Obra
Modernista:
A
Lleida:
1
Aquàrium
2 Tanca
Jardins dels Camps Elisis
3 Casa
Bergós
5 Casa Melcior
6 Casa Xammar
7 Cases Noves o de Balasch
8 Edifici Pal·les
9 Escorxador
10
Mercat del Plà (Direcció d'obra)
11
Farinera La Meta
A Tarragona:
Mas Macià Mallol Bosch
Casa Rafael Grau
A Artesa de Lleida:
Escoles
A Cervià de Les
Garrigues:
Escoles
Obra
funerària:
Panteó d'Enric Nuet i Minguell, al Cementiri de Lleida
|
[1]Biografia:
Primers anys i estudis:
Nascut a Tarragona
el 13 de març del 1869.
El seu pare - sobrestant d’Obres Públiques - morí jove, havent el jove
Morera de posar-se a treballar per pagar-se els estudis d’arquitecte,
especialment en feines topogràfiques.
Aquestes activitats el van relacionar amb en Reñé. Probablement aquesta
relació es l’origen de que optés al càrrec d’arquitecte municipal.
Va iniciar els seus estudis d’arquitecte l’any 1886 a l'Escola
d'Arquitectura de Barcelona i no li fou expedit el títol fins el 9 d’agost
de 1899. El seu expedient acadèmic no es massa brillant, abundant-hi les
qualificacions d’aprovat amb alguna excepció com el "bueno" de
l’assignatura
de geometria analítica. Aquesta raó, o potser més probablement la seva, ja
comentada, necessitat de treballar per pagar-se els estudis, n’explicaria la
llarga durada.
Entre altres, foren professors seus Antoni
Maria Gallissà i Soqué, J. Bassegoda i Amigó i F. Villar i Lozano (el
primer arquitecte del temple de la Sagrada Família, abans de
Gaudí). Entre els que foren els
seus companys, podem citar Salvador Valeri i
Pupurull, Joan Rubió i Bellver i Lluís Moncunill.
L’ambient que es respirava a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona era molt
dinàmic , amb un model anti-academicista positiu i tecnològic, segons les
necessitats de la burgesia de la Renaixença, industrial i proteccionista.
Els professors més joves fan evolucionar l'Escola des de la pura existència
administrativa a l’aventura d'"una arquitectura nacional", que donarà
contingut a la peripècia modernista.
Activitat professional:
L’any 1906, un cop acabada la carrera, Morera es nomenat arquitecte
municipal de Lleida. L’Oficina Tècnica Municipal està en aquest període sota
la seva responsabilitat, encara que s’hi pugui registrar esporàdicament, la
intervenció d’altres tècnics municipals com Porqueras, l’equip
Florensa-Giralt i altres.
Aquest mateix any, Morera fixa la seva residència a Barcelona, encara que
conservant el seu càrrec d’arquitecte municipal de Lleida. Aquesta situació,
no durarà però més enllà del 1912, any en que Morera torna a Lleida d’una
manera definitiva.
Els lligams de Morera amb entitats professionals i corporatives son més
aviat passives, malgrat tot, va pertànyer a l'Associació d'Arquitectes de
Catalunya fins el 1936, a la Associació d'Arquitectes d'Espanya (1930), al
Sindicat d'Arquitectes de Catalunya (19936-1939). Un cop acabada la guerra
civil, torna l’antiga organització als ajuntaments i en Morera es fa càrrec
durant un curt període de l'Oficina Tècnica Municipal. El febrer de l’any
1941 es jubila.
Per la relació d’obres, ja veiem que la seva activitat es va desenvolupar
bàsicament a la ciutat de Lleida i les seves comarques, que fora d’aquí, el
seu treball va ser purament testimonial, com les dues edificacions a
Tarragona, la seva ciutat natal. A Barcelona, malgrat la seva relativament
llarga estada, no hem trobat referència de la seva activitat.
Encara que retirat com a funcionari, Morera continua exercint la seva
professió d’arquitecte fins a la seva mort el 20 d’agost de l’any 1951 a
l’edat de 82 anys.
Diferents fases en l’obra de
Morera:
 |
[2]
Lleida: Tanca dels Camps Elisis (Desapareguda) |
El període Modernista: Encara
que dintre de l’obra de Morera es difícil establir una cronologia en que els
estils estiguin ben definits, aquest hi es abundantment representat amb dues
orientacions ben diferenciades, una de caire més autòcton, en la línia dels
grans mestres modernistes catalans i una altre més influenciada per
l’arquitectura centreeuropea.
A la primera orientació, pertanyen: l’Aquàrium (núm. 1 de la relació), les
tanques dels Jardins dels Camps Elisis
de Lleida de l’any 1908 (núm. 2). En aquesta última obra, s’hi observen
elements de disseny com les formes corbes, els motius vegetals i en quant
als materials, l'utilització de la pedra, el maó, el trencadís que denoten
una inspiració clarament gaudiniana. Especialment, s’hi troben motius que
s’inspiren en fórmules locals catalanes, en obres com l'Escorxador,
l'Aquàrium dels Camps Elisis, el
Mercat del Pla, les Escoles d'Artesa de Lleida amb trets que ens
recorden l’obra de Domènech i Montaner,
Martinell i Puig i Cadafalch.
 |
[3]
Panteó d'Enric Nuet i Minguell |
La segona orientació, ens mostra una influència centreeuropea que va des de
l' exuberància wagneriana - Panteó d'Enric Nuet i
Minguell i la tanca de
l'Escorxador, fins a les característiques certament vieneses de les cases
Bergós,
Melcior i també les cases
Aunós (Edifici Pal·les) i
Balasch.
Aquesta orientació es a on es desenvolupa amb més fermesa l’estil d’en
Morera en que dintre de la contenció, que dona amenitat a la disposició de
les obertures, volums sobresortints i murs tot trencant la monotonia
especialment en l’encapçalament de les obertures que produeixen una reducció
d’esquematització gotitzant.
A les Escoles de Cerviá, els quioscs i casetes dels Camps Elisis i,
especialm ent, a les vivendes i oficines de l’Escorxador de Lleida, hi trobem
un plantejament secessionista similar al que va aplicar Demetri Ribes a
l'Estació del Nord de València.
En una línia de clara influència europea, en part de la Sezession vienesa i
en part parisina, trobem una sèrie de edificis com el Liceu Escolar, el pas
interior de l’estació, el dispensari de la Gota de Llet, la Casa Solsona, en
que l’estil va evolucionant cap a un cert historicisme classicista.
En fases posteriors al
Modernisme, l’obra de Morera mostra una gran afinitat amb la tradició
historicista i classicista francesa i també amb el Noucentisme, encara que
Morera no segueixi la disciplina dels principis estètics i culturals
d’aquest moviment.
Més tard, en l’obra més tardana, l’evolució de l’estil de Morera s’estanca
en una carència de continguts amb que contrarestar l’allau monometal·lista
de l’ambient. L’obra de Morera i molt en especial després de la guerra civil
de 1936-1939 es tanca dins d’una pobresa creativa que trobem en el frontó de
Lleida (projectat abans de la guerra, però acabat l’any 1943) i en altres
edificis com les cases Torruella, Grau i el projecte del Col·legi de
Veterinaris de Lleida, que no es va arribar a construir.
En el seu llibre Morera, arquitecte Modernista?, Frederic Vilà i
Tormos resumeix l’obra de Morera amb aquestes paraules: En conjunt, però
es una estimulant presència de continuïtat; Lleida té una bona espinada
arquitectònica en el primer terç del segle (XX), per l’acció llarga i tenaç
de Morera, en ocasions brillant, en ocasions discreta, però gairebé sempre
correcte. Naturalment, això no ho explica tot, cara a tenir una visió
panoràmica de l’arquitectura recent. ... Però Morera enceta l’entramat bàsic
i és una fita que cal considerar.
L’obra de Morera es molt més amplia que la que presentem aquí, però per
coherència amb l’objecte d’aquest treball, hem preferit centrar-nos en la
més evidentment Modernista.
Obra popular i no Modernista:
Morera va projectar i/o
realitzar nombroses edificacions a més de les més importants i
representatives que es llisten a la columna d’obra, o es
mencionen al paràgraf anterior.
Molts d’aquests treballs son edificis de factura senzilla, amb un caire més
popular i la gran majoria es van edificar a Lleida, algunes no es van
arribar a portar mai a terme o varen ser posteriorment enderrocades i no
totes corresponen a l’estil Modernista. Ens referim, per exemple a la Casa
Aynero, el Convent dels Franciscans, la Casa Serentill, la Casa Laura
Montestruch, la Casa Plumbins, la Casa Ramon Montell, la Casa Ricard
Vilalta, la Casa Josep Sans, el Cafè Xalet i el Templet de música als Camps
Elisis, tots a la ciutat de Lleida.
|