"Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. És obra de l’arquitecte Batllevell i va ser un capritx del meu avi Antoni Oliver i Boixó. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum." ¹

Temps, records - Joan Oliver (Pere Quart)

Història:

Primeres dades:
La masia del Marquet de les Roques apareix esmentada per primera vegada en un document de l’11 d’octubre de 1215 en què l’abat de Sant Llorenç del Munt, Guillem, cedeix la possessió del capdamunt de les terres de la Vall d’Horta a Pere Marquet i a la seva muller Berenguera. Aquesta menció serà l’únic indici, durant més de dos segles, de l’existència de pagesos al capçal de la vall.

Del segle XV al XIX:
Però potser cal relacionar aquesta família amb els Marquet que a mitjan segle XV assoleixen una condició preponderant a la vila de Sabadell amb el comerç de draps. Un dels prohoms sabadellencs d’aquest moment és, en efecte, Galcerà Marquet, comerciant de draps amb el regne de Nàpols, amb funcions importants en el Consell. Aquest Marquet, juntament amb la seva muller, Eulàlia, era propietari de tot un sector de la vila, a tocar del Portal de Barcelona (avui al capdamunt de la Rambla). I pels volts del 1457 es fan construir un gran casal amb tres finestres gòtiques al carrer de Samuntada, sens dubte l’edificació més ostentosa, en aquell moment, de la vila. Posteriorment el casal passà a mans dels Meca, una família principal del Sabadell entre els segles XVI i XVIII. I, el 1818, va esdevenir la primera seu de l’escola dels Escolapis.
Dels múltiples detalls arquitectònics de la masia vella del Marquet, al terme de Sant Llorenç Savall, en destaca una finestra flamejada molt senzilla, situada a migjorn. Tot i que sigui difícil de verificar, és plausible que aquesta part de la casa correspongués al període d’esplendor de la família. Família que, com moltes altres d’aquesta contrada, alterna durant segles l’explotació agrícola amb activitats industrials manufactureres, tant a Sant Llorenç com a Castellar o a Sabadell. Segons refereix Lluís Vergés i Solà a Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt (1973), l’any 1762 encara habitava la masia un Jaume Anton Marquet. Entre aquest moment i el 1833, per aliança matrimonial segons sembla, la titularitat de la masia del Marquet va passar als Oliver de Castellar, de ca n’Oliver, també dedicats, a partir del segle XVIII pel capbaix, a la producció i comerç de draps (el 1730 ja destacava a Sabadell un Pau Oliver, important mestre teixidor).
Els Oliver procedents de Castellar seran sens dubte la gran família sabadellenca de la primera meitat del segle XIX: fins al 1854 són els primers contribuents de la vila (és a dir, els més rics), i mantenen la seva influència durant el període següent, dominat per la figura de Pere Turull i dels seus descendents, aliats matrimonialment amb els Oliver. Durant el segle XIX, doncs, la masia del Marquet és subsidiària de ca n’Oliver: una petita explotació agrària, amb masovers que es dediquen igualment al carboneig per la muntanya i a la ramaderia de llana. Els Oliver, gent molt benestant, més aviat culta i decantada a la bona vida, hi van sobretot a caçar. Hi trobem, per exemple, els germans Frederic i Antoni Oliver i Buxó, pintors aficionats, deixebles de Josep Margalef. Existeix a l’Arxiu Municipal de Sabadell la fotografia d’un quadre, probablement d’Antoni Oliver, en què es veu la masia del Marquet abans de les importants obres d’ampliació i de modificació que s’hi van fer el 1895: un casalot quasi rònec, en un pendís.
Però la figura d’Antoni Oliver i Buxó (1833-1904) va ser determinant en l’ascens social de la família. Interessat per les innovacions agrícoles, fundador del Banc de Sabadell, va participar en la fundació, també, de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, tot i que sovint els cronistes el confonen amb el seu fill, Antoní Oliver i Turull, que en va ser president. És Antoni Oliver i Buxó qui va fer construir a les darreries de la seva vida una ampliació de la vella masia del Marquet per tal que la família hi pogués estiuejar. L’estiueig era una pràctica social nova, en aquell moment, a Catalunya, i va originar per tota la nostra geografia l’aparició de “castells”, de “xalets” (del francès chalet, contracció de châtelet) i de “torres”, edificacions sobretot simbòliques en què es conjuguen l’escenificació del poder perdurable (el castell) amb el contacte amb les aigües i amb la natura propícia, que el romanticisme i després el positivisme havien convertit en una forma de regeneració higiènica.

La construcció del nou edifici del Marquet de les Roques:
Les coses així, Antoni Oliver, secundat pel seu fill Antoní, encarrega al mestre d’obres sabadellenc Gabriel Batllevell i al seu fill Juli Batllevell i Arús, deixeble de Gaudí que participa en la urbanització del Parc Güell de Barcelona, la transformació de la petita masia en un “Castell”. Som a la darrera dècada del segle XIX. Els Batllevell, que treballen per a Antoni Oliver des de fa temps –també acaben d’edificar el magnífic casal de les Voltes, a la Rambla de Sabadell, avui Casal Pere Quart--, projecten per al Marquet una mena de decorat, un castell de teatre adossat a la vella masia (reservada ara als masovers), que, vist de migjorn, per un joc de proporcions molt aconseguit, ofereix una vista espectacular. Edificat amb la pedra rogenca del conglomerat de la muntanya, presenta, d’escorç, un aspecte imponent, amb una verticalitat accentuada per la torratxa de signe medieval, seguint les idees de l’arquitecte francès Viollet-Leduc. Hi destaca, en un angle de la façana, una imatge de Sant Antoni (en homenatge al patrici de la família, Antoni Oliver), obra de l’escultor barceloní Antoni Coll i Pi.
Tot al voltant, el paisatge extraordinari d’aquest capçal de la vall, amb les moles impressionants de les Fogueroses, el Montcau i els Emprius. El “Castell”, com era anomenat i com apareix designat a les postals de l’època, s’acaba de construir el 1895. A partir d’aquell moment, els Oliver, tres generacions juntes d’Oliver, pujaran a estiuejar al Marquet. Antoni Oliver, home fantasiós i enderiat amb projectes i innovacions poc rendibles, intenta explotar com a deu d’aigües minerals la Font del Llor, situada al capdamunt de la propietat, i construeix un pavelló arran del pont de la riera del Llor, avui encara existent. També hi pugen els pintors sabadellencs, sobretot Joan Vila Cinca, molt amic dels Oliver, que hi passa temporades pintant el Marquet mateix i tota la muntanya per aquesta banda, en uns paisatges amples, més aviat grandiloqüents, curiosament sense arbres, que avui es poden admirar al Museu d’Art de Sabadell. Una de les cambres de dalt del Marquet ha estat sempre designada com la “del pintor”.

Festes i excursions:
El Marquet també va ser sovint escenari, entre 1895 i 1925, d’excursions i de festes dels artistes sabadellencs aplegats a l’Acadèmia de Belles Arts, que Antoní Oliver, com ja ha estat dit, va presidir en diversos períodes. També hi pujaven els membres del Sometent de Sabadell (el senyor Antoní n’era el caporal), a fer-hi grans costellades, després d’alguna maniobra. I el grup de l’Acadèmia Catòlica, encapçalat per la figura venerable –i polèmica—del Doctor Sardà i Salvany. Però les festes que la història recorda, van ser les protagonitzades pels artistes: un gran dinar d’homenatge a l’escultor Casanovas, per exemple, o la festa de comiat del pintor pompier sabadellenc Antoni Estruch, abans d’emigrar a l’Argentina, on se li perdé la traça. En aquesta darrera celebració els participants van parodiar un quadre cèlebre d’Estruch, Els Segadors, ple de forques i de dalles. N’ha quedat una fotografia de Francesc Pulit, amb el senyor Oliver al centre, en actitud heroica. Al senyor Antoní li plaïa la gresca.

La mort de l'avi i la vida al Marquet:
Però l’avi, Antoni Oliver i Buxó, mor el 1904 (a l’enterrament hi toca l’Orquestra Muixins, reforçada per un joveníssim Pau Casals), i el fill, Antoní Oliver i Turull, fantasiós com els seus predecessors, es dedica a mantenir, amb unes rendes molt considerables, la posició social de la família. En realitat, però, comença amb ell la decadència econòmica, segellada més endavant pel desgavell que va significar la fallida del Banc de Barcelona (1920)  i que va comportar, a casa nostra, la fi de la figura del rendista. Antoní Oliver va morir, tràgicament, el 1922. Però el tarannà despreocupat dels Oliver els permetrà de mantenir l’estil de vida de sempre fins a la guerra civil.
La vida dels Oliver en aquells anys daurats –entre el 1895, en què inauguren el “Castell”, i la mort d’Antoní Oliver-- podria haver estat portada al cinema per Visconti. Les múltiples fotografies dels estiueigs al Marquet –els Oliver eren aficionats a la fotografia—ens els mostren amb una elegància impròpia del país: hi destaquen els joves, Antoni i Joan –el futur poeta Pere Quart—i especialment la germana, Justita, d’una bellesa imposant, que serà immortalitzada pel pintor Antoni Vila-Arrufat, fill de Joan Vila Cinca i amic dels anteriors. Des del Marquet són freqüents les escapades de capaltard a la font del Llor, plena de ressons i de mites. Els nois Oliver hi apareixen amb canotier, llacet i botines, l’uniforme del perfecte estiuejant, i Justita, amb barret de vels, juntament amb el seu promès, l’hereu Figueras, fill d’un altre dels fundadors de l’Acadèmia de Belles Arts, Joan Figueras.
En aquesta atmosfera irreal, vagament simbolista, el Marquet esdevindrà també un lloc central en la història de la literatura catalana del segle XX. El nét d’Antoni Oliver i Buxó, Joan Oliver i Sallarès, destaca a partir dels anys deu com a poeta i periodista. Juntament amb altres companys d’estudis dels Escolapis, Francesc Trabal i Joan Prat (que signa Armand Obiols), intervé d’ençà del 1917 en la redacció del Diari de Sabadell. El 1924, una tarda de diumenge de la tardor d’aquell any, Oliver, Trabal i Obiols es reuneixen al Marquet amb els prohoms de la literatura catalana del moment: Guerau de Liost, Josep Carner i Carles Riba. D’aquell reunió sorgeix el projecte de les Edicions de La Mirada, que tanta importància han de tenir entre 1925 i 1930. Oliver parla d’aquella trobada al seu llibre Temps, records. Hi descriu el paisatge nocturn de la Vall d’Horta, un concert de cobla, i finalment la cèlebre reunió als bancs de pedra de l’entrada, sota les alzines, abans d’arribar al barri.

De la guerra a l'actualitat:
La guerra va significar, per als Oliver, la fi del miratge. El patrimoni, malmès per les crisis dels anys vint i pillat pels administradors, ha minvat del tot, i la família es dispersa amb la guerra. Joan Oliver s’exilia a Xile juntament amb altres escriptors (Francesc Trabal, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, C. A. Jordana), i no tornarà fins al 1948. El 1940 la família ha perdut la possessió del Marquet de les Roques. Durant un temps, el Marquet és ocupat per la Falange, i el 1941 és adquirit pel senyor Llorenç Valls i Valls, fill de Sant Llorenç, que el llega a la seva filla Francisqueta, traspassada l’any 2005, després de vendre la propietat de la Vall d’Horta a la Diputació de Barcelona (1999). Cal lloar, d’aquest darrer període, la feina de conservació del Castell. Durant els anys seixanta es va renovar l’interior de la capella, dedicada a sant Roc, i algunes de les estances de dalt del casal, però el Marquet ha arribat als nostres dies gairebé com el va concebre l’arquitecte Batllevell i com el van conèixer les diverses generacions que el van habitar. L’any 1921, els Oliver mateixos hi havia reformat una part de l’escala, potser pensant a habitar-lo en períodes hivernals. D’ençà del 2006, animat per Alfons Llobet, el Marquet ha esdevingut un lloc de trobades al voltant de la creació poètica i plàstica.
Aquest text va ser escrit el juliol del 2001 (excepte les últimes referències a dates posteriors), per a la festa de Sant Roc, patró de la Vall, el 16 d’agost. En aquella ocasió vam muntar al Marquet, amb l’enyorat Bartomeu Cruells, una exposició sobre el retorn de Joan Oliver de l’exili, “Marines soledats”, patrocinada per la Fundació La Mirada. Dos anys més tard, el 10 d’agost del 2003, deu dies després de la mort d’en Bartomeu a Itàlia, es va calar un gran foc a tota la Vall d’Horta, en què van morir els meus amics Amàlia i Felip Fernàndez i tres persones més de la seva família. El paisatge, calcigat, tornava a ser, tràgicament, el dels quadres  de Vila Cinca.
Actualment s’hi celebren múltiples activitats culturals. Els programes es poden trobar a l’apartat de links.

La vida al Marquet de les Roques
per Joaquim Sala-Sanahuja

Descripció:
Interessant edifici pre-modernista que ja anuncia molts dels elements distintius d’aquest moviment. L’edifici principal va ser construït respectant una antiga masia que actualment es coneguda com "La Masoveria".
La nova construcció està realitzada exteriorment amb maó vist i pedra vermella del país. L’edifici principal amb una imposant arquitectura s’obra per la seva façana principal a una amplia esplanada en la que es realitzen activitats culturals diverses durant les nits d’estiu. Des de la gran terrassa de la planta primera, es poden contemplar unes magnífiques vistes de l’entorn i de la decoració de la façana que es basa únicament en quatre diferents tipus de peces ceràmiques. A les antigues quadres es situa actualment el Punt d’informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
La casa està construïda a tres nivells més les golfes. A la façana l’edifici s’articula amb un sortint central que s’inicia a la porta principal i puja fins a la teulada. La torre que s’alça per sobre està coronada amb falsos merlets que contribueixen a donar-li l’aire de castell, nom amb el que també es coneix la casa.
L'interior de la casa no està en massa bones condicions. La primera planta que inclou el menjador i la sala d’estar, amb una llar de foc encara és en unes condicions acceptables, però els pisos superiors que bàsicament acullen els dormitoris, no ho estan tant. En tot cas el mobiliari, com es pot veure en l’apartat L'interior de les imatges, contribueix a donar a aquesta part de la casa una sensació de vida, malgrat que no corresponen a l’època de construcció ni a l’estil modernista.
Davant de la casa s’aixeca una bonica capella del mateix estil pre-modernista, que té dos nivells, el més baix situat a l’alçada del camí d’entrada a la masoveria i el superior al nivell de la gran esplanada d’entrada a la casa. L’exterior de la capella està en bon estat, però malauradament, l'interior està força malmès.