d’haver
vist aranyes teixint, tot seguint les ordres d’Apel·les Mestres,
probablement, el poeta coneixia tan bé els moviments de l’aranya que es
divertia fent creure als seus amics que era capaç de dirigir la voluntat de
l’animal.
La més gran deferència que podien rebre les seves visites, era ser convidats
a pujar al terrat, honor reservat als amics de més confiança. Apel·les,
davant una conversa sobre plantes, no hi havia cap feina prou important o
urgent per impedir-la. Res feia més il·lusió al poeta que rebre de les
visites un esqueix d’alguna varietat rara, o algun insecte poc comú.
Però, l’autèntica fama d’horticultor se la va guanyar amb el cultiu de les
hortènsies. Perfeccionista en totes les vessants de la seva vida, Apel·les
Mestres va descobrir el secret del cultiu de les hortènsies. Va canviar
radicalment els paràmetres que havien regit fins aleshores. Segons ell, les
hortènsies s’havien de criar a ple Sol i amb una poda discreta. La seva
meticulositat arribava a l’extrem de regar-les a la una de la nit. La prova
del seu èxit foren les hortènsies gegantines que aconseguí, les fotos de les
quals, acompanyades d’articles, van fer la volta al món publicades en
revistes internacionals.
Els coneixements amplis que li havia donat l’experiència, li van permetre
escriure uns Consells Elementals de Jardineria. També va arribar a fer de
jurat en concursos d’horticultura. La seva fama es va escampar a tot el món
quan el 1.931 el Rosista Pere Dot va donar el nom d’Apel·les Mestres a una
varietat de Rosa groga que era capaç de florir en climes freds. També se li
va dedicar una varietat de crisantems, i algunes flors d’altres espècies.
Honors que el venerable poeta apreciava fins i tot més que les distincions
literàries.
Apel·les Mestres assegurava que la natura era insuperable, i que no
canviaria cap dels seus dibuixos, poemes o cançons, per una flor natural.
Quasi del tot cec, el darrer desig que va expressar el poeta abans de morir,
va ser que l’ajudessin a pujar al terrat.
Després de la seva mort, un xiprer plantat per ell en un test de casa seva,
va continuar vivint al jardí de Can Cuní de Samalús, on feia vida el seu bon
amic mossèn Ramon Garriga.
Últims anys:
La vida
d’Apel·les Mestres va transcórrer entre la popularitat i la incomprensió.
Massa jove pels romàntics, massa gran pels modernistes. Poc modernista per a
les generacions més joves, i massa modernista pels noucentistes. Figura clau
de la transició, havia nascut per enllaçar dos segles, i malgrat la seva
posició incòmoda, va saber produir una obra de gran qualitat partint del
realisme i l’eclecticisme. El seu esperit culte i refinat s’expressava de
forma planera i natural, sense deixar-se portar mai per les manifestacions
més extremades de les diferents modes, amb la seva creativitat i
originalitat va saber explorar camins nous que després altres van poder
desenvolupar.
Durant anys, Apel·les Mestres va dedicar-se en solitari a les seves plantes
i a composar cançons que guardava en un calaix, el fet que no transcendissin
al públic Cançons que ningú sent i flors que no han d’ésser
vistes! li causava una sensació entre la satisfacció íntima i la
recança, un estat d’ànim especial que va saber expressar en el poema Les Dues
publicat a Llibre d’Hores el 1899:
|
De les
vores dels camins
l’escardot en fa jardins,
més
qui les veu ses flors morades!
En
els boscatges deserts
el
merlot dóna concerts,
més
qui les sent ses passades!
Déu
te do flors, escardot!
Déu
te do cançons, merlot!
Guardi-us Déu, sublims artistes,
que
esclateu joiosament
en
cançons que ningú sent
i en
flors que no han d’ésser vistes! |
|
|














 |