La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Les minves del gener
Com al mig de l'hivern la primavera, 
aixís el cel avui, i el sol i l'aire, 
obre de bat a bat balcons i portes 
i omple la casa de clarors, aimia. 
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures, 
són avui. Fins a cada moment sembla 
que han d'esclatar en verdor les branques nues, 
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes, 
i que s'ha d'embaumar tota la terra. 
No sents una frisança, dona? Digues: 
no et sents la primavera a les entranyes? 
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa, 
te donaria un bes al mig dels llavis, 
al davant de tothom, sense vergonya 
de besar i ser besat, que avui n'és dia. 
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, 
demà les neus blanquejaran la serra. 
La primavera és lluny del temps endintre, 
pro un dia com avui n'és la promesa. 
Si promesa tu em fosses, estimada, 
ja cap mena d'hivern en mi cabria, 
ni ara, ni després, ni mai, que portes 
tu a dintre els ulls la primavera eterna.